11
de febrer
del
2023
Actualitzat
el
13
de febrer
a les
8:14h
Els desastres naturals han afectat, una vegada més, un territori ja de per si castigat. Els dos terratrèmols de magnitud 7,8 i 7,6 en l'escala de Richter que van colpejar dilluns Turquia i Síria són ja els més letals en un segle a la regió, amb una xifra de morts que augmenta per moments amb cada cadàver que apareix sota les runes i permet ratllar un nom de la llarga llista de desapareguts. El cas sirià és encara més complex. En un país amb set milions de desplaçats interns abans dels sismes i una guerra civil endèmica que fragmenta el territori des del 2011, l'arribada i la gestió de l'ajuda humanitària internacional -així com el simple recompte de víctimes- esdevé una tasca com a mínim complexa.
Els epicentres dels terratrèmols es van donar pràcticament a la frontera entre ambdós països, a prop de la ciutat turca de Gaziantep, des d'on ha estat operant les Nacions Unides (ONU) tots aquests anys. Per això, si bé és cert que han sacsejat tota Síria, han afectat principalment el quadrant nord-oest del país, una zona especialment vulnerable perquè és on es refugien milions de persones -moltes d'elles infants- rebotades d'altres parts del territori. Prèviament als sismes, ja hi residien un milió de sirians que necessitaven urgentment ajuda humanitària, segons l'ONU.
"Són els empestats", explica la professora de Relacions Internacionals especialitzada en el Món Àrab a la Universitat Blanquerna-Ramón Llull i a l'IBEI, Lurdes Vidal, que recorda que a la part turca més afectada, també hi ha un gran nombre de refugiats sirians. Són aquells civils que han anat fugint de la guerra i les represàlies, i que s'han desplaçat en múltiples ocasions. Són els que més necessiten l'ajuda humanitària, però, probablement, també els que menys en rebran.
A tot això cal sumar-li la segona barrera: la de les infraestructures. La guerra, i ara també els sismes, han deixat el país en runes i els accessos a determinades regions estan completament destruïts. El pas dels camions és pràcticament impossible en alguns punts i la població necessita recursos de grans dimensions, com per exemple refugis. El professor de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i coordinador de l'assignatura de Cooperació al Desenvolupament i Ajuda Humanitària, Carlos Martin, alerta que no seria la primera vegada que els recursos internacionals han de girar cua per la dificultat de ser transportats fins als indrets destinataris. Però, a més, hi ha el factor del clima, la tercera dificultat. Síria està en ple hivern i les temperatures ronden els 0 graus. Per això, si l'ajuda no arriba de pressa, Farrés preveu moltes morts indirectes.
D'altra banda, el règim sirià tampoc veu amb bons ulls l'entrada d'influència occidental i podria limitar l'expansió de les ajudes. Vidal i Farrés coincideixen en l'anàlisi que Brussel·les voldria ajudar el territori controlat pel govern i vendre públicament aquesta assistència -de fet, ja ho ha començat a fer-, però l'abast d'aquestes accions dependrà de l'altra part. Els Estats Units, per contra, són molt reticents a l'enviament de recursos al règim sirià i mantenen vigent la "llei Cèsar", impulsada pel govern Trump que, al contrari de la cita bíblica -"doneu al Cèsar el que és del Cèsar"-, més aviat defensa "treure a Al-Assad el que és d'Al-Assad". Prohibeix qualsevol relació amb el dictador i preveu sancions per qui les mantingui. França és el principal estat europeu que advoca per aquesta línia.
Per això, és previsible que les ONG implantades a la zona esdevinguin el braç executor d'Occident a Síria. La Creu Roja, amb seu a Suïssa tot i que funciona per federacions a cada estat on treballa, Metges Sense Fronteres i ACNUR, juntament amb l'ONU, tindran un paper protagonista i executaran sobre el terreny les accions humanitàries finançades pels països europeus i nord-americans. Sigui com sigui, les forces dels territoris directament afectats han demanat ajuda a tots els actors existents. Fins i tot, a Israel.
En la situació actual, Rússia, tot i que debilitada per la guerra, s'ha mostrat disposada a proporcionar l'ajuda que al-Assad requereixi. L'Iran i altres països veïns, que ja han normalitzat les relacions amb el règim, també. Occident, al seu torn, ha fet arribar els primers camions a les zones rebels i les kurdes -com és el cas d'Espanya, amb un equip de rescat per ajudar als cascos blancs, i Catalunya-. Tot, però, tard i de manera insuficient, el que pot provocar que els que ho han perdut tot amb els terratrèmols no rebin res i quedin aïllats de l'ajuda humanitària.
Els epicentres dels terratrèmols es van donar pràcticament a la frontera entre ambdós països, a prop de la ciutat turca de Gaziantep, des d'on ha estat operant les Nacions Unides (ONU) tots aquests anys. Per això, si bé és cert que han sacsejat tota Síria, han afectat principalment el quadrant nord-oest del país, una zona especialment vulnerable perquè és on es refugien milions de persones -moltes d'elles infants- rebotades d'altres parts del territori. Prèviament als sismes, ja hi residien un milió de sirians que necessitaven urgentment ajuda humanitària, segons l'ONU.
"Són els empestats", explica la professora de Relacions Internacionals especialitzada en el Món Àrab a la Universitat Blanquerna-Ramón Llull i a l'IBEI, Lurdes Vidal, que recorda que a la part turca més afectada, també hi ha un gran nombre de refugiats sirians. Són aquells civils que han anat fugint de la guerra i les represàlies, i que s'han desplaçat en múltiples ocasions. Són els que més necessiten l'ajuda humanitària, però, probablement, també els que menys en rebran.
Una triple trava
El doctor en Relacions Internacionals especialitzat en el Món Àrab i professor a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Guillem Farrés, dibuixa una triple trava a l'ajuda humanitària a Síria. La més important és la política. Després de 12 anys de conflicte armat, la radiografia de la correlació de forces al territori mostra una majoria dominada pel govern dictatorial de Bashar al-Assad, a qui els Estats Units i la Unió Europea apliquen un bloqueig i amb qui no comparteixen cap mena de relació institucional. El seu principal aliat internacional és la Rússia de Vladímir Putin, clau per mantenir-lo en el poder. Els epicentres dels terratrèmols es van donar al nord-oest, zona controlada en part per les forces rebels sirianes -salafistes jihadistes hereves d'Al-Qaeda-, els kurds -aliats dels Estats Units contra l'Estat Islàmic- i l'exèrcit turc. Fins i tot després del desastre natural, el govern de Damasc ha continuat bombardejant-la.A tot això cal sumar-li la segona barrera: la de les infraestructures. La guerra, i ara també els sismes, han deixat el país en runes i els accessos a determinades regions estan completament destruïts. El pas dels camions és pràcticament impossible en alguns punts i la població necessita recursos de grans dimensions, com per exemple refugis. El professor de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i coordinador de l'assignatura de Cooperació al Desenvolupament i Ajuda Humanitària, Carlos Martin, alerta que no seria la primera vegada que els recursos internacionals han de girar cua per la dificultat de ser transportats fins als indrets destinataris. Però, a més, hi ha el factor del clima, la tercera dificultat. Síria està en ple hivern i les temperatures ronden els 0 graus. Per això, si l'ajuda no arriba de pressa, Farrés preveu moltes morts indirectes.
Ajuda humanitària i lluita de poder
Els Estats Units i la Unió Europea també topen amb el dilema de finançar el règim d'al-Assad si fan arribar ajuda humanitària a ciutats com Alep, molt afectada pels terratrèmols però controlada per la dictadura. Temen que els recursos no es reparteixin de manera equitativa, com ja va passar amb les vacunes de la Covid, i que vagin destinats a reforçar el govern de Damasc. "L'ajuda humanitària pot convertir-se en un element de lluita política", alerta Martin. Per això, l'únic enviament realitzat fins ara al país s'ha fet a la zona controlada per les forces rebels opositores.D'altra banda, el règim sirià tampoc veu amb bons ulls l'entrada d'influència occidental i podria limitar l'expansió de les ajudes. Vidal i Farrés coincideixen en l'anàlisi que Brussel·les voldria ajudar el territori controlat pel govern i vendre públicament aquesta assistència -de fet, ja ho ha començat a fer-, però l'abast d'aquestes accions dependrà de l'altra part. Els Estats Units, per contra, són molt reticents a l'enviament de recursos al règim sirià i mantenen vigent la "llei Cèsar", impulsada pel govern Trump que, al contrari de la cita bíblica -"doneu al Cèsar el que és del Cèsar"-, més aviat defensa "treure a Al-Assad el que és d'Al-Assad". Prohibeix qualsevol relació amb el dictador i preveu sancions per qui les mantingui. França és el principal estat europeu que advoca per aquesta línia.
Per això, és previsible que les ONG implantades a la zona esdevinguin el braç executor d'Occident a Síria. La Creu Roja, amb seu a Suïssa tot i que funciona per federacions a cada estat on treballa, Metges Sense Fronteres i ACNUR, juntament amb l'ONU, tindran un paper protagonista i executaran sobre el terreny les accions humanitàries finançades pels països europeus i nord-americans. Sigui com sigui, les forces dels territoris directament afectats han demanat ajuda a tots els actors existents. Fins i tot, a Israel.
Implicacions de la guerra a Ucraïna
En l'àmbit de les relacions internacionals, res passa perquè sí i tot està interrelacionat. Rússia és el principal aliat internacional de la dictadura siriana, que està directament enfrontada amb Occident, i té poder sobre l'únic pas fronterer entre Turquia i Síria, el de Bab al Hawa. Per allà ha de passar tota l'ajuda humanitària. Les divisions a Síria es reprodueixen a escala planetària i cadascuna de les parts té una gran potència al darrere. Per això, una resposta internacional coordinada entre els Estats Units, la Unió Europea i Rússia permetria esquivar les traves diplomàtiques de cada actor i fer arribar recursos a tots els bàndols. Ara com ara, la guerra a Ucraïna fa impossible aquesta coordinació.En la situació actual, Rússia, tot i que debilitada per la guerra, s'ha mostrat disposada a proporcionar l'ajuda que al-Assad requereixi. L'Iran i altres països veïns, que ja han normalitzat les relacions amb el règim, també. Occident, al seu torn, ha fet arribar els primers camions a les zones rebels i les kurdes -com és el cas d'Espanya, amb un equip de rescat per ajudar als cascos blancs, i Catalunya-. Tot, però, tard i de manera insuficient, el que pot provocar que els que ho han perdut tot amb els terratrèmols no rebin res i quedin aïllats de l'ajuda humanitària.