Així vol tornar Convergència

Rep El Despertador cada matí al teu correu

La pesada digestió del 2017 va fent camí. En uns espais polítics de forma més ràpida o satisfactòria que en d'altres, però tot es va posant a lloc a poc a poc a mesura que els fets, les evidències i els límits, per feixucs, pobres o eixorcs que siguin, vencen les il·lusions, les promeses i els miratges que van alimentar els discursos més emotius del zenit del procés. I una de les realitats que s'obre pas és l'intent de retorn de Convergència. No de les sigles com a tals, perquè la política és poc o gens amiga de les segones parts o oportunitats, però sí d'una determinada forma de fer i d'entendre la política al nostre país.

Tres fets la setmana passada ens van fer de nou evident que, contràriament al que podia semblar fa uns mesos, la sortida de Junts del Govern ha alimentat aquesta operació per la qual sospiren alguns antics dirigents que lamenten encara com es va descompondre l'espai. Dilluns vam veure com Xavier Trias presentava la seva oferta per tornar a l'alcaldia sense tenir cura a fer encaixar en el seu discurs —ni tan sols amb una picada d'ullet a la que es poguessin aferrar els més voluntaristes— l'unilateralisme i la confrontació que Junts encara abraça, si més formalment. Tampoc va vincular la seva oferta a la salut del projecte independentista.

A diferència del que vam escoltar amb força a les campanyes del 2015 i el 2019, ara sembla que el que passi al maig a la capital no tindrà a veure amb el futur del projecte republicà, ni per bé ni per mal tot i que Junts nega amb vehemència que el procés s'hagi acabat. Talment com si el govern de Barcelona no pogués ser, amb el seu poder i projecció, motor o fre de res i tot plegat anés només de com es gestiona la Guàrdia Urbana, de quin color es pinten les superilles o com s'endreça la concessió de la neteja.

L'altre acte va ser dimecres, a la presentació de la reedició del primer llibre de Jordi Pujol. Un pas més en la rehabilitació pública (i, per tant, política) de l'expresident. Els mateixos que el 2014, des de les segones files del partit i del govern d'Artur Mas i amb un ull posat a les enquestes, el van desproveir de la seva estimada oficina —que bullia de projectes i actes— i dels honors, ara s'afanyen a reivindicar-lo i envoltar-lo de "joves promeses" en l'intent de donar gruix a la revifada convergent. L'espai s'ha anat buidant d'ideologia després que Mas abracés el 2010 l'austeritat i les retallades, ara bescantades, i de més d'una dècada desconcertant el nucli més tradicional de votants.

I l'últim acte el vam viure divendres al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). A les portes del tribunal que començava a jutjar Laura Borràs calia observar bé, passar llista i escoltar el que, fora de micròfon, deien alguns assistents per constatar com més que a un acte de suport s'assistia al comiat a una forma de fer. La presidenta de Junts, que enarbora el discurs legitimista, renega de la vella CDC, evita el debat ideològic refugiant-se en l'independentisme més emocional, i blasma els acords amb el PSC mentre competeix ferotgement amb ERC, estava més sola del que mai va preveure. Les pressions no li van valer per fer-se acompanyar d'Esquerra, la CUP, Òmnium i l'Associació de Municipis per a la Independència (AMI) i tampoc van voler-hi ser Trias, Jaume Giró o Victòria Alsina. Ells són els grans exponents a Junts del retorn a CDC entès ara com un independentisme menys agressiu en el to, de l'ordre i les receptes liberals, i en forma de partit més endreçat i menys personalista. Borràs els incomoda.

La situació de la presidenta de Junts, que en diverses ocasions ha afirmat que ja està condemnada amb antelació i que, per sortir-se'n, necessita que el pacte del principal acusat amb la Fiscalia no qualli i que es desestimin com a prova els correus incriminatoris on indicava com fragmentar contractes, fa pensar en una campanya de les municipals amb poca presència seva i molta de Trias arreu. Si la recepta funciona al maig —n'hi hauria prou amb millorar a Barcelona i ja no cal dir-ho si, com afirmen les darreres enquestes, l'exalcalde guanya— l'intent de retornar a CDC serà encara més evident.

Perquè en política importen els resultats. I enterrar Convergència no n'ha donat i, de fet i malgrat que s'ha envoltat d'una legió de seguidors a les xarxes que la presenta com un gran actiu, Borràs ha estat derrotada amb contundència dos cops per Gabriel Rufián a les eleccions al Congrés i per Salvador Illa i Pere Aragonès a les del Parlament. L'operació Trias i el que representa té molt d'intentar frenar una sagnia que la sortida del Govern podia accelerar malgrat que ERC tampoc millorava en les seves expectatives per guanyar l'hegemonia.  

El 2014, amb el cas Palau i el del 3% sobre el finançament il·legal del partit en plena instrucció, amb Pujol expiant els seus pecats per distreure dels negocis poc edificants dels fills, la federació amb Unió esgotada, i el procés a tota màquina, passar pàgina semblava la millor solució per no veure's superats pels republicans. El partit va refundar-se com a PDECat el 2016, com la Crida el 2018 i com a Junts el 2020. El gruix dels dirigents de CDC (començant per Carles Puigdemont, que el 1983 se n'havia fet militant, Jordi Turull o Albert Batet) van intentar mantenir el control. En el camí de les tres refundacions van quedar-se noms i sigles, però també es van sumar figures que han reclamat i obtingut protagonisme i que són populars entre la base electoral, com ara Joan Canadell, Jaume Alonso-Cuevillas o Clara Ponsatí.

El resultat de les municipals i el judici a Borràs clarificaran el panorama, així com el quadre i la línia de comandament. Ho faran més que el futur judicial de Puigdemont, de fet. CDC com a tal ja no tornarà perquè el país que va governar, menys agitat tot i que igualment dual, ja no existeix. Junts necessita posar ordre i fixar un rumb coherent i de suma, però sense oblidar que els nous perfils superadors de la vella tradició i que ara podrien veure's temptats per les ofertes que es preparen amb reclam trencador els han ajudat a mantenir el torcebraç a ERC. En política dos i dos mai han fet quatre i reprendre com si res les coses tal com es van deixar fa uns anys tampoc funciona. Senzillament és impossible. 
 

---

Avui no et perdis

» Perfil: Laura Borràs, la musa del «no surrender»; per Oriol March.

» Entrevista a la vicepresidenta espanyola Teresa Ribera: «L'acord de pressupostos amb el PSC s'imposa sobre la visió que prioritzava les banderes»; per Ferran Casas i Joan Serra Carné.

»Ada Colau situa Jordi Martí i Janet Sanz al capdavant de la llista per reivindicar l'obra de govern; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «El Prat i els models de país»; per Eduard Voltas.

» Dades: La desigualtat mata: la mortalitat abans dels 80 anys és un 27% superior a les zones pobres que a les riques; per Roger Tugas Vilardell.

» Pimec i Foment descarten per ara una llista unitària a la Cambra; per Pep Martí.

» El terratrèmol de Turquia i Síria ja és el cinquè més mortal del segle; per Lluís Girona.

» Opinió: «Els grans negocis de les tragèdies»; per Montserrat Tura.

»Aïllats de l'ajuda humanitària: els que ho han perdut tot amb els terratrèmols i no rebran res; per Marc Orts.

» Escola de Pastors: un model actualitzat que xoca amb la tradició; per Albert González Farran.

»Exclusiva: El «Zona Franca» treballa per tornar amb Elisenda Pineda de presentadora; per Irene Montagut i Lluís Girona.

»Jo competeixo: El dret a no mirar sèries; per Modernet.

»Entrevista a Ferran Torrent: «Al País Valencià hem passat d'una llengua morta a moribunda, hem avançat»; per Pep Martí.

» Opinió: «Pornografia musical»; per Clara Tena.

» El grafiti del brivall: Francesco i Nicoleta; per Francesc Viadel.
 

---

 El passadís

Dijous passat La Vanguardia obria portada amb un títol contundent: "El límit als lloguers va reduir i encarir l'oferta de pisos barats". Era també la informació principal de la secció d'economia. Es referien a un estudi recent d'EsadeEcPol que afirma que el problema de l'encariment no és la falta de regulació que pretenia la llei catalana que va estar en vigor gairebé durant dos anys i fins que la va tombar el TC. Afirmen que falta oferta i aposten per construir més. Passa, però, que l'informe d'EsadeEcPol, el think tank econòmic vinculat a l'escola de negocis, comparteix autors i continguts amb el de la càtedra APCE-UPF, fet públic fa unes setmanes i que va tenir un ampli ressò. APCE són les sigles de l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis de Catalunya i la càtedra que patrocina a la Pompeu té com a cap visible el catedràtic Josep Maria Raya, un dels tres autors de l'estudi d'Esade. Els altres dos, José García Montalvo i Joan Monràs, són fonts d'autoritat de l'estudi d'APCE-UPF que signava Raya. En Roger Tugas va publicar a Nació aquesta comparativa entre els informes apareguts per valorar els efectes de la regulació i que és pertinent en ple debat al Congrés sobre els lloguers.

Vist i llegit

La Xina és el gran consumidor mundial de porcs. I en el camí d'innovar, reduir costos i haver-ne d'importar menys (entre d'altres llocs del nostre país) ara han començat a fer granges que són gratacels. Un reportatge del The New York Times explica com n'han construït dos, de 26 plantes cadascuna on cada planta és una granja independent amb tot el procés de criança, alletament i engreix. S'espera que quan estiguin a ple rendiment produeixin 2,4 milions de porcs cada any. Les macrogranges estan just al costat d'una cimentera. Diuen que així hi fa menys fred i tenen accés a aigua tèbia. El reportatge és de Daisuke Wakabayashi i Claire Fu i el podeu llegir aquí.      

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1999 moria, a Vilafranca del Penedès i d'un infart després d'un concert, el cantant i actor Carles Sabater. El seu gran èxit li havia arribat amb el grup Sau, que va crear amb el guitarrista, pianista i amic seu Pep Sala i Joan Capdevila. Va esdevenir una icona del rock català dels 90, juntament amb altres grups com Sopa de Cabra, Els Pets o Sangtraït. La trajectòria de Sau es va veure estroncada amb la mort sobtada del cantant amb 37 anys. El seu llegat, però, ens ha deixat temes com El tren de mitjanit, Boig per tu o Envia'm un àngel, que podeu recordar en aquest concert al Palau d'Esports de Barcelona el 1993.

 L'aniversari

El 13 de febrer de 1973, avui fa 50 anys, va nàixer a Barcelona el cantant de música flamenca Miguel Poveda, un dels més coneguts dins i fora del nostre país. Poveda és badaloní i fa dos anys va rebre el títol de fill predilecte de la ciutat, que se suma als premis nacionals de música, tant a Catalunya com a Espanya. El seu és un cas peculiar perquè ni és andalús ni ho són els seus pares. Entre els seus treballs n'hi ha un en català, Desglaç, que es va editar el 2005 i on interpreta versos Jacint Verdaguer, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal o Sebastià Alzamora. El podeu escoltar aquí cantant Final, de Joan Brossa.

 ​Fes clic aquí per rebre'l