1 de 10
next: crònica

Voleu ser part de la solució contra els suïcidis? Aneu a veure «Alan»

El nou espectacle de WeColorMusic s'inspira en la vida del rubinenc Alan Montoliu, un jove que va decidir treure's la vida víctima de la transfòbia social que patia

Ander Mataró, protagonista de l'obra
per Aina Font Torra, Barcelona | 2 de març de 2023 a les 14:35 |
"Tot el que fem és política; fins i tot anar a comprar el pa", acostumava a dir-me la mare. I sí, per molt que de vegades ens resistim a pensar que som tant -o tan poc- importants com perquè les nostres accions i intencions tinguin un efecte (el que sigui) que vagi més enllà del nostre melic, la realitat és que tot transcendeix i tot compta. Prendre una Coca-cola en un bar és fer política, igual que ho és comprar roba al Zara, demanar una bossa de plàstic en un supermercat, escoltar Maluma, optar per l'autobús, tenir un animal de companyia o canviar de llengua depenent del receptor del missatge. I escric això sense cap mena d'intenció de fer judicis de cap mena ni sentències absolutistes.

Evidentment que prendre una Coca-Cola en un bar no em converteix en una defensora del capitalisme, ni tenir roba del Zara em fa ser esclavista. Tampoc seré més feminista si, en una botiga on sento que tenen posada una cançó de Maluma, demano, si us plau, que la treguin. Però el que està clar és que cada gest té un impacte. Per tant, tampoc comparteixo aquell discurs tan de moda del "¿he de ser jo qui em sacrifiqui quan les responsables d'aquest món de merda són les grans empreses?" o del "¿et penses que perquè jo recicli canviarà alguna cosa?". No cal que siguem uns obsessos intransigents amb uns principis rígids i inflexibles que anirien despullats a ple hivern abans de dur un conjunt amb el segell d'Amancio Ortega. Però tampoc cal que ens rentem les mans de tot el que passa, perquè en tant que habitants d'aquest planeta, alguna cosa hi tenim a veure, a dir i a fer.


I tot aquest rotllo per dir-vos que encara que us sembli que no, anar al teatre també és fer política. I més si el que anem a veure té un missatge reflexiu amb vocació transformadora. És meravellós el poder que té la cultura per penetrar en les emocions i cultivar l'empatia sense que l'espectador gairebé ni se n'adoni. Això és important que passi, perquè de vegades només aconseguim adonar-nos de realitats concretes quan ens les presenten i representen en viu i en directe. I ajudar-nos a prendre consciència que passa i per què passa, és el regal més gran que ens poden fer.

A mi, això em va passar quan vaig anar a veure el musical Alan aquest febrer al Kursaal de Manresa. Se'm posen els pèls de punta només de pensar que, potser, si l'alumnat de l'institut de Sallent on anaven els bessons de la tragèdia del passat dimarts haguessin vist aquest espectacle, el desenllaç que va esdevenir-se'n potser hauria acabat diferent. O potser no. No ho sabrem mai, ara, ja.


El nou musical de la productora catalana WeColorMusic de què us parlo s'inspira en la història de l'Alan Montoliu, aquell jove de Rubí que el desembre del 2015 es va suïcidar víctima de la transfòbia que patia per, simplement, ser. En el moment en què jo vaig veure el muntatge, el cas de Sallent no existia -i amb aquest existia interpel·lo directament els mitjans de comunicació, que sembla que només es recordin dels llastos feixucs que com a societat arrosseguem des de temps pretèrits quan passa quelcom sonat com el suïcidi de l'Ivan; perquè d'existir, el cas de Sallent sí que existia, bàsicament perquè abans de prendre una decisió tan dura i radical com la de posar fi a la pròpia vida, s'ha hagut de coure a foc lent un caldo de cultiu d'insults, vexacions, supremacies, silencis còmplices i mirades cap a una altra banda.

Com us deia, el dia 4 de febrer, quan vaig anar a veure Alan, jo era conscient que hi ha gent que encara ara, en ple segle XXI, es dedica a propagar discursos d'odi i gaudeix i es recrea apallissant persones del col·lectiu LGTBIQ+. Però potser no m'havia sentit tan a prop de la seva realitat fins després de veure l'obra; una obra punyent i emotiva però també divertida i desimbolta que sacseja i esperona a parts iguals. Un muntatge que hauria de ser de visió OBLIGADA per a tots els adolescents d'aquest país.


Sí; anar a veure Alan també és fer política. És advocar per a una igualtat real entre persones; és condemnar actituds homòfobes, masclistes i racistes; és una empenta a l'extrema dreta; és una escletxa més dins del túnel d'un sistema judicial fosc i anacrònic que fa impunes els agressors; és una sacsejada als assetjadors i als que no fan res per evitar el bullying; és una abraçada a les famílies de les víctimes que ens han deixat, i una mà estesa a aquells, aquelles, aquells que cada dia es lleven sabent-se supervivents d'una societat que no els dona treva.

Gent de Catalunya. El 2 de maig Alan farà parada al teatre Condal de Barcelona. Aneu-hi. Feu-ho per vosaltres i per la gent que estimeu. Feu-ho per tots els Alans i Ivans del món. I, per què no? Feu-ho també per la cultura. Per la música en català. Pel talent artístic de casa nostra. Feu-ho perquè creieu que, malgrat tot, sou part de la solució i del canvi que voleu veure en el món.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació