Ferran Torrent: «Al País Valencià hem passat d'una llengua morta a moribunda, hem avançat»

Una pintada en un cementiri per part d'uns activistes contra la dictadura franquista és el punt de partida de la darrera novel·la de Ferran Torrent (Sedaví, 1951),Memòries de mi mateix(Columna). Una trama que s'anirà embolicant amb conseqüències imprevisibles, entroncant amb l'espoli comès pels nazis amb l'art de persones jueves, i uns personatges que acaben sent víctimes dels esdeveniments.

L'obra va ser guardonada amb el VI Premi Rois de Corella a la trajectòria literària i s'afegeix al patrimoni d'un escriptor que ha regalat als seus lectors títols tan emblemàtics com Gràcies per la propina o Societat limitada. Ferran Torrent ha consolidat tot un univers novel·lístic que s'ha de conèixer per comprendre la societat valenciana de les darreres dècades.  

- Aquest nou llibre comença l'any 1968, que no sembla un any agafat a l'atzar. És l'etapa final del franquisme.

- De fet, comença una mica abans. Però quan es diu que és l'etapa final del franquisme, hem de pensar que encara queden anys. Set anys per a la mort de Franco i, si parlem del règim, gairebé deu anys. I deu anys en una dictadura és molt de temps. És veritat que la repressió el 1968 no és la dels anys quaranta. Això és evident. L'economia s'havia obert, amb l'entrada dels tecnòcrates.  

- Expliqui'ns una mica aquestes Memòries de si mateix. 

- La història parteix de tres treballadors que fan una pintada a la façana d'un cementiri perquè l'endemà han de soterrar l'alcalde, que s'ha mort. Una cosa tan banal acaba convertint-se en una tragèdia i, paral·lelament a això, hi ha un falsificador d'art. És un playboy que vol viure de puta mare, però dos fets li canvien la vida radicalment. Un és la petició que li fa el seu pare, que té companys a la clandestinitat, perquè elabori una documentació falsa. I l'altre és que en la seva tasca de falsificació es troba amb el tema de l'espoli nazi d'obres d'art de jueus. De manera que el seu destí acaba determinat pels contextos històrics. Això provoca que un falsificador, un tipus que no es preocupa per la política, acaba convertint-se en un heroi.  

- Ha tocat la corrupció des de diverses temàtiques. Aquí parla d'un estafador especialitzat en tràfic d'obres d'art. Per alguna raó especial? 

- Sí. Soc un fan dels falsificadors, trobo que són uns artistes. De fet, segons molts especialistes, als museus hi ha un percentatge d'aproximadament un trenta per cent d'obres falsificades.

"El destí dels protagonistes acaba determinat pels contextos històrics. Això provoca que un falsificador acaba convertint-se en un heroi"

- Tant?

- Sí. De Dalí hi ha un cinquanta per cent falsificat. Hi ha molts artistes no reconeguts. A mi m'interessen especialment els falsificadors d'art clàssic. No dic que falsificar art modern sigui fàcil, però evidentment és molt més difícil falsificar art clàssic. 

- En general, li genera fascinació l'ànima humana.

- Sí, però hi ha certes ànimes que me'n generen més que altres. No m'atreu la gent que tota la vida és blanc o és negre. Soc molt transversal. No tinc problema per parlar amb gent que no sigui com jo. No tinc prejudicis ni complexos, m'agrada la vida tal com és. El que no puc és amb la gent dogmàtica. Per això no parlo mai de política amb la gent de partit. 
 
- I en el cas d'un falsificador d'art, què l'atreu més?

- Doncs que és un artista no reconegut. És un món en el que hi ha hagut molt de moviment de capital. Ara els àrabs n'estan comprant molt. Em sabria mal que la gent que és aficionada a l'art i fa un esforç per tenir una peça a casa en pugui comprar una que és falsa. Però tota aquesta altra que l'únic que vol és dir que té una pinacoteca de centenars de milions d'euros, si tenen el cinquanta per cent falsificat, ja s'ho faran. 

- En el llibre hi ha dues dates remarcables: el 1968 i el 2019. En tots aquests anys, com ha canviat la societat valenciana?

- El caràcter de la gent ha canviat, s'ha fet més individualista. Jo soc molt individualista, però al mateix temps intento ser una persona solidària, sense voler donar lliçons a ningú. Abans hi havia un objectiu comú i ara els objectius són molt diversos. Abans els objectius eren ideològics, es tractava de tombar un règim, i ara són molt de partit. Per mi, els partits són un anacronisme. El més democràtic serien les llistes obertes, que jo ja no veuré. 

- I la manera de ser dels valencians també ha canviat?

- Sí, la gent ara té por al futur. Molt més que abans. Abans la gent tenia la mateixa parella, la mateixa casa. Jo soc dels que creuen que les pensions no estan assegurades. La gent no recorda que vivim en un estat que té un deute del 130% del PIB i ara encara està fent cua per comprar bons d'un estat que s'aguanta per Europa. Jo no els compraria. Els compraria a Suïssa, a Noruega, a Alemanya. No ho sé, no ho tinc clar. I la gent té molt de temor. A la premsa li encanta tot el que són males notícies. Imagina't una persona gran a casa seva, llegint el diari i veient la tele, amb tantes desgràcies i mentre la seva situació física empitjora. Fa falta que l'administració doni seguretat a les persones.

- Vostè ha estat capaç de crear un univers literari de nivell i alhora és un escriptor d'èxit. Com hi ha arribat? 

- Els meus orígens són els d'una classe mitjana agrària en decadència. En decadència total. La meva família pensava que eren benestants, però a poc a poc hi ha particions d'herència. No vaig passar mai gana. La meva família es podia permetre el luxe d'estiuejar a Camarena, a Benasal, però no en hotels, eh, en pensionetes. Però a mesura que es va industrialitzant la societat, aquesta classe mitjana va desapareixent, i ara ja ho ha fet del tot.

"Si un dia l'èxit se'n va, em fotrà perquè m'agrada escriure, però no pel fet de no triomfar. Aquestes dèries no les tinc"

- I com va entrar en el món de la literatura? Els pares tenien molts llibres? 

- Sempre vaig ser un gran lector. Els meus pares no. La meva mare treballava a casa, el pare treballava el matí als quatre trossos que tenia, a plantar creïlles, patates que dieu vosaltres, i a la tarda unes hores a l'administració. 

- S'esperava el ressò que ha tingut la seva obra?

- No. Crec que ningú que comença a escriure espera l'èxit. Jo he tingut la sort de tenir èxit i a la vegada de ser molt realista, de tenir clar que avui tens èxit i demà no. Per tant, si un dia l'èxit se'n va, em fotrà perquè m'agrada escriure, és vocacional, però no pel fet de no triomfar. No soc un boig de ser famós i triomfar. Aquestes dèries no les tinc.    
 
- Què li queda per escriure?

- No ho sé. Les idees van sorgint. Tampoc sé fins a quan escriuré. Jo estic preparat per al fracàs, tot i que costa. Tothom està preparat per a l'èxit, fins i tot alguns idiotes que s'ho creuen tant que acaben autodestrossant-se. Estic preparat pel dia que la gent s'oblidi de mi.  

- A més de l'obra escrita, alguns dels seus llibres s'han adaptat al cine. N'està content del resultat?

- Quatre novel·les s'han fet al cine. D'Un negre amb un saxo estic mig content, de Gràcies per la propina content, deL'illa de l'holandès també. De La vida abismal, que ha fet Ventura Pons, no. És una pel·lícula fallida. Li vaig dir a ell que durant dos anys no diria res, però després sí. Quan ho vaig dir es va emprenyar. Però trobo que és normal que una obra agradi o no, i que una novel·la pugui no agradar a molta gent.

- Com veu la salut de la creació literària a València? 

- Jo crec que està passant per un bon moment. Hi ha molts nous autors i autores. Fa poc, Rafa Lahuerta va fer un llibre, Noruega, que ha estat un fenomen al País Valencià. A Catalunya no ha entrat tant. Jo m'alegro molt després que s'hagi dit que no hi havia lectors. Doncs mira, Noruega n'ha tingut molts. Jo en tinc molts. Hi ha també Xavier Aliaga, que ha publicat novel·les amb molt de ressò. La Núria Cadenes. Hi ha autors. 

- Al Principat hi ha un debat sobre l'estat de la llengua, en un moment de pèrdua de l'ús social del català. Com es veu aquest debat des del País Valencià?

- A veure, al País Valencià érem una llengua morta durant el franquisme i ara som una llengua moribunda. Objectivament, hem avançat. És una situació de llengua assistida, però hem avançat. Sé que tothom està molt preocupat, ara bé, jo no vull participar dels missatges pessimistes sobre la llengua que es mor. Ja tinc molta feina preocupant-me per les novel·les, que són molt complicades de fer. Crec que és una llengua que sobreviurà, però tots hem de fer un esforç. La història dona moltes sorpreses.   

- Catalunya viu el que podríem dir el postprocés. Hi ha fractures dins del sobiranisme, un cert esgotament, la manca d'un full de ruta. Com ho contempla?

- No segueixo molt la política, ni la catalana ni la valenciana. M'interessa el segle XX. Sobre el procés, cal dir que sempre en tots els processos hi ha hagut divisions. Qui té raó? La història ho dirà. No sé quina via dins del sobiranisme és la més encertada. Al final, qui ha de decidir és el poble de Catalunya. Els pobles han d'autodeterminar-se. 
 
- Com va viure el procés?

- Em va sorprendre. Fins aleshores, el poble català m'havia semblat un poble resignat. Però em pregunta per Catalunya quan jo estic en un país que és la puta misèria absoluta. Som la tercera comunitat més mal finançada. La màxima preocupació meva és el País Valencià, en termes socials, en termes lingüístics. Però també estic preocupat per la ineficiència administrativa, que costa molts diners. Ara mateix, aquests tipus que han fet els trens més amples que els túnels. Com és possible això?

- La realitat supera la ficció.

- Però això no és novel·lable perquè no és creïble. A mi a vegades m'han explicat la història d'algú que porta una bossa de diners a un polític. Això a mi no m'interessa perquè no és novel·lable. El que és novel·lable és una cosa que és real, però que implica tot un rerefons. El fons de la política al País Valencià és que la gent es queixa molt, però no es rebel·la mai. Si veiéssim els diputats de Podem del País Valencià, els del PSPV, els de Compromís, que no votessin els pressupostos espanyols que atempten contra els interessos del País Valencià, hi hauria un problema. Per què no ho fan? No ho sé. Per això dic que no hi entenc de política. 

- El maig hi ha eleccions al País Valencià. No el veig engrescat amb el Pacte del Botànic.

- El País Valencià ha millorat bastant amb l'esquerra, una figura com Ximo Puig em sembla raonable, però ho tenen difícil.  

- És imaginable un retorn al règim del PP?

- Sí que és imaginable, sí. Desgraciadament. I a l'estat espanyol també. La pregunta és: quanta gent vota ideològicament? Els treballadors, no. Si fos així, sempre guanyaria l'esquerra. Els treballadors voten pensant que milloraran la seva situació. Hi ha un factor que no es té en compte: la mentida en política no està judicialitzada. Es pot prometre que et duran la platja si els votes. A mi el que m'agradaria és que la mentida estigués penalitzada en política, que tots passessin pel notari. 

"La creació literària a València està passant un bon moment. Hi ha autors i hi ha lectors"

- Celebrem el centenari de Joan Fuster. Quin projecte seria engrescador per als Països Catalans?

- És difícil això dels Països Catalans. Amb això no tens èxit a la societat valenciana. Però com li he dit, la història dona moltes voltes. Recordem el que va passar en l'extinta Iugoslàvia. Jo fa anys no sabia ni que existia Eslovènia, un país de dos milions d'habitants. Jo confio molt en la història i en les voltes que fa.  
 
- Deia abans que li interessa el segle XX. Per què?

- És el segle que més m'interessa. Perquè és quan passa tot. Les dues guerres mundials, la Guerra Freda... El nazisme, el comunisme, tot. La industrialització és anterior, però tot el que suposa el salt tecnològic també es produeix durant el segle XX.

- Continua sent un aficionat als trinquets, la pilota valenciana?

- Els trinquets m'agraden molt. No hi vaig gaire, però m'agraden molt. En primer lloc, és l'esport nacional valencià. En segon lloc, és un ambient absolutament valencianitzat. La gent que hi va que parla castellà acaba parlant en valencià perquè l'ambient t'hi porta. Ara el que no sé és si hi ha molta gent jove que hi va.   

- Ha estat periodista. Va ser membre de la redacció d'El Temps. Com contempla els canvis als mitjans de comunicació catalans?

- És un moment complicat per la premsa. No té res a veure amb el que jo vaig viure els anys setanta i vuitanta. Hi ha mitjans que acabaran publicant-se només els caps de setmana. I més que notícies hi haurà especialistes que explicaran el significat del que ha passat. Avui la notícia la tens a l'instant. Quin sentit té el diari de l'endemà? Si jo tingués un diari en paper, sortiria el cap de setmana ple d'especialistes que analitzessin tot el que està passant. A mi el que m'interessa és que m'interpretin el que està passant a Síria, a l'Orient Mitjà. Sí que és notícia el terratrèmol aquest tan terrible a Turquia i Síria, i les televisions s'hi aboquen. Però qui explica la guerra de Síria?

- Ha viscut encara les velles redaccions d'abans.

- Era un món molt diferent. Jo recordo que anava al diari Levante i la feina era quadrar un titular. Recordo ara un corresponsal que teníem que enviava la crònica d'un partit i sempre començava dient: "El partit ha començat zero a zero". A mi m'encantava. Del Levante ja vaig passar a la redacció d'El Temps. Jo sempre volia fer reportatges i estar al carrer. No volia fer taula. Recordo que com que era una redacció de progres, ningú volia anar a la prefectura de policia. Jo hi anava perquè ens tractaven de puta mare. Era una època en què volien donar bona imatge i si hi anava un que escrivia en català i era progre, el tractaven molt bé. Era molt divertit.