A l’igual que succeeix amb la majoria de regions mineres del planeta, la conca del Donbass, situada entre el mar d’Azov i el riu Don, a l’epicentre del principal conflicte bèl·lic que afronta el món dels nostres dies, ha vist com la seva identitat quedava profundament marcada per la principal activitat econòmica que tradicionalment s’hi ha desenvolupat. Una bona mostra n’és el seu principal equip de futbol, el Xakhtar de Donetsk, la capital oficiosa del Donbass, que porta un nom que vol dir, literalment, "Miner" i que vesteix els colors negre i taronja que s’inspiren en el carbó i el foc, dos dels símbols per excel·lència de l’activitat minaire.
De fet, aquesta associació amb la mineria se situa a l’arrel mateixa del naixement del club que va ser creat el 1936, en plena Ucraïna soviètica, sota la denominació d’Estakhanovistes de Donetsk. L’adopció d’aquest nom feia referència al miner Aleksei Stakhànov, que des de 1927 treballava en una de les mines del Donbass, i que el 1935, l’any abans de la creació del club, havia establert uns mítics records d’extracció de carbó que l’havien convertit, a ulls de l’estat soviètic, en un model per a la resta d’obrers fruit de la seva capacitat de treball i de sacrifici.
Els Estakhanovistes de Donetsk van competir amb aquest nom durant una dècada fins que, el 1946, l’equip va ser batejat amb el nou nom de Xakhtar, el mateix que fins aleshores tenia el seu estadi i que, com hem apuntat, significava precisament "Miner" en una nova evident picada d’ullet a la principal activitat econòmica que definia la identitat de la regió de la qual era originari. El nou Xakhtar agrupava els jugadors procedents de diverses empreses carboníferes del Donbass i, amb el pas del temps, va demostrar el seu potencial convertint-se en un dels grans equips del futbol soviètic.
Una imatge Aleksei Stakhànov, el popular miner soviètic que va inspirar el primer nom de l’actual Xakhtar Donetsk Foto: @feralghoul1
A imatge de la puixança que la conca minera del Donbass representava per a l’economia soviètica, el Xakhtar va esdevenir un dels pocs equips capaços de plantar cara als grans clubs de Moscou i al Dinamo de Kíev ucraïnès, com ho demostren els seus quatre triomfs en la copa de l’URSS en les edicions de 1961, 1962, 1980 i 1983 i en la Supercopa soviètica de 1984.
Aquesta circumstància va propiciar que, amb la independència d’Ucraïna, el Xakhtar es convertís es un dels grans clubs del del nou campionat de futbol ucraïnès, nascut el 1992. Durant la primera dècada de vida de la nova lliga, el Xakhtar va viure, però, a l’ombra del Dinamo de Kíev que va exercir una dominació absoluta proclamant-se vencedor en deu dels onze primers campionats.
Tot i així, el desenvolupament de l’equip del Donbass va ser notable i va anar estretament associat als seus regents, que mantenien vincles evidents amb les activitats il·lícites que van proliferar a Ucraïna després de la caiguda del comunisme. Sense anar més lluny, l’octubre de 1995, l’aleshores president del club, Akhat Bragin, un empresari vinculat a la màfia local, va ser assassinat en un atemptat que va tenir lloc a l’estadi del Xakhtar coincidint amb la disputa d’un partit i que va provocar també la mort de sis dels seus guardaespatlles.
Aquesta circumstància va canviar la història del club miner ja que va comportar l’accés a la presidència de Rinat Akhmetov, un altre controvertit empresari que també estava vinculat amb l’activitat mafiosa. Akhmetov va invertir gran quantitat de diners en el Xakhtar fins al punt de convertir-lo en l’equip dominant del futbol ucraïnès durant el segle XXI.
L’any 2002 l’equip va aconseguir el seu primer triomf en la lliga local i, actualment, pot presumir d’unes vitrines amb tretze campionats de lliga i tretze títols de copa. A aquests títols nacionals hi cal afegir la copa de la UEFA que l’equip va guanyar el 2009, convertint-se en el segon equip ucraïnès en alçar un títol continental agafant així el relleu del Dinamo de Kíev que s’havia proclamat campió de dues Recopes i d’una Supercopa d’Europa guanyades totes elles, això sí, durant el període soviètic.
Els anys compresos entre l’accés d’Akhmetov a la presidència, el 1996, i l’esclat del conflicte del Donbass, el 2014, són els de la gran època daurada del Xakhtar i van coincidir amb l’expansió a tots els nivells de l’entitat. El 2009, el club va inaugurar un nou estadi, el Donbass Arena, que reunia tots els luxes i que es va convertir en el recinte amb millors prestacions de tot l’Est europeu. Al marge de ser escenari dels èxits esportius del Xakhtar, el nou Donbass Arena va acollir diversos partits de l’Eurocopa de 2012 que van organitzar conjuntament Ucraïna i Polònia.
Tot i les diferències polítiques existents entre la regió del Donbass, majoritàriament russòfona i russòfila, i la resta d’Ucraïna, que es manifestava en la rivalitat de l’equip de Donetsk amb clubs com el Dinamo de Kíev o el Karpaty de Lviv, amb aficions estretament associades al nacionalisme ucraïnès, poca gent podia imaginar que l’estadi que havia estat escenari d’una Eurocopa seria testimoni, només dos anys després, d’un conflicte bèl·lic que impactaria directament en la instal·lació.
La bandera de la República Popular de Donetsk onejant en un dels carrers de la seva capital Foto: fsdnr.com
Durant els seus anys de glòria, el Xakhtar era un equip associat a les posicions polítiques del seu president Rinat Akhmetov que era alhora un destacat dirigent del Partit de les Regions, la formació política russòfila que tenia una important implantació al Donbass i que el 2010 va accedir a la presidència ucraïnesa a través de la figura de Víktor Ianukòvitx.
Novament, però, el curs de la història va impactar en l’evolució del principal club del Donbass amb l’esclat del conflicte bèl·lic de 2014, desencadenat com a conseqüència del triomf de la Revolució de Maidan, protagonitzada, en bona part, per militants de l’extrema dreta procedents dels principals grups d’animació dels equips de futbol ucraïnesos i que va implicar una gran desafecció de les regions de Donetsk i Lugansk amb el poder central de Kíev.
Curiosament, l’últim títol que el Xakhtar va aconseguir abans de l’esclat de la guerra del Donbass va ser el Torneig Unit, una Supercopa que enfrontava els dos millors equips ucraïnesos i russos i que només es va disputar els anys 2013 i 2014, quan el govern de Kíev era encara en mans del russòfil Partit de les Regions. El Xakhtar va guanyar la darrera edició del Torneig Unit que es va disputar a Israel el febrer de 2014, tot just dos mesos abans de l’esclat de la guerra al Donbass.
El conflicte bèl·lic que enfrontava l’exèrcit ucraïnès, ajudat per milicians nacionalistes integrats en organitzacions com el famós Batalló Azov, sorgit precisament d’un grup d’afeccionats radicals d’extrema dreta del club de futbol Metalist de Khàrkiv, amb els separatistes pro-russos que van proclamar les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk, va provocar que el Xakhtar hagués d’abandonar el seu Donbass Arena per passar a disputar els seus partits com a local a l’Arena Lviv, on pràcticament no congregava públic a les graderies degut a l’aversió que a l’Ucraïna més occidental se sentia per les zones russòfones del país.
En un primer moment, el Xakhtar va rebutjar alinear-se amb claredat amb el govern de Kíev i fins i tot va arribar a declinar vestir, abans d’un dels seus partits, una samarreta amb la consigna "Glòria a l’Exèrcit Ucraïnès".
Imatge del Donbass Arena després del bombardeig que va patir el 2014 Foto: @Martin__Camano
Tot i així, la cruesa del creixent conflicte bèl·lic va fracturar el club. Mentre l’entitat es traslladava oficialment a la zona controlada pel govern ucraïnès, diversos jugadors van optar per quedar-se a la República Popular de Donetsk i reconèixer la seva autoritat sobre el territori. El govern d’aquesta nova república, que no comptava amb el reconeixement ni de Kíev ni de la comunitat internacional, va impulsar, a partir de 2015, una federació pròpia de futbol que va passar a estar, paradoxalment, presidida per Ihor Petrov, un antic jugador del Xakhtar que havia arribat a ser capità de la selecció ucraïnesa.
La nova federació de futbol de la República Popular de Donetsk va crear una copa i una lliga local així com també una selecció nacional que, tot i no comptar amb cap mena de reconeixement oficial, va disputar diversos partits, entre 2015 i 2020, contra combinats de la veïna República Popular de Lugansk o de la també autoproclamada república d’Abkhàzia.
Al llarg del conflicte bèl·lic del Donbass, que es perllonga des de 2014, el Xakhtar ha patit un canvi considerable representat per la posició política del seu president que ha passat de ser acusat de finançar els separatistes pro-russos de la regió a ajudar econòmicament l’exèrcit ucraïnès i les seves família tot reclamant el respecte a la integritat territorial d’Ucraïna, amb el Donbass i l’annexionada Crimea incloses.
L’exemple més eloqüent en aquest sentit és la decisió de Rinat Akhmetov de destinar 25 milions d’euros dels 100 que el Xakhtar va ingressar pel traspàs de la seva jove promesa Mykhailo Mudryk al Chelsea anglès, el gener de 2023, a ajudar l’exèrcit ucraïnès i les famílies dels soldats morts i ferits en la lluita contra les forces russes a Mariúpol.
Mudryk llueix la bandera ucraïnesa durant la seva presentació com a nou jugador del Chelsea Foto: @standardsport
El president del club, que també és propietari de l’empresa Azovstal, on el batalló Azov es va atrinxerar durant el combat que l’exèrcit ucraïnès va lliurar contra les tropes russes a la ciutat de Mariúpol, va voler tenir així un gest amb les tropes de Kíev arribant a afirmar que si el futbol del seu país continuava viu era precisament gràcies als soldats que combatien per defensar-lo.
Aquest gest ha generat no poca controvèrsia ja que el traspàs de Mudryk es va pagar a un preu molt superior al del seu valor de mercat, una circumstància que diversos analistes han considerat com un finançament encobert de la compra d’armes per a l’exèrcit ucraïnès per part de l’empresari nord-americà Todd Boehly, el nou propietari del Chelsea després que el magnat rus Roman Abramóvitx es veiés forçat a vendre’l fruit de les sancions imposades pel Regne Unit arran de la guerra d’Ucraïna.
El president Akhmetov va anunciar, en formalitzar-se el traspàs, el seu desig de disputar, un cop acabada la guerra, un partit amistós entre el Chelsea i el Xakhtar al Donbass Arena, l’estadi del club de Donetks que, el 2014, va abandonar la seva funció de recinte esportiu i es va convertir en un centre d’ajuda humanitària que va ser batejat amb el nom d’Arena de la Misericòrdia al temps que era durament castigat per les conseqüències de la guerra. Una circumstància que s’afegeix a les moltes que han convertit el Xakhtar en una autèntica metàfora de la tragèdia que fa gairebé una dècada que viu el Donbass.