Parlem d'impostos

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Foment del Treball ha presentat aquesta setmana un informe per animar una campanya contra la pressió fiscal a Catalunya. La patronal es queixa de l'establiment de l'impost sobre les grans fortunes i difon, de la mà del bufet de Miquel Roca, arguments perquè el Tribunal Constitucional el tombi. Però també carrega contra les noves figures tributàries que en els darrers anys s'han creat a Catalunya o que no n'hagin desaparegut altres. Impostos als pisos buits, el tram autonòmic de l'IRPF, successions i donacions, al patrimoni… Consideren que els catalans paguem massa impostos i fan una comparació amb Madrid, que és especialment diferenciada en el que afecta les rendes més altes. A Catalunya, qui més té fa més esforç fiscal.

Hi ha poca gent satisfeta de pagar impostos. Una part dels nostres ingressos va a mans de les administracions per tal que els gastin en els serveis públics. A vegades ho fan de forma ineficaç, poc transparent, ho inverteixen en serveis que no utilitzem o ho gasten en projectes que no compartim. Però és evident que pagar-ne és just, necessari i propi de les societats avançades. És una forma de garantir la igualtat d'oportunitats —per exemple amb un sistema educatiu públic i de qualitat que fomenti la meritocràcia— i hi ha un consens ampli en enfortir els nostres serveis públics, més encara després de la pandèmia.

Tot això passa en el marc d'un acord molt general, i així fins i tot les institucions europees governades per la dreta han assumit també que l'actual crisi, heretada de la frenada pandèmica i accentuada per les conseqüències de la guerra a Ucraïna, no pot resoldre's amb austeritat i retallades com la del 2008. Hi havia alternativa i es va obrint pas.

La patronal, lògicament, intenta portar l'aigua al seu molí i defensar les empreses i els grans patrimonis. Però ens hem d'exigir que aquest debat no es faci de forma parcial i esbiaixada. No es pot presentar com ideal el que passa a Madrid, una de les regions amb els pitjors serveis públics de l'Estat, amb més desigualtats i on més nefasta va ser la resposta a la crisi de la Covid. Les xifres de mortalitat ho van fer evident. En la visió global és cert que no es pot parlar només de recaptar més, d'incrementar la pressió fiscal. Que cal també ajudar, dinamitzar i posar al dia l'economia per crear més riquesa, com pretenen per exemple els fons europeus. I que cal també lluitar contra el frau fiscal. Segons el sindicat dels inspectors d'hisenda, aquest causa a l'Estat pèrdues anuals de 60.600 milions en concepte d'impostos evadits i 31.000 milions més per quotes defraudades a la Seguretat Social. 

I la mirada ha de ser global. És fer trampa emmirallar-se només en Madrid i no en altres països d'Europa on la pressió fiscal, i per tant la contribució dels ciutadans al sosteniment de l'estat del benestar, és molt més alta. Tampoc es poden obviar algunes singularitats. La campanya i el discurs de Foment se centra en els impostos de la Generalitat, però és evident que el Govern recapta i gestiona una part molt petita dels tributs que paguem els catalans. El gruix depèn de l'administració de l'Estat i de l'Agència Tributària. I és també obligat que el debat sobre la fiscalitat a Catalunya incorpori una realitat, la de l'infrafinançament de Catalunya. Inversions que es pressuposten i no arriben, incompliments reiterats de l'Estatut i un dèficit fiscal d'entre 15.000 i 20.000 milions a l'any. Una dada escandalosa si tenim en compte que el pressupost total de la Generalitat és de 41.000 milions.

Aquestes xifres expliquen també la necessitat del Govern, de l'actual d'ERC en minoria però també dels que presidia Junts abans i el PSC anteriorment, de no rebaixar la pressió fiscal. I si es reclamen menys impostos, si es pretén que la Generalitat disposi de menys recursos a la caixa, s'ha d'aclarir què cal retallar, si la salut, l'educació o els serveis socials, que acaparen el 73% de la despesa. Si el debat no és sincer i sencer, no serà mai honest.   
 

---

Avui no et perdis

»Dels equilibris interns a la candidatura a la Generalitat: què s'hi juga Junts en el judici a Borràs?; per Oriol March.

»Junts salva la llei antiocupacions, però escapçada: les comunitats de veïns no podran desnonar; per David Cobo.

» Els votants de Vox són els únics que veuen bé que els homes paguin per sexe; per Roger Tugas Vilardell.

»Barcelona suspèn relacions amb Israel per la «violació sistemàtica» dels drets dels palestins; per Lluís Girona.

» Apareix un corrent intern a l'ANC crític amb la direcció de Feliu i la gestió de la llista cívica; per Bernat Surroca.

» Jordi Pujol veu perillar «la força de Catalunya» i demana recuperar-la.

» Judici pioner als cobradors d'Endesa que van assetjar amb falsedats una família vulnerable; per David Cobo.  

»Guia ràpida d'educació i seguretat digital per casa (i l'escola); per Irene Ramentol.

»Quines probabilitats tens de morir aquest any, segons la teva edat i sexe?; per Roger Tugas Vilardell.

» Primícia: TV3 persisteix i grava un programa pilot del nou «Zona Franca»; per Irene Montagut.

» Opinió: «O.X., honor i lletres»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Crítica (i homenatge): Steven Spielberg, amb tu va començar tot; per Marta Ferrer.

» Vuit pel·lícules que has de veure abans dels Goya 2023; per Víctor Rodrigo.

» Què sabem de la Queens League, la lliga femenina que prepara Piqué?; per Lluís Girona.
 

---

 El passadís

L'Any Vallverdú ja està en marxa. A Nació anirem publicant cada dia durant tot el 2023 frases de diferents personalitats sobre l'escriptor de Ponent, que celebra la commemoració del seu centenari en vida. Les frases que anirem publicant en aquest repositori i a les xarxes s'acabaran editant en un petit llibre que estarà il·lustrat pel mateix Vallverdú, que té la intenció de no deixar d'escriure i crear.

Vist i llegit

Enmig de la polèmica per la llei del "només sí és sí", Miguel Pasquau publica un article a ctxt.es titulat: "¿Chapuza legal o tribunales machistas?". L'autor, un magistrat andalús de posicions progressistes, ja adverteix que l'article pot ser avorrit i està lluny d'ideologismes, i entra de ple en la complexitat jurídica del tema. Utilitza com a exemple la sentència contra un abús sexual comès per un home contra la filla, una menor, de la seva companya. Condemnat a vuit anys de presó, la pena mínima segons la legislació anterior (que contempla una forquilla d'entre vuit i dotze anys), ara recorre confiant que se li apliqui la nova pena mínima que contempla la llei del "només sí és sí" (una forquilla d'entre sis i dotze anys). Pasquau planteja tot el que implica el principi in dubio pro reo.

La llei del "només sí és sí" no va incloure una referència expressa a la disposició transitòria 5a del codi penal, que estableix que no es modificaran les condemnes si la sentència d'un cas anterior s'inscriu en la forquilla de delictes de la nova llei. En el cas de l'abusador que esmentem, la pena de vuit anys es contempla en la nova llei. Pasquau adverteix que no creu que una modificació de la llei per endurir les condemnes pugui evitar la reducció de les condemnes fetes, ja que existeix el principi d'irretroactivitat en el cas que noves lleis endureixin les sentències. El tema és molt jurídic i escapa probablement als discursos polaritzadors que s'escolten aquests dies. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1908, fa 115 anys, s'inaugurava a Barcelona el Palau de la Música Catalana. L'edifici, una de les joies del nostre modernisme, va ser projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner com a seu de l'Orfeó Català i finançat amb fons procedents de subscripció popular. Va ser declarat patrimoni mundial per la Unesco el 1997. La sala de concerts és una estructura central metàl·lica recoberta de vidre que, en rebre la llum natural, converteix l'espai en una capsa de música màgica on es combinen totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. L'any 2009 va esclatar un escàndol al voltant de l'espoli de la institució (amb ramificacions entorn el finançament irregular de CDC incloses) que es va resoldre amb condemnes i penes de presó. Us deixo amb el darrer Concert de Sant Esteve d'aquest Nadal.

 L'aniversari

El 9 de febrer de l'any 1950, avui fa 73 anys, va néixer a València el dissenyador Xavier Mariscal, que ha fet la seva carrera professional a Barcelona. Ha treballat la pintura, l'escultura, el disseny d'interiors, el paisatgisme... És un personatge polifacètic que va saltar a la fama quan va dissenyar en Cobi, el gos d'atura que va ser la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Així el va presentar TV3. El 2011 va guanyar un Goya per la pel·lícula d'animació Chico y Rita. Mariscal ha donat suport a les campanyes en favor de l'ensenyament en valencià al País Valencià.

 ​Fes clic aquí per rebre'l