No és Jerusalem, és Barcelona

Rep El Despertador cada matí al teu correu

L'Ajuntament de Barcelona va viure ahir, de nou, moments de tensió. A la comissió de Presidència s'hi debatia la proposició d'iniciativa ciutadana que, amb l'aval de milers de signatures i un centenar d'entitats, reclama suspendre les relacions entre la ciutat i Israel, i més concretament l'agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. Fa uns dies que Ada Colau ja ho va executar amb un decret d'alcaldia que, digui el que digui el ple, no pensa retirar. Els comuns es van quedar ahir sols defensant tallar qualsevol relació amb Israel, mentre que ERC es va abstenir i la resta de grups hi va votar en contra.

El debat és complex i aixeca passions a favor i en contra a Catalunya que van des de la solidaritat amb el poble palestí, percebut amb fonament com el dèbil i al que es qüestiona el dret a tenir un estat, fins a l'empatia amb els israelians, que van ser víctimes d'un Holocaust que va marcar el segle XX i que han sabut mantenir i recuperar una llengua i dotar-se d'un estat. El debat és ben calent, tal com recollia aquest reportatge de Pep Martí. És cert que la forma de fer de l'estat d'Israel sovint no ha estat respectuosa amb els drets humans i que els seus dirigents estan cada cop més radicalitzats a la dreta. El pes de l'ortodòxia religiosa és creixent i, malgrat que no li ha fet perdre els suports occidentals, especialment el dels Estats Units, sí que ha situat sectors molt transversals de l'esquerra en una posició molt crítica. Israel i els seus excessos amb els palestins han estat censurats amb duresa per diversos estaments internacionals, incloses les Nacions Unides.

La situació dels palestins, que han vist com no se'ls han respectat les fronteres pactades el 1967, tampoc és exemplar. Una part del seu territori, la Franja de Gaza, està controlada per l'extremisme islamista que té complicitats amb organitzacions terroristes, i l'Organització per l'Alliberament de Palestina, que controla Cisjordània, s'ha allunyat de l'exemplaritat en els darrers anys.

Que aquell bocí de món és un vesper i un niu de fanatismes i violència és, malauradament, un fet poc controvertible. I sembla impossible arribar a un acord sobre qui en té més culpa, qui respecta menys els drets humans, qui és l'agressor i qui l'agredit. Els vells acords són paper mullat en el millor dels casos.

Això no és nou i tampoc ho és que Barcelona té agermanaments amb ciutats d'estats que no són precisament un model en el respecte als drets humans i als valors democràtics com ara els Emirats Àrabs, l'Iran o la Xina. Però la decisió de Colau sobre Israel no busca canviar res i tampoc sensibilitzar. És simplement un gest electoral. Les eleccions, a Barcelona, es guanyen amb el 20% dels vots, i és evident que el percentatge de barcelonins que empatitza amb la causa palestina o és indiferent al conflicte és molt superior a aquest percentatge. Entre els favorables a Israel no sembla, d'acord amb els comentaris aquests dies, que hi hagi molts votants potencials dels comuns. La decisió, de fet, ha regalat a Colau un manifest d'una bona colla d'intel·lectuals i Premis Nobel donant suport a la seva decisió i un agraïment de l'Autoritat Nacional Palestina.

Es tracta, per tant, de tibar les bases electorals i de posar en contradicció la resta d'espais polítics, especialment al PSC i a ERC, formacions on hi conviuen posicions més diverses. Els republicans han estat, però, més tebis que els socialistes, crítics amb l'alcaldessa.

A Junts i a l'antic espai de Convergència les simpaties per la causa sionista sempre han estat molt esteses, s'hi han emmirallat i sovint s'ha fabulat amb un suport polític i material israelià a la causa independentista. Referents com ara Pilar Rahola, Joan B. Culla o Vicenç Villatoro han alimentat aquesta sintonia que, de nou, s'ha confirmat aquests dies, com ho va fer quan fa uns mesos el Parlament, amb els vots del PSC, per cert, va censurar Israel per fer "apartheid" als territoris ocupats i la conselleria d'Exteriors, aleshores en mans de Junts, va anunciar que ho desoiria i que calia enfortir-hi els vincles. En la mateixa línia, i després de l'anunci de Colau, Trias es va afanyar fa uns dies a enviar una carta a l'alcalde de Tel-Aviv anunciant-li que si prenia el relleu de Colau, recuperaria l'agermanament entre les dues ciutats.

Colau es va quedar ahir sola amb la seva decisió. En aquest cas ja li va bé. La batalla no va del que passa a Jerusalem. Va del que passa a Barcelona.
 

---

Avui no et perdis

»Colau es queda sola: només els comuns avalen congelar relacions amb Israel.

» La veu de Nació: «Colau‑Trias, benvinguts al 2015»; per Joan Serra Carné.

»Ocupen la seu dels comuns per primera vegada: els col·lectius socials del Raval pressionen per la Massana; per David Cobo.

» La decepció pels fons europeus i dues reunions clau: així es va cuinar la pista de l'aeroport sobre el mar; per Pep Martí.

» Primícia: Trias ultima la coalició Junts‑PDECat per a les municipals; per Carme Rocamora i Oriol March.

» Ciberatacs, espionatge i violència: les ofensives de l'Estat contra el procés que han quedat impunes; per Bernat Surroca.

» Un empresari i exmilitar d'Israel reivindica el ciberatac contra la Generalitat durant el 9‑N.

» Opinió: «Volem l'Estatut!»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Crònica: La colla de Collboni per fer la «millor Barcelona»; per Carme Rocamora.

» El Govern topa amb la Cambra i l'Ajuntament per la direcció de Fira 2000; per Pep Martí.

» La Generalitat comprarà un icònic volcà de la Garrotxa; per Pau Masó.

»Alexa continuarà sense parlar català: «No hi ha novetats».

» Crítica: «Ant‑Man and The Wasp: Quantumania»: en el pot petit hi ha la confitura «regulinchi»; per Marta Ferrer. 
 

---

 El passadís

Jaume Collboni marca tantes distàncies com pot amb Ada Colau malgrat que l'ha acompanyada com a tinent d'alcalde durant dos mandats i fins fa només unes setmanes ocupava encara aquest càrrec. Ell va sortir per fer campanya, però el PSC es va quedar al govern. I en la seva activitat dedica bona part del temps a marcar distàncies per no deixar tot el vot antiColau en mans de Trias i, eventualment, de Maragall. Ahir, mentre a l'Ajuntament es debatia sobre el trencament de relacions de Barcelona amb Israel, Collboni visitava la Sinagoga de la Comunitat Israeliana de la ciutat, de tendència conservadora i fundada el 1918. El va acompanyar el subdelegat del govern espanyol a Barcelona i dirigent del PSC de la ciutat Carlos Prieto. Una forma ben clara de mostrar el rebuig a la decisió de Colau.

Vist i llegit

Les societats segures d'elles mateixes i amb fortes conviccions democràtiques no tenen problemes per revisar la història, tenir-ne una visió crítica i, si convé, admetre i reparar el dany fet. És el que plantejava Negrers, la Catalunya esclavista, un interessant i documentat reportatge que podeu recuperar aquí i que va emetre dimarts a la nit el Sense ficció de TV3. Repassava com, quan el tràfic d'esclaus ja estava formalment prohibit, també a Espanya, hi havia empresaris catalans que encara mercadejaven amb éssers humans durant tot el segle XIX per enviar-los a Amèrica, concretament a l'illa de Cuba com si es tractés de bestiar. Algunes grans fortunes d'indians tenen un vincle clar amb l'esclavisme, com és el cas dels Xifré o els Vidal-Quadras, però d'altres encara hi ha poca informació tot i que es van enriquir de pressa, com ara els Güell. Moltes d'aquestes nissagues van tenir prestigi per la seva tasca filantròpica o lideratge industrial.

Abans de l'emissió del programa, i encara sense haver-lo vist, alguns perfils conservadors ja van carregar a les xarxes contra TV3 i la visió crítica de la història o disculpant el fet perquè a altres països també passaven coses similars presentant el treball periodístic com un suposat atac a Catalunya. Que a altres països van passar coses similars i fins i tot pitjors en aquella o en altres èpoques no pot ser una excusa per mirar cap a una altra banda. El documental, produït per Abacus, estava dirigit per Jordi Portals i és fruit d'una investigació que la revista Sàpiensva publicar el passat novembre. Us el recomano. 

 L'efemèride

El Protocol de Kyoto és una d'aquelles coses que ens van presentar com el remei a tots els mals —ambientals— que recorrien el planeta. Es va aprovar l'any 1997, però no va entrar en vigor fins a tal dia com avui del 2005. El seu funcionament sempre va ser posat en qüestió perquè els Estats Units no el van signar ni el van posar en pràctica. Amb Trump encara es va anar més enrere. Una dada gens menor, tenint en compte que és —juntament amb la Xina— el país que emet més gasos contaminants. Trump va fer bandera del negacionisme i un dels objectius de l'administració Biden és revertir-ho. La cimera del clima d'Egipte de 2022 va acordar crear un fons per animar els països en desenvolupament a imposar polítiques contra l'escalfament global. A Impacte, el nostre canal de clima, podeu seguir tota l'actualitat de la crisi climàtica i les noves formes de vida que implica al nostre país i al món.

 L'aniversari

Pere Casaldàliga, exponent de la millor cara de l'Església, hauria complert avui 95 anys. Va néixer el 16 de febrer de 1928, però es va traslladar al Brasil, on va viure més de cinquanta anys a la regió de Mato Grosso. Va ser bel·ligerant contra els grans terratinents i els va fer culpables de la misèria local. La seva història es va fer encara més coneguda arran d'un llibre de Francesc Escribano, Descalç sobre la terra vermella, que TV3 va dur a la pantalla amb el mateix títol. Podeu recuperar les emissions aquí i aquí. La interpretació d'Eduard Fernández, un dels millors actors catalans, permet conèixer tots els matisos dels personatges i unes vivències que van des dels problemes amb els terratinents com els interrogatoris als quals va ser sotmès al Vaticà. La Santa Seu desconfiava de la seva proximitat amb la teologia de l'alliberament. Un dels encarregats de fer-li preguntes, per cert, era Joseph Ratzinger, després escollit Papa. Cara a cara, doncs, entre els dos vessants de la mateixa Església. Casaldàliga va morir malalt de Parkinson fa tres anys.

 ​Fes clic aquí per rebre'l