Les eleccions dels trets al peu

Però no només els candidats es disparen al peu. Les fílies i fòbies que provoquen les diferents candidatures entre els ciutadans també acaben provocant actituds estranyíssimes. La població està trasbalsada davant la lluita electoral que s'acosta. I des de fa molts mesos aquest trasbals el vivim, per exemple, al millor programa de ràdio que tindrà mai aquest país: el Versió RAC1.

 

Toni Clapés i el seu col·laborador televisiu Rocco Steinhäuser estan en guerra contra Ada Colau. Per mil motius que són perfectament legítims i que cada tarda els oients podríem enumerar sense por d'equivocar-nos, perquè tant el presentador com el col·laborador els han incorporat amb naturalitat a la bíblia del programa. Mil motius que fan que el Versió cada vegada vagi quedant més condicionat per una animadversió política concreta, creixent i pública.

 

De fet, quan el Rocco comença la seva secció, ja saps que en algun moment, més d'hora que tard, deixarà de parlar de televisió i intentarà arrossegar el Toni cap a una crítica específica a l'Ajuntament. I també saps que el Toni la ratificarà i l'ampliarà. Un cercle viciós que sovint acaba derivant en crítiques desmarxades cap a l'alcaldessa, amb un punt obsessiu; crítiques que, per la seva insistència i -a vegades- el seu rigor barroer, fins i tot arriben a generar una certa incomoditat entre ciutadans que mai a la vida han votat ni votaran Ada Colau. Com en el cas de Collboni, el que hauria de ser una bona diana acaba percebent-se com un tret al peu.

 

Toni Clapés té el dret i el deure de fer el que li doni la gana, perquè des de fa aproximadament dos mil·lennis dirigeix un programa de ràdio que és història viva del nostre país i que no té absolutament cap rival digne en cap franja horària. Per això jo només em limito a comentar en aquesta columna la perplexitat que em produeix la seva guerra emesa cada dia en directe. Ho faig sense cap altra pretensió, fent veure que l'estic alertant d'alguna cosa però sense fer-ho, acotant el cap a cada paraula escrita perquè em fa vergonya avisar-lo de res. No soc Cecilia Giménez, mai de la vida m'atreviria a restaurar el Versió RAC1, el meu adorat Ecce Homo radiofònic.

 

Però a Jaume Collboni sí que algú l'hauria d'avisar. Collboni no s'ha guanyat el dret i el deure de fer i desfer com vulgui, no té massa a res a presentar en la seva defensa. Ha sortit malament de l'Ajuntament i ha entrat malament a TikTok. Ell sí que necessita que algú l'ajudi a apuntar millor amb la pistola, perquè si no patirà ell i ens farà patir a nosaltres. I una cosa és que pateixi ell i l'altra que patim nosaltres, s'ha de vigilar.

 

Està sent una precampanya intensa, amb moltes bales perdudes. I en veurem passar per davant dels nostres ulls encara moltes més. Els nervis estan a flor de pell i, com demostren els dos exemples esmentats, saber controlar-los serà clau per arribar al mes de maig amb el cap a lloc. Disparar amb el braç prou alçat es convertirà en un dels grans reptes d'aquí a les eleccions, ja ho veureu. Pels candidats i pels votants. Perquè és que si no, de tant errar el tret, n'hi ha que acabaran engegant-se el tret de gràcia sense ni adonar-se'n.