Símptoma Tamames

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Ramón Tamames, un economista de prestigi que va fer carrera política al Partit Comunista d'Espanya (PCE) al franquisme i a la Transició i que va camí dels 90, madura anunciar demà que serà candidat dels ultres de Vox a la presidència del govern espanyol. Fa setmanes que Santiago Abascal, el líder del partit que competeix amb el PP i que nodreixen exdirigents i exvotants de la dreta tradicional, té la intenció de presentar una moció de censura contra el president Pedro Sánchez.

Després del fracàs de la primera moció de censura Abascal va prometre que aquest cop presentaria un independent. D'aquella se'n va desmarcar el PP de Pablo Casado enviant l'únic missatge de moderació que es va permetre en el seu lideratge. Alberto Núñez Feijóo va arribar després amb una certa aurèola de mesurat que s'atribuïa a una "escola Romay Beccaría" que, si existeix, ha demostrat ser més retrògrada i cínica que no pas centrista. Ara, sembla disposat a fer que el PP s'abstingui aquest cop. No es tracta, diuen alguns al carrer Génova, de desairar els milions d’espanyols que dubten entre el PP i Vox a les portes de les municipals i autonòmiques que haurien de ser l'aperitiu de l'arribada de la dreta a la Moncloa.

Però més enllà de la moció de censura, que pot ser una bufonada i una reacció un punt patètica davant el suposat trencament d'Espanya i el "segrest" de les institucions per part d'un govern "socialcomunista" i "il·legítim", cal aturar-se en el que ens explica la figura de Tamames perquè, malauradament, Espanya ens està acostumant a una esquerra que envelleix malament. Així, la involució d'un nombre significatiu de polítics i intel·lectuals de l'antifranquisme que se situaven en l'esquerra i la socialdemocràcia fins fa uns anys fa feredat i té una clara incidència en la configuració de l'opinió pública primer i de l'acció política després.

El cas de Tamames és excepcional. El 2013 va arribar a afirmar que José Antonio Primo de Rivera era un "personatge extraordinari" i que el seu partit, la feixista Falange, "tenia mala fama pel pistolerisme". Però, de forma més o menys cridanera i rotunda, el seu camí l'han fet també el filòsof Fernando Savater, el periodista Juan Luis Cebrián, el sindicalista José María Fidalgo o polítics com ara Rosa Díez, Nicolás Redondo, Joaquín Leguina i també Felipe González o Alfonso Guerra. Aquests últims, per exemple, no desaprofiten l'ocasió per alertar dels perills contra la unitat d'Espanya i dels excessos esquerrans que poden suposar els acords del PSOE amb Podem, ERC o Bildu. Ho fan mentre defensen una visió conservadora de la Constitució i de l'anomenat règim del 78.

És una deriva que es va començar a constatar en l'ocàs del felipisme, que va encaixar dòcilment amb els poders de l'Estat fins a acabar formant-ne part. José Luis Rodríguez Zapatero, que el 2004 es presentava com algú aliè als pactes i a alguns dels tics de la Transició i que alimentava debats sobre el model d'estat o el territorial, ja no els va acabar d'encaixar. Aquell jove president, però, no va trencar cap plat, ni va qüestionar l'statu quo.

Zapatero va governar en solitari i amb aliances puntuals a l'esquerra, però va quedar-se a mitges amb l'Estatut i la memòria històrica, va renunciar a modificar la Constitució i va ser víctima de la crisi i de la fúria política i mediàtica d'una dreta que mai va pair haver estat desallotjada del govern per les mentides de l'11-M. Tamames va dir d'ell que era un "il·luminat" i "pitjor que Aznar". Els companys de files de Zapatero no li van dedicar adjectius gaire millors, com tampoc els tenen ara per Pedro Sánchez, un polític tàctic que ni de bon tros té les conviccions i el gruix ideològic que encara ara exhibeix Zapatero.

Tamames sembla disposat a convertir-se, per vanitat i de la mà del neofeixisme espanyol, en la versió més estrafeta d'aquesta esquerra que té mal envellir. Però no és, com deia, un fenomen aïllat. En la tradició política progressista hi ha individus que, en una mostra de feblesa intel·lectual o en un intent de preservar privilegis, han passat d'un extrem a l'altre enfortint el relat conservador, que neguen una revisió crítica de la Transició, i que han optat per avalar una involució que nega drets nacionals i socials i segresta debats que haurien de ser acceptables en democràcia. I davant la crítica exterior, aquesta mateixa setmana del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dient que tal vegada no es pot donar barra lliure al sistema judicial espanyol quan dels independentistes es tracta o dels experts de l'ONU exigint-los investigar de veres el Catalangate, opten pel replegament nacionalista.

Molts d'ells es tornen saberuts i tremendament despectius cap a tot allò que ignoren o no són capaços d'entendre, siguin fenòmens socials, nacionals o generacionals. La democràcia espanyola ha estat sinònim de benestar, d'integració europea i de modernització de les estructures del país. Però ha fracassat en l'aprofundiment de la qualitat democràtica i en el respecte a la realitat plurinacional i plurilingüe de l'Estat. Ni la vicepresidenta segona Yolanda Díaz ni Pedro Sánchez semblen disposats a redreçar la derrota cultural de l'esquerra espanyola de forma enèrgica i prefereixen jugar a la defensiva.

» I avui és un dia contradictori per les nostres lletres. Estem de dol per la mort de Josep Maria Espinàs, mestre de la senzillesa i la quotidianitat i un dels autors més populars en català, i estem contents perquè ja està en marxa l'any Vallverdú i l'escriptor de Ponent el podrà gaudir en vida reivindicant el seu immens amor pels mots. A Nació ens implicarem en la commemoració i cada dia algú farà una frase sobre l'autor i la seva extensa obra. Us en tindrem al cas!
 

---

Avui no et perdis

» Perfil: Ramón Tamames, el desvari d'un exsavi d'esquerres; per Pep Martí.

» Nous pressupostos, canvi d'aliances: pròleg dels pactes que poden arribar amb les municipals; per Joan Serra Carné i Oriol March.

» La proximitat de les municipals accentua el discurs pragmàtic de Junts; per Oriol March.  

» Opinió: «Trias, la proveta de la refundació»; per Eduard Voltas.

» Jo competeixo: Les eleccions dels trets al peu; per Modernet.

» Què està passant a l'ANC? La gestió de la llista cívica esquerda l'entitat; per Bernat Surroca.

» Entrevista a Carme Trilla: «En una regulació de lloguers, és absurd distingir entre petits i grans propietaris»; per David Cobo.

» Entrevista a Kate Arthur: «Chat GPT força el sistema educatiu a reaccionar»; per Albert Salord.  

» Quatre primers parcs eòlics a Catalunya després d'una dècada d'aturada total; per Arnau Urgell Vidal.

» Opinió: «La deriva il·liberal d'Israel»; per Antoni Segura Mas.

» Mor l'escriptor i periodista Josep Maria Espinàs als 95 anys; per Marc Orts.

» Opinió: «El pont de Ceret»; per Aleix Sarri.

» Entrevista a Jordi Galceran: «A Madrid encara hi ha teatre privat entès com a negoci; aquí no existeix»; per Pep Martí.

» Norman López: l'èxit d'audiència a Twitch també pot ser en català; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

"Ara ens hem d'entendre amb Esquerra i els socialistes. Són els que governen, els que fan les lleis". La frase —que podria estendre's a bona part del teixit patronal català— és d'un empresari rellevant del Vallès i expressa bé el pragmatisme que s'ha instal·lat a la Confederació Empresarial Comarcal de Terrassa. La Cecot exemplifica bé la idiosincràsia de tot un sector del món econòmic català, en aquest cas el més sensible a posicions catalanistes. L'entitat ha navegat històricament entre diverses aigües i ha actuat amb diplomàcia generant empaties amb el món polític, fos amb el PP dels primers anys d'Aznar o amb el llarg mandat del PSC a l'Ajuntament de Terrassa així com amb la CiU de Pujol i Mas.

Després dels anys del procés, en què el seu president Antoni Abad va mostrar adhesió al sobiranisme més vindicatiu, el nou president, Xavier Panés, s'està adaptant amb rapidesa argumentat que toca despolititzar-se i en sintonia amb Foment, que ha passat pàgina de l'unionisme militant dels anys de Gay de Montellà. Aquí ho explicàvem. La Cecot intensifica els contactes institucionals, en especial amb el govern espanyol, i al més alt nivell, atenta al desplegament dels fons europeus. I expliquen que amb bons resultats.

Vist i llegit

Precisament avui que parlem de Tamames us porto un llibre de recent aparició en català que desmunta de forma radical el mantra de certa progressia espanyola que sosté que "no es pot ser nacionalista [català o basc, és clar] i d'esquerres". Es tracta de La causa obrera és la causa d'Irlanda i és un recull d'escrits de James Connolly, activista republicà socialista i sindicalista irlandès, que publica l'editorial manresana Tigre de Paper. Connolly va ser un líder clau com a comandat de la Brigada de Dublín a la revolució de 1916 i és un dels signants de la declaració d'independència d'aquell any. Els anglesos el van empresonar i afusellar a la presó de Kilmainham, però la república va acabar sent una realitat el 1922 malgrat la mutilació dels comtats del nord encara per resoldre.

"El nostre nacionalisme no és una mera idealització morbosa del passat, sinó que també és capaç de formular una resposta diferent i definitiva per als problemes del present i una creença política i econòmica capaç d'adequar-se a les necessitats del futur", va escriure ja el 1897. Els seus articles els han seleccionat Àngel Ferrero i Daniel Escribano. Aquest últim també ha fet la traducció i la introducció a la figura de Connolly.      

 L'efemèride

Tal dia com avui de fa sis anys el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va començar a jutjar l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau per l'organització del procés participatiu del 9 de novembre de 2014, que va substituir la consulta prohibida pel Tribunal Constitucional. Van ser condemnats a inhabilitacions i multes que el Suprem va ratificar. Mas va ser inhabilitat per un any i un mes i multat pel Tribunal de Comptes per les despeses del 9-N. El 30 minuts de TV3 va portar tres ciutadans de diferents punts de l'Estat per viure a Catalunya aquella jornada i recollir-ne les impressions. Aquí ho podeu recuperar.

 L'aniversari

Una mica de relax no ens farà cap mal per no atabalar-nos només començar la setmana. El 6 de febrer de l'any 1945, avui fa 78 anys, naixia a Jamaica el músic Robert Nesta Marley Booker, més conegut com a Bob Marley. Va morir jove, als 36 anys, però va internacionalitzar el reggae. També és conegut per difondre el moviment rastafari, una barreja de profecies bíbliques, filosofia naturista i nacionalisme negre. Ens va deixar grans cançons, com I Shot the Sheriff, Jamming, Is this love, Redemption Song, Three Little Birds i No Woman, No Cry. El recopilatori Legend, que va llençar Planet Music Internacional el 1984 i que podeu escoltar íntegre en aquest enllaç, va ser el més venut de la història del reggae, amb vint milions de còpies distribuïdes per tot el planeta. En aquest reportatge de El Mundo explicaven com va ser la seva dramàtica mort d'un càncer del que no es va voler tractar fins al final. 

  ​ Fes clic aquí per rebre'l

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor