22
de febrer
del
2023
Actualitzat
el
15
de gener
del
2024
a les
18:14h
La darrera novel·la de Ken Follett, Mai (2021), té un punt inquietant quan planteja que, a pesar dels esforços que fan tots els que tracten d'evitar una nova confrontació mundial, que seria la tercera i definitiva, la guerra acaba fent-se inevitable un cop s'entra en una dinàmica bèl·lica sense aturador, una mica com va passar amb la Primera Guerra Mundial. Tanmateix, l'actual guerra d'Ucraïna té més semblances amb la Segona Guerra Mundial i la brutal agressió de l'Alemanya de Hitler contra Polònia (1 de setembre de 1939), després de l'Anschluss (l'annexió forçada d’Àustria el març de 1938) i l’ocupació dels Sudets txecs (octubre 1938-març 1939), sense que les potències occidentals, deleroses per no irritar al dictador nazi, reaccionessin.
La diferència, segons que subratllava aquest diumenge l'Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, és que l’agressió de Vladímir Putin no ha esdevingut, gràcies a la resistència dels ucraïnesos i a l'armament occidental, una Blitzkrieg (guerra llampec), sinó que amenaça d'esdevenir una llarga guerra de desgast, tal com preludien les anunciades ofensiva russa i contraofensiva ucraïnesa per la primavera d’enguany.
No és fàcil fer prediccions davant d'un fenomen de cigne negre per manllevar el concepte de Nassim Taleb que, al llibre El cigne negre: l'impacte de l’altament improbable (2007), explica com esdeveniments imprevisibles poden capgirar el curs de la història. En serien exemples l'inici de la Primera Guerra Mundial, la pandèmia de grip de 1918 o els atemptats de l'11-S. Ho il·lustra amb un fet poc conegut, però real: "Abans del descobriment d'Austràlia, la gent del vell món estava convençuda que tots els cignes eren blancs, una creença que semblava completament confirmada per proves empíriques una única observació pot invalidar una declaració general derivada de mil·lennis d'albiraments confirmatoris de milions de cignes blancs".
El descobriment de cignes negres a l'AustràliaOccidental el 1697 és una metàfora per referir-se a aquells fets fortuïts que, de sobte, capgiren totes les prediccions i generen incertesa i inseguretat. I hom intenta trobar una explicació raonable a posteriori de l’efecte cigne negre i el seu triple atribut de raresa, impacte extrem i predicció retrospectiva. I això és justament el que està succeint amb la guerra d’Ucraïna, que ningú preveia i que només a posteriori hem entrellucat la pulsió imperial de Putin en alguns escrits (Rússia i el món en transformació, Moskovskie Novosti, febrer de 2012) on exposa quina relació ha de mantenir la Federació russa amb "l’estranger pròxim" ('¡espai postsoviètic) i l'enyorança no del règim comunista, però si del seu poder com a segona potència mundial, acusa els Estats Units, la UE i l'OTAN de provocar una expansió que amenaça les fronteres russes i reclama tornar a les àrees d’influència de la Conferència de Ialta el 1945.
I, en efecte, la guerra d'Ucraïna sembla derivar cap a un conflicte de llarga durada, una guerra de posicions, estàtica, intermitent com va succeir abans a Corea i Vietnam o en el tipus de conflicte híbrid que tant agrada al Kremlin (Moldàvia-Transnístria; Geòrgia-Ossètia del Sud/Abkhazia; Ucraïna-Donetsk i Luhansk/Crimea). El subministrament d'armament occidental i l'ensinistrament en països occidentals de soldats ucraïnesos per pilotar avions i conduir carros de combat també fa pensar en una guerra de desgast, que, ara per ara, ningú té intenció de dur més enllà: cap país ha trencat relacions diplomàtiques amb Rússia i, fins i tot, la Casa Blanca va avisar el Kremlin de la visita d'afirmació i d'imatge que va fer el president Joe Biden a Kíiv aquest dilluns.
En tot cas, com planteja Carme Colomina, investigadora sènior del CIDOB-Barcelona Centre for International Affairs (El món el 2023: deu temes que marcaran l’agenda internacional), la guerra d’Ucraïna és com la bola blanca del billar americà que "ha impactat en les diferents transformacions i crisis en curs, i que, projectades per la força centrífuga que suposa el nou escenari bèl·lic, es mouen sobre el tauler, fent que les unes col·lideixin amb les altres, i augmentant, així, la sensació de desordre i acceleració global, d’incertesa geopolítica i d’agitació social".
Així, la guerra ha sobredimensionat la permacrisi (econòmica, bèl·lica, climàtica, de governança global) en què vivim i ha posat en relleu nous factors: a la competència comercial, econòmica, tecnològica i geoestratègica entre les dues potències rivals (Estats Units i la Xina) s’afegeix ara la tensió armamentista i evidencia la ineficàcia del sistema de governança sorgit després de la Segona Guerra Mundial per fer front a una agressió com la de Putin. Un sistema que Beijing ja venia qüestionant amb mecanismes de governança econòmica i política paral·lels.
A la UE s’ha passat subtilment de parlar d’autonomia estratègica a reforçar l’OTAN amb l’ingrés de nous membres i a adoptar una visió bel·licista de les relacions amb Rússia. Que lluny queda avui el No a la Guerra de 2003! Igualment llunyana sembla la postmodernitat que atribuïa Robert Cooper a la UE i que definia com la capacitat de resoldre els conflictes per vies polítiques i mitjançant els acords, el consens i les polítiques solidàries, que sempre exigeixen alguna mena de cessió de sobirania. En la nova crisi provocada per la guerra d’Ucraïna Mart sembla haver guanyat Venus, segons la comparació que fa Robert Kagan en l’obra de referència dels neocons.
I la trampa bel·licista aboca encara a més contradiccions com posposar la transició energètica davant l’emergència climàtica per retornar, de moment, als combustibles fòssils i a noves formes de dependència. I ens aboca també a un món més complex en què es forgen noves aliances. Molts països del sud global no aproven l’agressió de Putin, però també qüestionen un sistema de governança que creuen al servei dels interessos dels països occidentals. I, en fi, dictadures misògines i brutals com la de l’Iran aprofiten l’avinentesa per subministrar drons de bombardeig a Putin i esmorteir de pas l’impacte internacional d'unes protestes que fa més de cinc mesos que duren i que són el resultat de l’empoderament polític de les dones iranianes davant d’un nou crim execrable dels clergues. I per no quedar-se enrere el govern d’extrema dreta de Netanyahu aprofita per fer incursions militars a Cisjordània i, de pas, bombardejar Damasc que, tot i la dictadura de Baixar al-Àssad, continua sent la capital d’un estat sobirà.
En fi, la guerra ens canvia el present i amenaça el futur, preocupant, tant si és cert com si és una fake news, la intenció de la Xina de facilitar armes a Rússia; també preocupant el discurs de Putin d'aquest dimarts davant de l’Assemblea Federal en què afirmà que "és impossible derrotar Rússia al front" i que suspenia temporalment el Nou Tractat de Reducció d’Armes Nuclears Estratègiques (START-III).
I, encara que tot pot semblar jugar en contra de l’autòcrata rus, el temps és el seu aliat en un país sense oposició i amb els mitjans de comunicació emmordassats: que pot succeir amb l’ajuda nord-americana a Ucraïna si hi ha una victòria republicana el 2024 als Estats Units? Quines són les possibilitats reals de resistència de la UE i d’Ucraïna sense el suport de Washington? Fins quan durarà el silenci xinès davant d’una guerra que compromet el comerç mundial i, per tant, el seu model de creixement? Com es poden forçar negociacions de pau acceptables per Volodímir Zelenski i Putin? Algú es planteja com hauran de ser les relacions amb Ucraïna i Rússia després de la guerra? És possible un sistema de seguretat europeu sense incloure Rússia?
En resum, estem instal·lats en una situació crítica de difícil sortida que amenaça de fer-se immanejable i l’ombra sinistra del desastre novel·lat per Follet sobrevola el xoc incontrolable de les boles impulsades per l’impacte de la bola blanca fins que la decantació de la bola negra en un dels forats de la taula de billar posi fi al joc. Esperem que no sigui massa tard i que, mentrestant, no apareguin més cignes negres.
La diferència, segons que subratllava aquest diumenge l'Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, és que l’agressió de Vladímir Putin no ha esdevingut, gràcies a la resistència dels ucraïnesos i a l'armament occidental, una Blitzkrieg (guerra llampec), sinó que amenaça d'esdevenir una llarga guerra de desgast, tal com preludien les anunciades ofensiva russa i contraofensiva ucraïnesa per la primavera d’enguany.
No és fàcil fer prediccions davant d'un fenomen de cigne negre per manllevar el concepte de Nassim Taleb que, al llibre El cigne negre: l'impacte de l’altament improbable (2007), explica com esdeveniments imprevisibles poden capgirar el curs de la història. En serien exemples l'inici de la Primera Guerra Mundial, la pandèmia de grip de 1918 o els atemptats de l'11-S. Ho il·lustra amb un fet poc conegut, però real: "Abans del descobriment d'Austràlia, la gent del vell món estava convençuda que tots els cignes eren blancs, una creença que semblava completament confirmada per proves empíriques una única observació pot invalidar una declaració general derivada de mil·lennis d'albiraments confirmatoris de milions de cignes blancs".
El descobriment de cignes negres a l'AustràliaOccidental el 1697 és una metàfora per referir-se a aquells fets fortuïts que, de sobte, capgiren totes les prediccions i generen incertesa i inseguretat. I hom intenta trobar una explicació raonable a posteriori de l’efecte cigne negre i el seu triple atribut de raresa, impacte extrem i predicció retrospectiva. I això és justament el que està succeint amb la guerra d’Ucraïna, que ningú preveia i que només a posteriori hem entrellucat la pulsió imperial de Putin en alguns escrits (Rússia i el món en transformació, Moskovskie Novosti, febrer de 2012) on exposa quina relació ha de mantenir la Federació russa amb "l’estranger pròxim" ('¡espai postsoviètic) i l'enyorança no del règim comunista, però si del seu poder com a segona potència mundial, acusa els Estats Units, la UE i l'OTAN de provocar una expansió que amenaça les fronteres russes i reclama tornar a les àrees d’influència de la Conferència de Ialta el 1945.
I, en efecte, la guerra d'Ucraïna sembla derivar cap a un conflicte de llarga durada, una guerra de posicions, estàtica, intermitent com va succeir abans a Corea i Vietnam o en el tipus de conflicte híbrid que tant agrada al Kremlin (Moldàvia-Transnístria; Geòrgia-Ossètia del Sud/Abkhazia; Ucraïna-Donetsk i Luhansk/Crimea). El subministrament d'armament occidental i l'ensinistrament en països occidentals de soldats ucraïnesos per pilotar avions i conduir carros de combat també fa pensar en una guerra de desgast, que, ara per ara, ningú té intenció de dur més enllà: cap país ha trencat relacions diplomàtiques amb Rússia i, fins i tot, la Casa Blanca va avisar el Kremlin de la visita d'afirmació i d'imatge que va fer el president Joe Biden a Kíiv aquest dilluns.
En tot cas, com planteja Carme Colomina, investigadora sènior del CIDOB-Barcelona Centre for International Affairs (El món el 2023: deu temes que marcaran l’agenda internacional), la guerra d’Ucraïna és com la bola blanca del billar americà que "ha impactat en les diferents transformacions i crisis en curs, i que, projectades per la força centrífuga que suposa el nou escenari bèl·lic, es mouen sobre el tauler, fent que les unes col·lideixin amb les altres, i augmentant, així, la sensació de desordre i acceleració global, d’incertesa geopolítica i d’agitació social".
Així, la guerra ha sobredimensionat la permacrisi (econòmica, bèl·lica, climàtica, de governança global) en què vivim i ha posat en relleu nous factors: a la competència comercial, econòmica, tecnològica i geoestratègica entre les dues potències rivals (Estats Units i la Xina) s’afegeix ara la tensió armamentista i evidencia la ineficàcia del sistema de governança sorgit després de la Segona Guerra Mundial per fer front a una agressió com la de Putin. Un sistema que Beijing ja venia qüestionant amb mecanismes de governança econòmica i política paral·lels.
A la UE s’ha passat subtilment de parlar d’autonomia estratègica a reforçar l’OTAN amb l’ingrés de nous membres i a adoptar una visió bel·licista de les relacions amb Rússia. Que lluny queda avui el No a la Guerra de 2003! Igualment llunyana sembla la postmodernitat que atribuïa Robert Cooper a la UE i que definia com la capacitat de resoldre els conflictes per vies polítiques i mitjançant els acords, el consens i les polítiques solidàries, que sempre exigeixen alguna mena de cessió de sobirania. En la nova crisi provocada per la guerra d’Ucraïna Mart sembla haver guanyat Venus, segons la comparació que fa Robert Kagan en l’obra de referència dels neocons.
I la trampa bel·licista aboca encara a més contradiccions com posposar la transició energètica davant l’emergència climàtica per retornar, de moment, als combustibles fòssils i a noves formes de dependència. I ens aboca també a un món més complex en què es forgen noves aliances. Molts països del sud global no aproven l’agressió de Putin, però també qüestionen un sistema de governança que creuen al servei dels interessos dels països occidentals. I, en fi, dictadures misògines i brutals com la de l’Iran aprofiten l’avinentesa per subministrar drons de bombardeig a Putin i esmorteir de pas l’impacte internacional d'unes protestes que fa més de cinc mesos que duren i que són el resultat de l’empoderament polític de les dones iranianes davant d’un nou crim execrable dels clergues. I per no quedar-se enrere el govern d’extrema dreta de Netanyahu aprofita per fer incursions militars a Cisjordània i, de pas, bombardejar Damasc que, tot i la dictadura de Baixar al-Àssad, continua sent la capital d’un estat sobirà.
En fi, la guerra ens canvia el present i amenaça el futur, preocupant, tant si és cert com si és una fake news, la intenció de la Xina de facilitar armes a Rússia; també preocupant el discurs de Putin d'aquest dimarts davant de l’Assemblea Federal en què afirmà que "és impossible derrotar Rússia al front" i que suspenia temporalment el Nou Tractat de Reducció d’Armes Nuclears Estratègiques (START-III).
I, encara que tot pot semblar jugar en contra de l’autòcrata rus, el temps és el seu aliat en un país sense oposició i amb els mitjans de comunicació emmordassats: que pot succeir amb l’ajuda nord-americana a Ucraïna si hi ha una victòria republicana el 2024 als Estats Units? Quines són les possibilitats reals de resistència de la UE i d’Ucraïna sense el suport de Washington? Fins quan durarà el silenci xinès davant d’una guerra que compromet el comerç mundial i, per tant, el seu model de creixement? Com es poden forçar negociacions de pau acceptables per Volodímir Zelenski i Putin? Algú es planteja com hauran de ser les relacions amb Ucraïna i Rússia després de la guerra? És possible un sistema de seguretat europeu sense incloure Rússia?
En resum, estem instal·lats en una situació crítica de difícil sortida que amenaça de fer-se immanejable i l’ombra sinistra del desastre novel·lat per Follet sobrevola el xoc incontrolable de les boles impulsades per l’impacte de la bola blanca fins que la decantació de la bola negra en un dels forats de la taula de billar posi fi al joc. Esperem que no sigui massa tard i que, mentrestant, no apareguin més cignes negres.