05
de febrer
del
2023
Actualitzat
el
06
de febrer
a les
12:58h
L'economista Ramón Tamames (Madrid, 1933) és a un pas de confirmar que accepta la proposta del líder de Vox, Santiago Abascal, de ser el candidat a la presidència del govern espanyol en la moció de censura que el partit ultra prepara. La seva previsió és confirmar-ho dimarts. A diferència del que passa al Parlament, el Congrés pot investir un cap de l'executiu que no sigui diputat. Avui dia, hi haurà molts lectors que no recordaran la figura de Tamames o en tindran un record llunyà. Però aquest home va ser durant uns anys un dels rostres de l'esquerra espanyola i del Partit Comunista. Molt més que això: un dels intel·lectuals més prestigiosos de l'esquerra.
El cas de Tamames no és únic, però té unes particularitats sorprenents. El president Jordi Pujol va dir ja fa anys que encara tenia temps d'espatllar la seva biografia. Es pot dir que Tamames ja fa bastants anys que la rebrega. Ara pot protagonitzar el colofó a una evolució que el durà a intentar blanquejar l'extrema dreta. Al preu, això sí, de liderar-la durant unes hores i de tenir, tal vegada per darrer cop, els focus al damunt.
Ramón Tamames va entrar en la història un febrer del 1956, en la primera revolta estudiantil massiva que va patir la dictadura. Durant uns dies, Madrid va ser una olla a pressió i el règim va quedar astorat. Una colla de joves, molts d'ells fills de famílies franquistes, van participar de les protestes i foren detinguts. Un d'ells era Tamames. Un altre, Fernando Sánchez Dragó, qui ha seguit una evolució similar a la seva. Alguns mitjans han explicat que ha estat Sánchez Dragó qui ha animat l'economista a abraçar-se amb els de Vox.
Tamames formava part aleshores d'una cèl·lula d'universitaris vinculada al PCE i liderada per Jorge Semprún, supervivent dels camps nazis i escriptor reconegut que anys després seria ministre de Cultura. Tamames coronaria una carrera acadèmica: doctor en Dret i en Ciències Econòmiques, professor en diverses universitats i autor de nombrosa obra escrita, on brilla Estructura econòmica d'Espanya. A la mort de Franco, va esdevenir diputat pel PCE legalitzat de Santiago Carrillo i tinent d'alcalde del primer ajuntament democràtic de Madrid, amb Tierno Galván d'alcalde. Era un polemista brillant, acaronat per tothom. El PCE se li va fer petit i el va abandonar el 1981. Va començar aleshores una involució cap a la dreta. Primer de manera suau, recalant al CDS de Suárez. Després, més acusada i darrerament accelerada.
La situació a Catalunya el rosega i fins i tot ha escrit un llibre, ¿A dónde va Cataluña?, on diu coses com aquesta: "No estem en un sistema tribal en què les tribus se separen per tornar a l'etapa nòmada". En vigílies de la consulta del 9-N, va reclamar un 155 per "treure a Catalunya les potestats actuals". En una entrevista del 2014, va explicar que va mantenir una trobada amb l'aleshores president Artur Mas arran del llibre esmentat. A la pregunta del periodista Fernando Jáuregui sobre si Mas "li havia donat la impressió d'estar boig", Tamames va dir que creia que en l'actitud del president d'anar cap al 9-N "sí que hi ha una mica de bogeria".
Després de l'1-O, va negar als presos sobiranistes la condició de presos polítics: "Els presos polítics estan en una presó sense causa instruïda i sense advocats. Aquí tenen totes les garanties". I sobre un possible acord que passés per recuperar un pacte fiscal, deia que "s'han acabat els temps dels privilegis feudals". Era el 2018 i Tamames elogiava Albert Rivera, de qui deia que, això sí, "havia de concretar més".
No sabem què queda en el Tamames d'avui aquell jove estudiant que, el febrer del 56, se la va jugar contra el règim i va tastar la presó. Però es pot suposar que la figura prometedora dels anys setanta i vuitanta no ha vist reconeguda la seva vàlua. En algun moment, la necessitat de reconeixement al brillant economista, al savi o al combatent antifranquista va perdre el contacte amb els corrents majoritaris del poder i l'opinió, i com succeeix a vegades, no ho va perdonar. La vanitat, potser més que l'afany de poder, va fer perdre l'oremus al professor que, als 90 anys, encara desitjós de ser el primer, es vol acomiadar amb l'última atzagaiada. Ni que sigui abraçat als hereus dels qui el van engarjolar.
El cas de Tamames no és únic, però té unes particularitats sorprenents. El president Jordi Pujol va dir ja fa anys que encara tenia temps d'espatllar la seva biografia. Es pot dir que Tamames ja fa bastants anys que la rebrega. Ara pot protagonitzar el colofó a una evolució que el durà a intentar blanquejar l'extrema dreta. Al preu, això sí, de liderar-la durant unes hores i de tenir, tal vegada per darrer cop, els focus al damunt.
Ramón Tamames va entrar en la història un febrer del 1956, en la primera revolta estudiantil massiva que va patir la dictadura. Durant uns dies, Madrid va ser una olla a pressió i el règim va quedar astorat. Una colla de joves, molts d'ells fills de famílies franquistes, van participar de les protestes i foren detinguts. Un d'ells era Tamames. Un altre, Fernando Sánchez Dragó, qui ha seguit una evolució similar a la seva. Alguns mitjans han explicat que ha estat Sánchez Dragó qui ha animat l'economista a abraçar-se amb els de Vox.
Tamames formava part aleshores d'una cèl·lula d'universitaris vinculada al PCE i liderada per Jorge Semprún, supervivent dels camps nazis i escriptor reconegut que anys després seria ministre de Cultura. Tamames coronaria una carrera acadèmica: doctor en Dret i en Ciències Econòmiques, professor en diverses universitats i autor de nombrosa obra escrita, on brilla Estructura econòmica d'Espanya. A la mort de Franco, va esdevenir diputat pel PCE legalitzat de Santiago Carrillo i tinent d'alcalde del primer ajuntament democràtic de Madrid, amb Tierno Galván d'alcalde. Era un polemista brillant, acaronat per tothom. El PCE se li va fer petit i el va abandonar el 1981. Va començar aleshores una involució cap a la dreta. Primer de manera suau, recalant al CDS de Suárez. Després, més acusada i darrerament accelerada.
D'admirador de Cortés a elogis a José Antonio
En els darrers temps, la deriva de Tamames ha anat en augment, fins al punt de convertir-se en un admirador d'Hernán Cortés i de l'imperi espanyol, arribant a assegurar que el conqueridor va ser "un gran protector dels indígenes". Convertit en un gran apologeta de la conquesta d'Amèrica, ha amenaçat el president de Mèxic, López Obrador, de "dir-li quatre coses" si se'l troba. El revisionisme històric de Tamames no té fre i s'ha atrevit a elogiar el fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, de qui ha dit que "era un home extraordinari, tenia una visió regeneracionista". Amb el matís que un fet que el va perjudicar era l'actuació d'alguns pistolers falangistes...
La "bogeria" de Mas
La situació a Catalunya el rosega i fins i tot ha escrit un llibre, ¿A dónde va Cataluña?, on diu coses com aquesta: "No estem en un sistema tribal en què les tribus se separen per tornar a l'etapa nòmada". En vigílies de la consulta del 9-N, va reclamar un 155 per "treure a Catalunya les potestats actuals". En una entrevista del 2014, va explicar que va mantenir una trobada amb l'aleshores president Artur Mas arran del llibre esmentat. A la pregunta del periodista Fernando Jáuregui sobre si Mas "li havia donat la impressió d'estar boig", Tamames va dir que creia que en l'actitud del president d'anar cap al 9-N "sí que hi ha una mica de bogeria".
Després de l'1-O, va negar als presos sobiranistes la condició de presos polítics: "Els presos polítics estan en una presó sense causa instruïda i sense advocats. Aquí tenen totes les garanties". I sobre un possible acord que passés per recuperar un pacte fiscal, deia que "s'han acabat els temps dels privilegis feudals". Era el 2018 i Tamames elogiava Albert Rivera, de qui deia que, això sí, "havia de concretar més".
No sabem què queda en el Tamames d'avui aquell jove estudiant que, el febrer del 56, se la va jugar contra el règim i va tastar la presó. Però es pot suposar que la figura prometedora dels anys setanta i vuitanta no ha vist reconeguda la seva vàlua. En algun moment, la necessitat de reconeixement al brillant economista, al savi o al combatent antifranquista va perdre el contacte amb els corrents majoritaris del poder i l'opinió, i com succeeix a vegades, no ho va perdonar. La vanitat, potser més que l'afany de poder, va fer perdre l'oremus al professor que, als 90 anys, encara desitjós de ser el primer, es vol acomiadar amb l'última atzagaiada. Ni que sigui abraçat als hereus dels qui el van engarjolar.