Steven Spielberg, amb tu va començar tot

Hi ha una entrevista de James Lipton a Steven Spielberg que em ronda el cap des de fa dies. Pels ganduls que no heu pitjat l'enllaç que tan fantàsticament us he proveït –és un vídeo de 35 segons, per l’amor de Déu—, us l’explico: Lipton fa el preàmbul de la seva pregunta amb l’afirmació que el pare de Spielberg era enginyer informàtic, i la seva mare, pianista. Això, Spielberg, evidentment, ja ho sap. El que el deixa bocabadat, amb un somriure d’orella a orella, però, és la pregunta que Lipton afegeix: a Close Encounters of the Third Kind, els alienígenes, com es comuniquen? Spielberg, atònit, somriu; el mateix Lipton s’ha contestat la pregunta: els alienígenes de Close Encounters es comuniquen fent música amb el seu ordinador.

Dic que l’entrevista no em deixa de rondar el cap aquests darrers dies no només perquè la formulació de la pregunta, a tots els nivells, sigui d’un periodisme i un domini del tema envejable. És perquè, quan van acabar els crèdits de The Fabelmans, em vaig quedar petrificada a la butaca, sobrepassada per tot el que acabava de veure. Cony, Lipton tenia tanta raó que ara no s’ho deu ni creure.


Spielberg assegura després que fins al moment de la pregunta, no se n’havia ni adonat. No és que es vulgui fer el modest: els creadors poques vegades són conscients que la seva vida es filtra en la seva obra. És un acte plenament subconscient, perquè la vida i l’art no tenen sentit si un no beu de l’altre. Spielberg fa que els aliens es comuniquin amb el seu planeta –la seva llar— a través d’un mecanisme que representa la confluència dels seus pares –ell. A Spielberg potser li estranya. Als que hem crescut amb el seu cinema, no.

Tota obra mestra de Spielberg és, d’alguna manera, una oda a la seva família. O és que el fet que l’Elliot d’E.T. sigui fill de mare soltera, se senti incomprès excepte per un alienígena de poques paraules i dit lluminós, no és indicatiu d’una infància en què es va sentir un outcast? Ningú ha pensat mai que el lligam íntim i profund del David, un nen robot, amb la seva mare, una humana, a Artificial Intelligence bevia d’una profunda fixació basada en fets reals? Ha hagut de venir el bo de l’Steve amb la història d’un nen que descobreix la seva passió pel cinema mentre la relació dels seus pares es deteriora, perquè, per primera vegada, mirem enrere en la seva majestuosa filmografia i entenguem que res del que ha plasmat mai en una pantalla s’entén sense comprendre aquell Sammy que va quedar fascinat per The Greatest Show on Earth.

Això és el que, estrictament, ens explica The Fabelmans: la història del Sammy, un nen jueu que, en una Nord Amèrica post Segona Guerra Mundial, descobreix que té un do especial –el de fer màgia a través de la mirada d’una càmera. Un do que el durà lluny; tan lluny com es pot anar quan ets un nen jueu a qui fan bullying en una escola majoritàriament Catòlica a Califòrnia. I un do que representarà el seu primer contacte amb la vida real –tant per les coses bones, com per les desgràcies.

Que la pel·lícula seria la grand opus de Spielberg no ha agafat a ningú desprevingut. El tagline “Steven Spielberg coescriu i dirigeix una pel·lícula sobre la seva pròpia vida” és prou reclam perquè totes i cadascuna de les escoles de cinema mundials la posin de referent pels alumnes que, embriagats per l’emoció que van sentir la primera vegada que van veure el diplodocus passejant-se majestuosament per un camp amb una banda sonora de John Williams, han pagat una carrera que només els servirà per saber que El nacimiento de una nación realment no havia de ser tan llarga.


El que potser sí que sorprèn és que, de la mateixa manera que The Fabelmans és una carta d’amor als seus pares i a les seves germanes, també és la pel·lícula més cínica, realista, i cruel que mai he vist parir un home habitualment positivista com és Spielberg. I ara em direu, Marta, home, fa mesos que llegeixo els crítics nord-americans dir que la pel·lícula és com La La Land: una oda al cinema, una carta d’amor a Hollywood i a tots els valors indubtablement positius i saludables que promou. Ja els coneixeu: les drogues; l’alcoholisme; les agressions sexuals i els abusos de poder; el masclisme, racisme, i l’homofòbia; els trastorns alimentaris; una salut mental precària i la inabastable sensació de ser un fracàs constant. Però, què voleu que us digui, a mi Fabelmans m’ho va fer remoure tot a l’interior perquè se’m va presentar com tot el contrari.

De fet, la teoria, emmascarada per l’agilitat visual típica d’un mestre com Spielberg, es resumeix en una frase brillant que Judd Hirsch li diu al petit Sammy en una de les poques escenes que té, però que li pot regalar l’Oscar a Millor actor secundari: art will tear you in two. I ho fa. Perquè, a mesura que el Sammy comença a agafar traça amb la càmera, també comença a veure i entendre la vida real. La de matrimonis frustrats per un amor impossible i l’adulteri; la dels somnis d’una dona que viu per i gràcies a l’art, trencats pel rol que la societat l’hi imposa; la d’un món que, malgrat haver vençut els Nazis, no està preparat per abraçar el Judaisme. L’arma que el Sammy –l’Stevie— fa servir per entendre i explicar la vida, és l’arma que destrossa la seva vida, la seva família, i la seva estabilitat emocional.

Art will break your heart. L’art et trencarà el cor. I collons, si ho fa. The Fabelmans no és una oda al cinema. És la crítica més salvatge que Spielberg s’ha atrevit a retratar mai.

Una crítica suavitzada, sí, que a primera vista no llueix com res més que un drama familiar amb molt bons actors i una direcció impecable. En la forma, Spielberg es llueix com mai. Fabelmans no és només una síntesi, un origin story que justifica més de 50 anys de pel·lícules que han reescrit la història del cinema. No és ni el punt final d’una trajectòria vital i laboral històrica –tant de bo que no sigui la seva última pel·lícula, perquè hi ha una generació de joves que ara escrivim línies com aquestes perquè un dia vam veure Hook i, sense saber ben bé perquè, vam quedar fascinats per la pantalla.

També, perquè el dia que mori Spielberg morirà una part enorme de mi. Però ja és un altre tema.

La pel·lícula és un resum meravellós de què fa que Spielberg sigui absolutament inimitable: tirs de càmera tan originals i únics que fan feredat; un muntatge enginyós que fa que les dues hores i poc que dura la pel·lícula es facin curtes; una direcció d’actors tan íntima que, de no ser per un error garrafal en la campanya, li hauria guanyat un Oscar a Michelle Williams, i que ha obert milers de portes al jove Gabrielle LaBelle (que interpreta a Spielberg, perdó, a Sammy). The Fabelmans és autoexplicativa de l’estil i la rellevància del director –ningú t’explica en una pantalla el que Spielberg t’ensenya amb una càmera. I encara menys si té la motivació de fer justícia a una història que és tan seva, com de les seves germanes, com dels seus pares.

I amb un últim plano tan bellament compost, amb tant rerefons poètic, que admetré aquí mateix que se’m van escapar les llàgrimes.

M’estic posant monya, ho sé. Juro que en el proper article tornen les bromes i les referències futbolístiques. Però permeteu-me unes línies més per acabar d’arrodonir metafòricament aquesta crítica i donar les gràcies.

A l’home que ens va fer posar la pell de gallina amb un pla d’un got d’aigua que tremola. Al geni que va fer quedar bé Tom Hanks cridant sense parar a Saving Private Ryan, i a Indiana Jones apareixent rere el Golden Idol a Raiders of the Lost Ark. Al director que, amb dues notes d’un piano, ens va fer evitar el mar a l’estiu. I que amb una nena vestida amb un abric vermell va resumir anys d’odi i crueltat humana.

A l’home que ens va fer, a molts de la meva generació, estimar el cinema.

Steven, contigo empezó todo.
I amb tu, segurament, acabarà.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor