«He reunit els éssers estimats i els he preparat per a la meva mort»

La Gemma espera recolzada al llit de l'habitació individual a la planta de Pal·liatius de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. El seu estil elegant i modern destaca entre la impersonalitat pròpia d'aquests espais. S'ha pentinat i maquillat per a l'ocasió. "Pensava que no teníem assecador i es veu que s'havia de demanar", es queixa amb un to amable i bromista al metge. Sobrepassa la seixantena d'edat, però el seu cabell curt d'un color blanc ben cuidat i les ungles pintades de color morat, a joc amb les ulleres, li donen una imatge de dona del segle XXI. L'acompanya el seu marit, que baixa cada dia des del poble. "Vaig una mica emmorfinada", avisa. Impressiona, però, la lucidesa amb què analitza la seva situació i la serenitat amb què s'expressa.

Pateix un càncer de pulmó avançat, amb metàstasi a diverses parts del cos. El tractament que seguia des que li van detectar fa dos anys i mig ha deixat de funcionar i va haver d'ingressar per Nadal pels forts dolors. "Jo així no volia viure", recorda. Ara li han proposat una nova teràpia experimental a la qual s'agafa esperançada. En aquest temps, ha après a gestionar les constants novetats sobre el seu estat de salut. Els més de 30 anys d'experiència com a professora de ioga li han proporcionat les eines necessàries per entendre i racionalitzar les emocions. "Sabem que pot morir demà, en tres mesos o en tres anys", explica el seu marit, que exerceix de ventríloc per exterioritzar algunes de les reflexions més dures. Ell també ha superat un càncer recentment.

Amb el diagnòstic de la malaltia, bloqueig total. Era incapaç de reaccionar. No ho assimilava. La incredulitat i la desorientació ho copsaven tot. "La por i l'angoixa van venir més endavant", recorda. I després, com si es tractés d'un procés natural, va arribar la tranquil·litzadora acceptació. El fet de conèixer la malaltia la va ajudar molt. "Si no, potser m'hauria enfonsat", admet. Des d'aleshores, mana la vitalitat. "Vull gaudir i viure el moment", diu. Quan arriben males notícies, es dona 24 hores per estar enfonsats. "Avui podem estar malament, però demà ja hem de continuar endavant", li diu al seu marit. 
 

Els preparatius per la mort

La Gemma se sent responsable de l'impacte que pugui tenir la seva mort en les persones que estima i que l'estimen. El compromís forma part de la seva personalitat. Sempre ha estat així, en l'àmbit laboral, en el familiar i en tots els aspectes de la seva vida. "Tinc la sort, entre cometes, que puc planificar-ho", reflexiona. Té tres fills i tres nets, i en veu alguns més preparats que d'altres. "No?", pregunta al marit perquè reforci la seva anàlisi. I el marit assenteix. Sembla força preparat. Com a mínim, està mentalitzat. Recentment, també li han detectat càncer de bufeta a un dels fills. "Mare, m'han d'operar d'urgència", la va alertar per telèfon. No el va poder acompanyar. "Em va saber greu, però no em puc fustigar", es diu a ella mateixa.

Després del darrer ingrés a pal·liatius, va poder reunir-los a tots i transmetre'ls el seu punt de vista. Va ser per Cap d'Any. Una conversa catàrtica. "M'imagino la mort com una cosa positiva", explica. La consciència que tot és efímer, que no es pot tornar enrere i que el temps només permet prendre la millor alternativa a l'abast la tranquil·litza i impedeix que perdi la perspectiva de la realitat. Com a bona iogui, té la seguretat que l'energia no es mor, es transforma i que el mateix passarà amb ella. "Més d'un em va agrair la conversa i em va dir que li havia donat molta força", recorda orgullosa.
 

Reflexions d'una pacient en fase avançada

"Pensava més en la mort abans de caure malalta que ara", destaca. "Sobrepensar, com el dolor, és esgotador", afegeix. I ha arribat a la conclusió que només li pot jugar males passades. Quan es descobreix capficada discorrent sobre qualsevol qüestió que escapa el seu control, frena i s'obliga a abandonar el raonament trampós. No sempre ha tingut aquesta capacitat, són molts anys de pràctica. "Tots podem morir en qualsevol moment, però no podem estar pensant-ho tot el dia", defensa. La seva germana va morir atropellada quan era jove i el seu marit baixa cada dia en cotxe fins a l'hospital. Si bé, no temen constantment per si pateix un accident durant el trajecte i tampoc ho vol fer per si li succeeix res a ella. Per això, no té cap petició per al moment de la seva defunció. Simplement, vol viure alliberada fins que arribi.

Prefereix centrar-se en la vida. De què se sent més orgullosa? De la comunicació amb els fills. Un penediment: no haver deixat de treballar abans. La Gemma ha estat una bona mare i ha aconseguit formar una família meravellosa. "Amb els seus problemes, com totes, però amb les eines per solucionar-los", es felicita. Si bé, lamenta haver dedicat massa temps a la seva vida laboral. "M'agradava la meva feina, però anava molt estressada", recorda. Mirant-ho amb retrospectiva, hauria preferit estalviar-se molts luxes materials i haver guanyat temps per a ella mateixa i per als seus. Com li agradaria que la recordessin? Com una dona lluitadora i forta.
 

El tabú dels pal·liatius

El mòdul de pal·liatius és l'escenari dels malsons de molts. Un lloc terrorífic a evitar pels qui no el coneixen. Però no per a la Gemma, que està encantada amb les instal·lacions i el personal de l'Hospital de Sant Pau. "Això posa-ho, eh", insisteix. Potser no és la unitat amb més glamur, però fa una tasca imprescindible. El seu cap, el doctor Antonio Pascual, assegura que són uns privilegiats per poder tractar pacients tan vulnerables. Tenen moltes necessitats més enllà de l'alleugeriment dels símptomes, com l'acompanyament, l'adaptació i l'acceptació de la seva realitat. "Som uns privilegiats perquè treballem amb valors, sempre des d'un enfocament professional", explica. Per això, defensa una metodologia basada en la implicació emocional i l'empatia, que està demostrat que són els millors antídots per l'estrès i el desgast dels treballadors. Ningú evitarà els moments finals de la seva vida.