Li ha calgut deixar per uns pocs dies el seu apartament de Via Spalato, a Roma, i tornar a Nàpols només per a desfer-se’n de tots els seus secrets. Són secrets que fa temps que li pesen a les butxaques dels pantalons com quan era xiquet i se les omplia totes de bales de vidre fins al punt que li costava caminar. Secrets que l’assalten inesperadament, violentament en el cau dels seus somnis com si foren bèsties famolenques eixides de la profunditat d’una jungla impenetrable. Secrets que se li poden ensumar a la pell, descobrir en el bell mig de les ninetes dels seus ulls cansats. Secrets amb els quals ja no pot viure més temps perquè li obririen des de ben dins seu l’ànima.
Una vegada més li ha calgut mentir. Fet i fet, duu anys mentint. Mentint sobretot per allò que sent i per allò que voldria, també per tot allò que fa quan li ve de gust. Mentint quan calla. Ho fa sempre amb una gran solvència, amb rotunditat.
En aquesta ocasió ha convençut tothom, sobretot a ella, que hi serà a Bolonya posant ordre en uns complicadíssims afers familiars que tan sols ell pot endreçar. Encara bo que s’ha estalviat haver de donar explicacions a la filla que passa el cap de setmana a Milà amb en el seu promès. La Greta és qui millor el coneix i creu que ja fa mesos que sospita alguna cosa. Tot plegat, hauria passat un mal tràngol.
Bé, com siga, una vegada més ha fet el paper del mentider fastigós per a poder tornar a aquella pensió oculta en un passatge a tocar de Mezzocanone, just enfront de l’esgavellada Universitat, entrant per davant del vell cinema de les columnes color de llet condensada on moltes vesprades van les parelles d’estudiants a magrejar-se mentre a la pantalla potser es belluga l’escanyolit Nosferatu de Murnau o potser es passeja dins d’una aigua nobilíssima la bellíssima Anita Ekberg amb els mugrons dels pits erts mentre Mastroiani se l’esguarda embovat, borratxo de desig.
Ha tornat a aquella habitació amb vistes a un pati lleig de façanes fendides per la humitat on tan feliç va ser a finals d’un febrer gris ara fa tres anys. Una habitació pensada per a fugitius i lladregots amb un armari de fusta premsada amb forma de taüt, un aparell d’aire condicionat amb els filtres embossats per la pols, un llit d’un i mig encabit entre les quatre parets, un bany diminut amb una dutxa de la qual a penes raja un filet d’aigua.
Amb tot i això, la pensió és acollidora i discreta. De sempre ha allotjat professors estrangers, joves estudiants, viatgers perduts i sense un clau. Els nous propietaris han fet pintar sobre les parets de la minúscula recepció un mural amb una escena de carrer pretesament napolitana on es pot reconèixer un Totó mudat amb un barret de feltre, un abric blau i una bufanda verda; un Chaplin gegant; Laurel i Hardy voltats de maletes antigues, fins i tot, Maradona guaitant per un balconet encara que aquell rostre també podria ser el del cantant Angelo Branduardi. Definitivament, a Itàlia no tots són Caravaggio ni Miquel Àngel.
L’empleat de la vesprada l’ha reconegut en veure’l i molt discretament, mentre li entregava les claus de la 19, li ha preguntat per la seua dona. Piero G. només ha arribat a somriure i tot seguit ha fet el camí de l’estret passadís il·luminat amb una llum blanca d’hospital i amb les parets decorades amb reproduccions barates de nus de Botero.
Només entrar a l’habitació s’ha assegut a l’espona esquerra del llit i amb la mà, delicadament, com qui acarona el llom d’una egua, ha repassat sense pressa la seua superfície. Li hauria agradat trobar el seu cos prim, blanc, calent, esllavissadís... fer que els seus dits descobriren una i una altra vegada cadascun dels seus racons humits.
S’ha estat una bona estona, fins que s’ha fet tot fosc. En la penombra ha rememorat aquell retrobament de fa uns anys amb Idara C. a Nàpols, la xicota que un dia sent molt jove va conèixer a les aules de la Sapienza, de la qual va estar-se vint anys sense saber-ne res i amb qui va tornar a tenir contacte per una estúpida casualitat. Ha rememorat els seus missatges creuats plens de tendresa, les fantasies compartides, facecioses, impossibles sobre un futur ensems, els records compartits d’una passió jovenívola que mai no va remetre. Ha rememorat, finalment, una vegada més, el reencontre secret d’ara fa tres anys a la ciutat que un dia tant van arribar a estimar.
Fou un dissabte de finals de febrer, al Caffè Arabo de la Piazza Bellini. Tot el que s’havien de dir ja s’ho havien dit abans, durant mesos per telèfon, mitjançant llarguíssimes cadenes de WhatsApp, fins i tot per escrit en anacròniques cartes enviades a direccions discretes. Al cap de mitja hora s’escometien nus sobre el llit de la 19 fins que se’ls va fer de dia. Qui ho havia de dir... L’endemà, cansats i somnolents, van recórrer agafats de la mà com dos estúpids adolescents els carrers del centre. A la vesprada, en una llibreria de vell de Portd’Alba, Idara va comprar un exemplar de la primera edició de Seda de Baricco, un cançoner de Fabrizio de André i una guia de la ciutat editada als anys seixanta. Migdia al llit. A la boqueta nit, comiat per sempre més.
Després vingué el silenci pegallós, corrosiu. Vingué la distància. El voler i el no poder. Les rutines. La conformitat. El fred. El secret poderós.
Avui Piero vol desfer-se definitivament dels secrets. Viure en pau. Reconstruir tal com la recorda encara aquella vida sense sobresalts amb ella en aquell barri anodí i tranquil, veient créixer Greta mentre esperen la velledat o la mort. Deixarà, doncs, els secrets en un mur de la Piazzeta Nilo on recorda que va arrabassar-li sobtadament un bes a Idara mentre li posava la mà per dessota la brusa per temptejar-li un pit nu, mentre ella arquejava el seu cos i reia i el marmolava divertida pel seu atreviment.
Deixarà allà tota la seua càrrega i tornarà a casa per restablir un cert ordre d’acord amb el que li han ensenyat, amb el que us suposa què ha de fer. L’oblit, pensa, acabarà amb aquella angoixa, amb aquell desfici, amb els somnis que de tan bonics estaborneixen i t’impedeixen viure normalment. Tot tornarà a ser com abans, dolçament ensopit, previsible.
Piero encara no sap, però, que no és l’únic que té secrets roents com el ferro fos. A Roma l’espera l’hivern, la solitud. Una solitud de mort en vida o de taronja podrida on no es pot créixer, salvar-se, només consumir-se. Mai més no sabrà tampoc d’Idara, ni del desig.