Gemma Ruiz: «Que en 19 anys cap escriptora hagi guanyat el Sant Jordi no és casual»

La periodista i escriptora publica "Les nostres mares", on homenatja una generació de dones: "L'experiència de vida que expliquen els homes que creen ficció encara es considera la canònica"

Gemma Ruiz
Gemma Ruiz | Adrià Costa
19 de febrer del 2023
Actualitzat a les 8:16h
Des que el 2016 va publicar Argelagues, on novel·lava la duresa de la vida de tres dones en el Vallès del segle XX, Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) va entrar amb força en el món de la creació literària. Després va venir Ca la Wenling, on la protagonista era una xinesa instal·lada a Catalunya que obria una perruqueria de barri. Ara ha guanyat el Premi Sant Jordi amb Les nostres mares (Proa).

Periodista a TV3 des dels 21 anys, especialitzada en informació cultural, Ruiz ha guanyat un guardó que no requeia en una dona des de feia 19 anys. L'anterior va ser Carme Riera el 2003. Un fet que hauria de fer obrir molts ulls. A Les nostres mares vol homenatjar tot una munió de dones a les quals mai ningú va agrair el seu esforç. I encara menys els va atorgar cap premi.     

- Vostè va recordar en l'acte de concessió del Sant Jordi que, des que el va guanyar Carme Riera, cap dona s'havia endut el Sant Jordi. I d'això ja fa 19 anys. Un signe d'anomalia?

- Totalment. Això és la punta de l'iceberg de tot el sistema. Hi ha un llibre que ha editat Raig Verd i és la traducció al català de l'obra de Joanna Russ Com destruir l'escriptura de les dones, que és un assaig superdivulgatiu i amb exemples pràctics que fa una panoràmica històrica de tots els mecanismes que han desencoratjat i menyspreat l'escriptura de les dones. Comença amb el que es deia de Jane Austen, de les germanes Brönte, quan empraven pseudònim i es creia que eren homes i fa tot un repàs. Ara ja no estem en els temps en què se'ns prohibeix entrar a les biblioteques, o a les universitats. Representa que estaríem en un moment d'igualtat de condicions.

- I és així?

- No, no és així. Hi ha una cosa principal, que és el que Joanna Russ anomena la doble mesura del contingut. És el mecanisme pel qual les experiències de vida de les dones s'han considerat inferiors per contraposició a les experiències de vida dels homes, que no només s'han considerat superiors sinó la mesura de totes les coses, l'universal. Hi ha un mecanisme inconscient que et fa situar les experiències de vida de les dones que s'expliquen en les ficcions com un material artístic de segona categoria. Ara això s'està esbotzant. Fixem-nos en el cine, amb les noves cineastes, la Mar Coll, la Carla Simón, totes aquestes pel·lícules que expliquen experiències des del punt de vista de les dones. Cinco lobitos, un film que parla de les maternitats, ha guanyat uns quants Goya. Estem en un moment en què aquest paradigma s'està esbotzant, però encara hi ha uns mecanismes subtils que encara continuen categoritzant la literatura de les dones.

- No li agraden aquestes etiquetes.

- Quan tu dius que fas literatura de dones o literatura femenina, com si fos una categoria inferior, estàs dient que no és la norma. Perquè a cap escriptor se li diu que fa literatura per a homes o literatura masculina. Encara es considera canònica l'experiència de vida que expliquen els homes que creen continguts de ficció. A aquests mecanismes subtils i inconscients li sumes que, fins fa poc, els jurats no eren paritaris.

- En el seu, la majoria eren dones.

- Sí. Crec que podríem estar d'aquí fins a l'any 3000 sent dones tots els jurats i encara no hauríem compensat d'on venim. 

 

Gemma Ruiz ha guanyat el Sant Jordi amb "Les nostres mares". Foto: Adrià Costa


- Expliqui algun d'aquests mecanismes.

- Seria aplicar un judici molt bèstia quan hi ha exposició mediàtica. Que si les seves parelles, preguntes pels fills... Hi ha escriptores que han guanyat un premi literari i s'han retirat del mapa. Per exemple, la Carmen Laforet després de fer Nada. És un cas paradigmàtic, però no pas aïllat. Hi ha una fiscalització del comportament de les artistes. Això està molt estudiat i diagnosticat. Que un premi en dinou anys no hagi premiat a cap escriptora, no és qüestió de buscar culpables, és una cosa sistèmica. 

"Que jo estigui descobrint ara Maria Aurèlia Capmany ja vol dir quin biaix de relat i de cànon que arrosseguem"

- Però això és fruit d'una estratègia? 

- No, ja dic que és una cosa inconscient i subtil. No hi ha una estratègia amb voluntat de menystenir-les. Després es diu que el problema és que moltes dones no es presenten als premis. Però què t'està comunicant un premi que any rere any no premia cap escriptora? T'està dient que és un terreny hostil per tu. Diuen: és que no us hi presenteu. És que no ens hi presentem perquè ens estan dient que no som benvingudes. En tot cas, no podem fer veure que això no existeix. No es tracta d'assenyalar un premi en concret, però si volem posar els mecanismes per solucionar-ho ho hem de tenir ben diagnosticat. Ara, el premi Sant Jordi s'emporta la palma. No podem pensar que sigui fortuït que en 19 anys no hagi guanyat una escriptora, això no és casual. És sistèmic. 

- Ha citat abans Austen i Brönte. Han estat autores importants per vostè? 

- Jo les he llegides però de manera bastant desordenada. La meva formació literària ha viscut en les meves primeres dècades d'autors homes majoritàriament. Ha estat després que he anat trobant referents d'autores.

- Com ha anat arribant a la literatura?

- Doncs d'una manera molt intuïtiva. No puc explicar cap itinerari. He buscat les escriptores i les assagistes que m'expliquessin el que jo trobava a faltar, el que no m'havien explicat i jo detectava. 

- Va arribar abans a la literatura que al feminisme?

- Primer a la literatura. Això que explicaré ara no ho tinc gens articulat. Diria que a mi em comença a agradar molt la literatura, començo a buscar i llegir. Per referències periodístiques, òbviament. Des dels 21 anys estic a TV3. I veus que no et sents representada pels llibres que fins i tot t'han agradat, o et sents ofesa i tot. A mi m'havia agradat molt Michel Houellebecq i és del més masclista i islamòfob que et puguis tirar a la cara. Però a mi la seva literatura m'agrada malgrat això. Tu engoleixis tots els autors que trobes intuïtivament t'agraden i t'omplen les lleixes, però després et preguntes per què no t'hi veus representada. 
 

Gemma Ruiz: "Vaig arribar primer a la literatura que al feminisme". Foto: Adrià Costa


- Algun altre autor masculí que li hagi agradat molt?

- Que no sigui tan misogin... Emmanuel Carrère me l'he llegit tot. 

- L'autor de L'adversari

- Sí, i Limónov encara és millor. Ara n'he dit dos com a molt mítics, però la majoria d'autors que he llegit eren homes. Em toca el voraviu no veure-m'hi representada i busco respostes en el feminisme. 

"El llibre m'ha servit per tenir una mirada més adulta sobre la meva mare i no jutjar-la severament com a vegades he fet com a filla"

- I d'autores, quina lectura ha estat determinant? 

- La Simone de Beauvoir d'El segon sexe. Vaig dir que si sobre de ser un assaig brutal, està escrit per una dona, te'l beus com aigua clara. És el primer que em va fer obrir els ulls.

- Què li va dir?

- Em va donar resposta al que jo ja havia vist, em va explicar d'on venien i perquè les meves incomoditats. Perquè ens fan construir unes cotilles i ens fan pensar unes determinades coses de nosaltres mateixes. També vaig llegir Doris Lessing. I ara tinc la sort de viure un moment en què hi ha moltíssimes autores de ficció, no només assagistes feministes clàssiques. 

- Quines li agraden?

- Doncs, per exemple, m'agrada molt la basca Katixe Agirre. D'americanes m'agrada molt Alicia Tadeo. I m'agrada la Caitlin Moran.              

- I quina figura femenina de la cultura i la societat catalana l'ha empeltat més? La Maria Aurèlia Capmany, potser?

- Mira, diré que l'estic descobrint ara. I m'avergonyeix que me l'hagin escatimada de l'educació primària, de la secundària, de la universitat. Que l'estigui gaudint només a partir dels 45 anys i pensi que està a l'alçada d'un llibre mític com La mística de la feminitat de Betty Friedan, que explica aquell mal que no té nom de les dones dels anys cinquanta americanes, que durant la Segona Guerra Mundial agafen tots els papers socials perquè ells són al front, i quan ells tornen han de recloure's altre cop a casa. Amb tots els electrodomèstics i aquelles fantàstiques cuines de fòrmica, moltes d'elles emborratxant-se, perquè la seva vida és una gàbia domèstica. Nosaltres tenim aquí un llibre de la Maria Aurèlia Capmany, La dona a Catalunya, que és un diagnòstic que està a l'alçada d'una Simone de Beauvoir, una Betty Friedan o una Gloria Steinem. Que jo l'estigui descobrint ara ja vol dir quin biaix de relat i de cànon que arrosseguem. Una altra anomalia flagrant.
    

Gemma Ruiz durant l'entrevista a l'Hotel Seventy. Foto: Adrià Costa



- Abans criticava la categorització de la literatura escrita per dones. Definiria Les nostres mares? És una novel·la de dones, sobre dones, és una novel·la feminista?

- Jo, en el discurs de l'acte del premi, vaig fer la broma de dir que era una obra feliçment feminista. També m'agradava dir que no només havia guanyada una escriptora després de dinou anys, sinó que era també una autora que posava en valor les experiències de vida de les dones. Però no la posaria en cap etiqueta. Categoritzar és donar una etiqueta de subgènere. Igual com jo he estat capaç de llegir-me molts autors homes que han fet protagonistes homes i han posat en valor les seves experiències, jo aspiro que Les nostres mares també la puguin llegir els nostres pares i companys. 

- Què ha volgut explicar?

- Jo aquest llibre l'he fet en homenatge a una generació de dones nascudes els anys cinquanta, que és la generació de la meva mare, la dels usuaris dels clubs de lectura, que n'he fet moltíssims, i són les que estan allà, són les lectores. Són les primeres destinatàries del llibre. Però ja dic que és un llibre que els nostres pares també haurien de llegir perquè ells han estat corresponsables d'aquestes situacions de desigualtat. Sense ser-ne inconscients i amb tota la bona voluntat. I als nostres companys, per homenatjar aquelles mares que tant t'ajudaven a dirigir l'economia familiar com a encarar-te a un director de banc que et carregava una comissió que no era. Hem donat tot això per descomptat i són moltes feines en una.     

- Les històries del llibre són individualitzades o estan entrellaçades?

- Són deu protagonistes que s'entrellacen. És el primer llibre que em planteja una complexitat tal. Com que volia reflectir tot una generació, trobava que em quedava curta amb una única protagonista. En vaig fer deu, que sis són de la generació de les nostres mares, dues són filles i dues són cuidadores que venen d'altres països. Perquè si volem fer un retrat versemblant de la nostra societat, hi hem de comptar. Les he entrellaçat d'una manera que fos bastant raonable. Que el llibre també fos una xarxa de sororitat.

- Aquest llibre suposa un salt en el teu itinerari literari? 

- L'he viscut com a repte perquè mai havia creat deu personatges de ficció cent per cent de cap i de nou. Sempre tenia al davant alguna cronologia de vida real, tot i que després ho novel·lés. El meu repte era que quan acabés el llibre, tingués la impressió que les havia conegut. 

- Escrivint-lo, ha descobert coses de vostè mateixa?

- M'ha servit molt per deixar de jutjar aquesta generació i no valorar-les severament com a vegades he fet com a filla. M'ha ajudat a tenir una mirada més adulta sobre la meva mare.  
 

Gemma Ruiz: "Els vells paràmetres masclistes s'estan esbotzant". Foto: Adrià Costa

 
- Quin personatge del llibre l'atreu especialment?

- M'ha impactat una dona que és lesbiana i que ha de viure la seva sexualitat d'una manera totalment amagada. Entendre què és viure sense poder explicar quina és la teva identitat m'ha semblat molt fort i per mi ha estat una lliçó. 

"La realitat de la dona cada cop està més ben reflectida als mitjans, però encara hi ha molt estereotip i prejudici"

- Ha dit que els vells paràmetres s'estan esbotzant. Estem en un canvi de tendència?

- Crec que sí. Del Me Too en endavant, com a mínim aquesta impunitat i aquest silenci, la impossibilitat d'assenyalar les coses s'està esquerdant. Estem en un altre moment. Les noies que ara tenen vint i pocs anys no entendran que retrocedim i hem d'estar a l'alçada d'elles.  

- Treballa com a periodista a TV3 des dels 21 anys. Ha viscut aquests canvis en els mitjans públics quant a perspectiva de dona.

- En els últims anys ho he viscut bastant proactivament perquè m'he encarregat com a redactora en cap de la formació en perspectiva de gènere, en la manera com tractem la violència masclista, en la tasca de fer una feina més rigorosa, més professional i que no revictimitzi. Les coses no passen perquè sí, tots som actors de com informem i parlem de les coses. 

- Com creu que, en general, s'informa de la realitat que afecta la dona, en temes com la bretxa salarial o la violència masclista?

- Hi ha encara molt camí per córrer. Cada vegada hi ha més caps de redacció que són periodistes dones i universalitzen el tema, el treuen del nínxol. Aquest tema no és ni de minories, afecta la meitat de la població. Cada vegada es veuen més ben reflectits i més ben explicats, però encara hi ha molt estereotip i molt prejudici. 

- Ha parlat de dones que ocupen càrrecs. Reflectir bé aquesta part de la realitat implica també un tema de poder i d'ocupació de l'espai?

- També, també. Pots marcar l'agenda. Si no t'afecten certes coses, és possible que no ho trobis important i no ho valoris com a tema destacat. Tendim a que molts companys i companys tinguin aquesta consciència, però durant moltes dècades s'ha viscut d'esquenes a temes que als caps no els afectaven.    
Arxivat a