Una sortida per a l'Assemblea

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Els fets són tossuts, també en política. Les veritats alternatives proven d'obrir-se pas i, a cops de martell, intenten encaixar el que passa o el que volen que passi en el marc de la realitat. És el que ocorre fa uns mesos amb l'Assemblea Nacional Catalana i amb la seva crisi interna. Mentre la propaganda la presenta com el principal bastió de l'independentisme o afirma que propostes seves com ara la del quart espai independentista tenen un impacte fenomenal, l'entitat s'esllangueix i perd influència a marxes forçades.

Això no s'ha traduït en menys socis, però sí en menys incidència política i en menys capacitat mobilitzadora, tal com han demostrat les darreres concentracions, menys concorregudes i que han expulsat una part de l'independentisme. Quan això passa, com va ser el cas de la Diada o la concentració contra la reforma del codi penal amb ERC i Òmnium, té responsabilitat qui no hi va, però també qui no vol o no pot crear les condicions perquè tothom qui hauria de ser hi sigui.

El darrer episodi en la crisi de l'ANC, sorollós i impossible d'obviar, han estat les dimissions de tretze secretaris i de Jordi Pesarrodona com a vicepresident, però fa temps que circulen acusacions de manipulació al servei de partits o líders, d'autoritarisme o fins i tot de traïdoria. En el que s'ha viscut els darrers dies hi ha qüestions polítiques, però també personals i de gestió interna i costa escatir què pesa més en cada cas, perquè els càrrecs, a l'Assemblea, són de representació individual.

Les formes del nucli dirigent que lidera Dolors Feliu han dividit l'organització i la revisió dels fràgils acords interns, com ara que Uriel Bertran i Pesarrodona es partissin la vicepresidència, no ha evitat la fractura. L'ANC s'esberla per la gestió interna i també pel debat entorn el quart espai (llista cívica, en diuen) que hauria de competir amb ERC, Junts i la CUP, que no estan disposades a fondre's en aquest artefacte polític. La lògica dels partits és que, si de cas, una opció així, que esborra les diferències ideològiques i reclama sacrificis organitzatius, hauria de ser punt d'arribada i no de partida per refer la unitat i dotar-se de full de ruta.

La crisi és multicausal, però el moment del procés, el perfil dels dirigents (la rotació constant al secretariat fa que molts d'ells no tinguin experiència en la gestió d'organitzacions polítiques) i la incertesa de l'horitzó electoral ajuden a entendre què està passant. Els actors de l'independentisme estan dividits i les estratègies o bé no funcionen prou bé (és el cas d'ERC amb el diàleg amb l'Estat, que va fer possibles els indults, però  que no ha donat els fruits esperats amb la reforma del codi penal) otenen un abast retòric, com ara la de la "confrontació", només visible a les sales de justícia europees i amb resultat com a mínim incert.

De tot això l'ANC, que va néixer per canalitzar la mobilització i l'activisme i empènyer els partits, se'n ressent i la seva missió es fa més difícil. El diàleg necessita més habilitat política que carrer i està ple de contradiccions allunyades de la simplicitat d'un lema mobilitzador. I manifestar-se per no se sap què o qui ni amb quin horitzó o nivell de compromís acaba provocant que ho facin pocs encimbellant un "president legítim". Al final, tot plegat deriva en cacera de bruixes al moviment, tal com hem vist en els darrers mesos quan, per exemple, s'ha acusat l'actual Govern de "col·laboracionista", un epítet ben gruixut.

L'ANC ha intentat prendre la iniciativa amb propostes poc treballades que la resta d'actors, alguns de forma pública i d'altres amb la boca petita, han considerat una ocurrència, com ara implementar la declaració d'independència, que el govern Puigdemont-Junqueras va proclamar de forma simbòlica, durant el segon semestre de 2023. Aquells mesos, els partits estaran pensant en els pactes de les municipals, també amb el PSC, i en les estatals i autonòmiques que vindran.

D'aquí que també s'hagi posat damunt de la taula la quarta llista. I això, és clar, té efecte divisori per més que molts socis ho hagin avalat com una sortida a la desesperada. Perquè mentre hi ha qui considera que cal esperar les pistes que donaran les municipals i les espanyoles, altres creuen que ara cal anar de debò i que el que havia estat un papus per pressionar els partits ha de ser realitat. I encara hi ha qui està atent a Junts —on es fan evidents les diferències entre Laura Borràs i els seus afins i el retorn a l'ordre convergent de Xavier Trias i Jaume Giró mentre Carles Puigdemont i Jordi Turull calculen silencis— i al Consell de la República, que per la seva implantació local i perfil activista actua en paral·lel a l'ANC, cosa que ha generat algun recel. Algunes veus afirmen que Junts i el Consell haurien de ser la llista cívica.

Les aproximacions que a tot plegat tenen Feliu, Pesarrodona i Bertran són diferents malgrat que la presidenta va militar a CDC i al PDECat i va ser alt càrrec dels governs de Mas i Puigdemont, Pesarrodona va fer el pas d'ERC a ser candidat de Junts a les darreres eleccions, i el partit de Bertran, Solidaritat, va adherir-se a aquella candidatura de Puigdemont i Borràs.

En els darrers anys l'ANC havia estat cobejada pels partits. Tant CDC-Junts com ERC i Poble Lliure han intentat situar afins als òrgans de direcció per controlar i condicionar el que era un moviment de masses. A cap president li agrada que li exigeixin posar urnes quan les enquestes no li van bé i a la direcció de cap partit la satisfà veure's pressionada per fer una coalició que creu que no funcionarà i que la privarà d'una victòria.

Però l'Assemblea actual ja no genera el mateix interès malgrat que ha mobilitzat recursos i persones per campanyes efectives com ara Eines de País que han conviscut amb altres com la del consum estratègic, que es va plegar davant els entrebancs judicials, o l'aposta fallida per Primàries a les municipals de 2019. Sense la capacitat mobilitzadora transversal i inclusiva que tenia, sense un rumb polític clar, de suma i respectuós amb la resta d'agents, i sense un full de ruta per vigilar i que hagi estat assumit pel conjunt del moviment, l'ANC corre el risc de trobar només sentit en la disputa interna i acabar sent residual. El seu redreçament, que necessita la complicitat dels associats, hauria de ser el del conjunt del moviment.
 

---

Avui no et perdis

» Les declaracions d'Herrero i Pujol concreten aquest dilluns el pacte amb la Fiscalia per incriminar Borràs; per Bernat Surroca.  

» Entre el pressupost aprovat i l'executat: quant va gastar realment la Generalitat el 2022 i en què?; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Resultats, contradiccions, fang»; per Eduard Voltas.

» La batalla inesperada (i potser estèril) de Santa Coloma de Gramenet; per Lluís Girona.

» Opinió: «La llarga lluita dels qui empenyen la història»; per Aleix Sarri.

» El lideratge insuficient de Feijóo; per Pep Martí.

» Opinió: «Ucraïna, un any de guerra»; per Antoni Segura Mas.

»«Tens homes que et volen comprar»: la relació de poder amb les noies d'imatge; per Maria Rabella i Joan Guzmán.

»Lloguers de temporada: l'escletxa per disparar preus que ja es vol regular; per David Cobo.

» Com han de ser les escoles del futur perquè no siguin sexistes?; per Alba Carreres.

» Opinió: «Sí al «sí és sí»»; per Jordi Bonet.

»Entrevista a Gemma Ruiz: «Que en 19 anys cap escriptora hagi guanyat el Sant Jordi no és casual»; per Pep Martí.

»Entrevista a Andreu Escrivà: «La sostenibilitat aguanta un sistema insostenible»; per Arnau Urgell.

»Perdre el cap per Eurovisió: «Vaig rebutjar una feina per anar al festival»; per Guillem Maneja.
 

---

 El passadís

Els streamers més importants del panorama espanyol són estrelles com ho podrien ser els futbolistes del Barça o del Madrid. Alguns, fins i tot, els superen. És el cas de persones com Ibai Llanos o Jordi Wild. Tots dos viuen a Catalunya (Wild és de Manresa), des d'on desenvolupen els seus projectes empresarials i els seus canals d'streaming a Twitch i YouTube. Representen una nova manera de comunicar, són l'avantguarda a les xarxes i abanderats d'una nova generació, però també reprodueixen els patrons clàssics dels famosos a Barcelona. Ibai, Wild i diversos streamers de renom com ara Karchez, Shiro o el polèmic Xokas van sopar tots junts dijous al vespre en un reservat de la marisqueria Botafumeiro de Gràcia, tot un clàssic. El mateix cap de sala ho va penjar al seu TikTok. El més graciós? El cap de sala, molt motivat, els va portar dos guitarristes que van interpretar la mítica cançó de Carlos Puebla Hasta siempre, dedicada al Che Guevara. Els senyors de les xarxes revolucionaris ho són, ara, com el Che… Ho podeu veure aquí.

Vist i llegit

És un fet poc controvertible que el procés ha condicionat la política espanyola en els darrers anys. Però és més qüestionable atribuir als independentistes tots els mals i les tares del sistema polític i mediàtic espanyol. Malgrat tot, és el que feia en un article a El Confidencial fa uns dies el subdirector d'aquest diari, Carlos Sánchez, arran de la decisió de l'economista Antonio Cabrales de renunciar a ser conseller del Banc d'Espanya, càrrec al qual l'havia promogut el PP. Cabrales va declinar el nomenament després que se sabés que s'havia posicionat, juntament amb altres economistes, contra la persecució a Clara Ponsatí i a Andreu Mas-Colell. L'article lamentava que buscant la "puresa de sang" i la no connivència amb independentistes "es redueixin els incentius per participar de la cosa pública". L'articulista ho atribueix tot plegat "a la taca d'oli" del procés. Però la "puresa de sang" la busquen i fomenten els mitjans i partits que han alimentat o tolerat discursos i accions polítiques que han negat el diàleg, ha demonitzat el diferent i han donat per bona la repressió. Quan fou mort el combregaren, fa la dita.     
 
 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2003, fa 20 anys, el jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ordenava el tancament del diari en èuscar Egunkaria en considerar-lo part de l'entramat polític i econòmic d'ETA. Eren els anys de la majoria absoluta del PP, del pacte antiterrorista, la llei de partits i el "tot és ETA". L'operació contra el rotatiu, que els treballadors van seguir trient al carrer com a Egunero primer i com a Berria més tard, va implicar la detenció de diversos dels seus directius i del seu director Martxelo Otamendi. La Justícia, que va usar els mateixos documents d'ETA per tancar Egunkaria que Egin, va acabar arxivant el cas (sense compensar el perjudici) i el Tribunal d'Estrasburg va condemnar Espanya per no investigar les tortures a Otamendi.

La solidaritat es va fer sentir als Països Catalans. Quan treballava a Madrid per l'Avui vam ser el primer diari a entrevistar Otamendi a les portes de la presó de Soto del Real. Va sortir-ne negant les acusacions, agraint les mostres de suport i denunciant els maltractaments de la Guàrdia Civil. "M’han fet passejar de quatre potes, nu, amb una bossa al cap i el cos ple de blaus", deia. Us la deixo per si la voleu recuperar.

 L'aniversari

El 20 de febrer de l'any 1868 naixia a Gràcia (Barcelona) l'enginyer i filòleg Pompeu Fabra, conegut com el "seny ordenador" de la llengua catalana després de promulgar-ne la gramàtica i dirigir el diccionari. Fabra va morir el 1948 a l'exili de Prada de Conflent. A banda de la llengua, que va convertir en moderna i normativa no amb poques polèmiques, la seva altra gran passió era l'esport. Durant els anys de la República en va ser màxim responsable governamental. Els seus nets el recordaven així en aquest programa de TV3. 

 ​Fes clic aquí per rebre'l