05
de febrer
del
2023
Actualitzat
a les
20:49h
El mètode Grönholm fa 20 anys. L'espectacle teatral escrit per Jordi Galceran (Barcelona, 1964) s'ha convertit en un fenomen global (Sergi Belbel dixit). L'escena de quatre personatges tancats en una sala competint en un procés de selecció laboral ja ha estat vist per més de dos milions de persones a tot el món. Ara Galceran publica el text a El mètode Grönholm (Empúries), que inclou un final alternatiu a la trama.
Jordi Galceran, filòleg de formació que també ha treballat de professor de català, ha estrenat més d'una dotzena d'obres teatrals, des dels seus inicials Dakota (Premi Ignasi Iglesias de l'Institut del Teatre) i Paraules encadenades (Premi Born de Ciutadella). En aquesta entrevista -feta a la llibreria Ona- parla, sense pretensions, del que ha estat el seu gran èxit i de la passió per les bones històries personals. Aquest febrer presenta un nou muntatge escrit per ell, FitzRoy.
- Dos milions d'espectadors, produccions en més de seixanta països. Això com es fa?
- Ho he viscut més com a espectador que com a protagonista. Un cop has escrit l'obra -d'això en fa 20 anys-, la funció fa la seva vida. El mètode Grönholm va fer la seva vida i va anar donant sorpreses, ha estat coneguda i s'ha anat fent a molts llocs. Però, per a mi, és una cosa que jo observo.
- Quins ingredients expliquen l'èxit?
- Quan escrius, no saps mai el que passarà. A tiro passat, jo crec que el factor que ha fet que El mètode Grönholm hagi anat tan bé a tot arreu és que la situació és coneguda per tots els espectadors. Tothom ha passat per una selecció de personal, o per un lloc on t'han de jutjar o seleccionat, a la feina o a l'escola. I aquest patiment que tens per oferir una cosa a qui t'ha de jutjar, que no saps ben bé quina és la que vol, i el que jutja està intentant descobrir quin és l'autèntic tu, això teatralment ha funcionat molt bé. Perquè és molt conflictiu i molt teatral i perquè tothom se sentia identificat amb les emocions i els sentiments dels personatges. És la mateixa sensació que quan tu tens una primera cita.
- Curiós.
- Sí. Tu estàs amb algú i vols agradar-li, però no saps com és aquesta persona. Intentes mostrar-te millor del que ets, i et disfresses. Et vesteixes d'una altra manera. És un joc molt teatral. I si aquesta persona de la primera cita et pregunta, de cop: ets religiós?, tu et planteges què has de dir per no cagar-la. El que em fa riure més és aquest tipus de patiment de la gent.
- En el moment d'escriure una obra com aquesta, què pesa més, voler divertir el públic, per fer diners o llançar un missatge de crítica social?
- Jo crec que l'ofici de dramaturg consisteix a explicar una història que sigui interessant i creï expectatives. David Mamet, que és un autor que jo admiro molt i ha fet molts llibres sobre teoria teatral, diu que l'única obligació del dramaturg és que l'espectador s'estigui preguntant constantment què passarà després. Penso que aquesta és la nostra feina. Jo no penso massa en el tema, en el que significa, sinó en què la història sigui apassionant. Si és així, segur que el tema és interessant i els personatges t'enganxen. Un cop has descobert la idea, aquests quatre personatges tancats en una habitació, has de ser molt mal autor perquè l'obra surti malament.
- La clau és la idea inicial?
- Sí. I la idea d'El mètode Grönholm és molt bona. Jo d'idees bones n'he tingut tres o quatre a la vida, eh, no n'he tingut més, però quan la tens ho notes. I, normalment, les bones idees són molt senzilles. No dic que vagi sola, demana feina i reescriure, però tira. En tallers que he fet, si algú em diu que porta un any treballant en un text, sempre dic que ho deixin estar i en busquin un altre. Un text teatral que costa molt és que no va bé.
- La trama s'imposa al discurs o la ideologia.
- No és una norma universal. És la meva manera de treballar. Però si vull donar el meu parer sobre una cosa, ja faré un article d'opinió. No escric per reflexionar sobre el món. A ningú li interessa el que jo pensi sobre determinats temes.
- Però no té també la voluntat de transmetre algun tipus de valor?
- Això hi és inevitablement perquè l'obra l'escrius tu i tu hi posaràs les teves idees, ho vulguis o no ho vulguis. El missatge transcendeix l'artista. Tu veus una pintura del Barceló on es veuen unes gambes volant pel cel, vas a la nota on hi posa que el pintor expressa la solitud davant l'univers. Però segurament, quan la va pintar, l'artista havia menjat gambes. Després ve un altre i, si l'obra s'ha fet amb intensitat i honestedat, segur que hi troba elements de reflexió. Però, normalment, sobretot en escriptura dramàtica, si la reflexió és prèvia a la història, surt un rotllo. John Ford té una altra frase d'aquestes que m'agraden: "Les històries s'escriuen amb la panxa i es reescriuen amb el cap". Tu t'has de deixar anar i després, potser descobreixes que allò que has escrit, potser va sobre l'amistat. Però si vols crear una pel·lícula a partir de la idea de l'amistat, pot ser un rotllo.
- Reescriu molt?
- Normalment, escric molt ràpid i reescric molt. I deixo llegir les meves primeres versions a molta gent. M'ajuden molt. És molt important que el text estigui molt ben treballat, però que sigui fidel a aquella primera idea, a allò que et va enganxar.
- El que se li ha resistit fins ara ha estat el món anglosaxó? Vostè volia estrenar El mètode a Broadway.
- Sí, al món anglosaxó no ha acabat d'entrar. Són històries de desgràcies. Vam treballar molt per estrenar-la als Estats Units, fins i tot vam fer un muntatge a Los Angeles per aconseguir bones crítiques i arribar a Nova York. La funció a Los Angeles va anar molt bé. La persona que hi estava al darrera era Mike Nichols, un director que havia fet El graduat i Armes de dona i és un nom molt estimat. Vaig estar amb ell, la cosa tirava endavant, vam agafar un actor estrella i un dilluns es feia una lectura del text a la casa del Nichols. Divendres, jo era a Barcelona i escolto que ha mort Mike Nichols.
- Ostres, això és mala sort.
- Era un home gran, de més de 80 anys. La producció americana va quedar aturada. Això era al 2014. Després, es va estrenar a Londres. Va anar molt bé a l'espera també de tenir bones crítiques per saltar al West End, al teatre comercial. Què va passar a Londres? Estic parlant de fa tres o quatre anys, en plena emergència del Me Too. A la funció hi ha un personatge que diu que es vol canviar de sexe i un altre que se'n fot. Com se'n riu de la resta de personatges. A Londres, les crítiques van ser bones però es va dir que avui dia no era acceptable escoltar aquestes coses en un teatre. Els productors es van acollonir i s'ha acabat. És el món en el que estem. Em van suggerir que canviés el text, però no vaig voler.
- L'escriuria ara aquesta part de l'obra?
- No ho sé. Potser l'escriuria d'una altra manera. Crec que ens hem de poder riure de tot, tothom pertany a una minoria. La igualtat també depèn del fet que ens puguem riure de tothom. I dels transsexuals també ens n'hem de poder riure. Però al món hi ha un seguit de coses que es consideren universalment ofensives i que no es poden tractar. Aquesta obra està escrita fa 20 anys, quan algunes coses no eren tan sensibles. Però l'obra està escrita així, no la canviaré.
- Hi ha algun personatge pel qual té una simpatia especial?
- No, tots tenen la seva gràcia i els seus girs. No tinc més passió pel que escric més enllà de la professional.
- La imatge que dona l'obra sobre els processos de selecció de personal no és exagerada?
- Vaig llegir molts llibres de selecció de personal per fer l'obra i es demanaven unes coses que vaig pensar que podia escriure el que volgués. I després de l'obra molta gent t'explicava experiències que li havien passat. Recordo ara una noia que buscava feina de dependenta en una sabateria i l'amo li va dir que resés un parenostre. Va dubtar, però com que se'l sabia, va resar-lo. No la van agafar. I com aquestes, mil. És el joc de l'obra: quan desitges molt una cosa, fins a on estàs disposat a arribar per humiliar-te o fer el ridícul?
- I vostè què creu?
- La meva teoria és que si la recompensa és suficient, estàs disposat a tot. Tot és molt gros. Tothom té els seus límits, però són molt personals. El mètode Grönholm enganxa també perquè parla de tot, és metàfora de tot. Perquè a la vida el que volem sempre és agradar. Agradar als altres, a la parella, als amics. Tot ho fem perquè ens estimin.
- Estrena un nou muntatge, FitzRoy.
- Sí, aquest dissabte hem començat funcions.
- També va de grimpadors...
- Són quatre dones escaladores, però en aquest cas autèntiques: de muntanya. Estan en una mena de descans abans de fer l'atac final al cim, esperant que els donin llum verda per qüestions climatològiques i en aquella estona sorgeixen situacions que els fan replantejar si val la pena pujar, si tiren enrere. El conflicte de l'obra és si s'atreviran o no a pujar aquella muntanya.
- Per què aquest tema?
- Des de molt jovenet tenia la il·lusió d'escriure teatre d'aventures. I és l'obra més aventurera que he fet. Vaig trobar aquesta idea, com aquestes quatre dones ho arrisquen tot, fins i tot la vida, per aconseguir una cosa tan inútil com pujar una muntanya. Només per la satisfacció d'haver-ho aconseguit. A mi aquests personatges em fascinen. Són els que fan avançar la societat.
- Com es podria motivar més l'afició al teatre? O ja hi va prou gent?
- Hi va la gent que hi ha d'anar. Barcelona és una ciutat complicada en aquest sentit. A Madrid és diferent.
- En què es diferencien?
- En la manera en com s'exhibeix el teatre. Barcelona té una gran oferta de producció d'obres però té molt pocs teatres per fer-les. Aleshores, les funcions sempre es fan per molt poc temps. Tot és subvencionat, no hi ha teatre privat, hi ha teatre públic, sales alternatives i un teatre privat molt subvencionat. Va molta gent al teatre però hi anirà també més en funció del que li oferim. Moltes vegades discuteixo aquestes coses i em diuen que no tenen prou ajuts ni subvencions. Però, i el que escrius? En obres experimentals, complicades, o fins i tot avorrides no pots esperar que s'omplin les sales.
- I què n'opina del gust teatral dels catalans?
- A Barcelona, anar al teatre és un acte cultural, com molta gent que llegeix un llibre. En canvi, a ciutats com Madrid això també existeix, però hi ha molta gent que hi va com un simple entreteniment. Com aquí anem al cine, que estem dinant diumenge a la tarda i diem: anem al cine. Aquí el teatre és un acte cultural: penses què vols veure, compres les entrades setmanes abans... A Madrid surten i van al teatre, i si està ple, hi van un altre dia.
- A les altres ciutats europees és més com a Barcelona o com a Madrid?
- Depèn. A ciutats grans com París, Londres o Nova York hi ha de tot. Aquí, la nostra oferta teatral és petita, perquè som una ciutat petita en el fons, i hem bandejat una mica el teatre popular. I també se n'ha de fer. La meva voluntat és fer aquest tipus de teatre. I per fer un teatre per al gran públic, has d'escriure molt bé, has de fer bones obres, han d'estar ben produïdes, han de tenir un temps d'exhibició. Han de passar moltes coses perquè vagi bé.
- I a Broadway, com funciona això?
- Nova York té un teatre públic que és pagat per socis, hi ha també teatre experimental, com les sales petites d'aquí, i després hi ha molt teatre comercial que és privat. La gent inverteix en una funció perquè creu que hi pot guanyar diners. Aquí això és impossible. Les pressions allí són molt diferents de les d'aquí. Les obres depenen de la reacció del públic. Si una obra no va bé, a la primera setmana cau. La crítica allí és molt important, cosa que aquí no. Si el crític de The New York Times matxuca l'obra, els inversors s'espanten i es retiren. Tot és molt exagerat. Ara, si una obra és un èxit, s'hi pot estar vint anys. A mi m'ha passat a Madrid. Tinc una comèdia, Burundanga, que ara està en la dotzena temporada. Això pot passar a Madrid perquè encara hi ha teatre privat. Aquí hem tingut L'oreneta, a la Villarroel, amb plens a la sala. Als dos mesos, la treuen. Perquè hi ha una altra producció, que està subvencionada, i s'ha de posar a la cartellera. No existeix un teatre privat entès com a negoci.
- I com es pot dur encara més gent al teatre?
- Veig el teatre com un entreteniment amb molt de futur. Ara mateix s'estan tancant molts cinemes. Cada vegada hi va menys gent perquè a casa hi té una pantalla gegant i una oferta increïble. El que mourà la gent a sortir de casa seran els espectacles en viu. Els concerts estan atapeïts. Es venen 80.000 entrades en dues hores. Jo intento oferir una cosa que només pot passar al teatre. Que és fer les funcions el més teatrals possible. La majoria d'obres que he fet passen en un sol espai, una sola acció, un sol temps. Intento que la construcció sigui molt senzilla. A això no s'atreveixen a fer-ho els del cinema, que serà sempre més espectacular. He de trobar una història que només tingui sentit en un teatre.
- És l'autor català actual més representat al món. Com es pot assaborir aquest èxit acabar sent un cretí?
- Perquè jo ho he viscut com a espectador, com una cosa que m'ha passat. Com si et toca la loteria. A mim m'ha tocat amb El mètode. N'he fet d'altres, unes no m'han anat bé i d'altres sí, però no com amb El mètode. Això et fa molt feliç, però alhora m'ajuda perquè jo sé que mai tindré un altre èxit com aquest. Per tant, ja escric molt tranquil. Per tenir un èxit així, necessites talent, treball i sort. L'únic que depèn de tu és el treball. Perquè el talent tens el que tens i la sort no depèn de tu. De les tres coses, el que he tingut més ha estat sort.
- Fem una mirada teatral sobre la política catalana.
- No soc gaire de parlar de política, però intentaré contestar.
- Si hagués d'escriure un text sobre l'actual moment, com seria?
- Amb Polònia, vaig escriure un musical jugant amb els personatges, però ja fa uns anys. I vaig fer Nit i dia, que era una sèrie per a TV3 que en la segona temporada la trama girava entorn la corrupció política. Són personatges interessants els polítics perquè, per ser-ho, has de creure que pots arreglar el món. Això és atractiu per escriure. Has de tenir voluntat de servei, però també ànsies de poder. La política catalana ara mateix crec que està en un punt molt avorrit. Venim d'una època d'una gran il·lusió i ara estem en un moment de depressió. El moviment independentista s'està convertint en un moviment de jubilats. Vas a la manifestacions i algú com jo, que gairebé tinc 60 anys, ja soc el més jove. Crec que els polítics haurien d'aconseguir reil·lusionar-nos, estic convençut que ho volen fer però no ho aconsegueixen.
- Creu que, en general, els polítics són bons actors?
- Han de ser-ho, però és diferent ser mentider que ser bon actor. Un polític ha de dissimular molt per necessitat, però això no implica ser bon actor. Són uns personatges que, quan he escrit sobre ells ha estat per enriure-me'n. Mai els he descrit amb profunditat, dramàticament.
- N'hi ha algun que l'atregui com a bon intèrpret?
- Potser els que més em fascinen són els d'extrema dreta perquè tenen les facetes més exagerades. Perquè tu els escoltes i penses que és impossible que s'ho creguin. Fingeixen molt bé. És tan exageradament increïble el que diuen que no pot ser que s'ho creguin. Ho fan només épater, per exagerar i per buscar l'aplaudiment d'aquelles persones que no tenen una visió clara i s'apunten a l'espectacle.
- O algun del passat.
- Algun cop m'han preguntat amb quin personatge de la història m'hauria agradat anar a fer un cafè. Doncs amb Hitler.
- Vostè també sorprèn fora del teatre.
- M'hauria encantat parlar amb Hitler. No intentaria convèncer-lo, eh, però voldria veure si el que deia s'ho creia. Molta gent diu que li hauria agradat conèixer el Mahatma Gandhi, gent amb qui no hi hauria cap mena de controvèrsia. No, home, amb Hitler. Que m'expliqués quin era l'objectiu de matar milions de jueus.
Jordi Galceran, filòleg de formació que també ha treballat de professor de català, ha estrenat més d'una dotzena d'obres teatrals, des dels seus inicials Dakota (Premi Ignasi Iglesias de l'Institut del Teatre) i Paraules encadenades (Premi Born de Ciutadella). En aquesta entrevista -feta a la llibreria Ona- parla, sense pretensions, del que ha estat el seu gran èxit i de la passió per les bones històries personals. Aquest febrer presenta un nou muntatge escrit per ell, FitzRoy.
- Dos milions d'espectadors, produccions en més de seixanta països. Això com es fa?
- Ho he viscut més com a espectador que com a protagonista. Un cop has escrit l'obra -d'això en fa 20 anys-, la funció fa la seva vida. El mètode Grönholm va fer la seva vida i va anar donant sorpreses, ha estat coneguda i s'ha anat fent a molts llocs. Però, per a mi, és una cosa que jo observo.
- Quins ingredients expliquen l'èxit?
- Quan escrius, no saps mai el que passarà. A tiro passat, jo crec que el factor que ha fet que El mètode Grönholm hagi anat tan bé a tot arreu és que la situació és coneguda per tots els espectadors. Tothom ha passat per una selecció de personal, o per un lloc on t'han de jutjar o seleccionat, a la feina o a l'escola. I aquest patiment que tens per oferir una cosa a qui t'ha de jutjar, que no saps ben bé quina és la que vol, i el que jutja està intentant descobrir quin és l'autèntic tu, això teatralment ha funcionat molt bé. Perquè és molt conflictiu i molt teatral i perquè tothom se sentia identificat amb les emocions i els sentiments dels personatges. És la mateixa sensació que quan tu tens una primera cita.
- Curiós.
- Sí. Tu estàs amb algú i vols agradar-li, però no saps com és aquesta persona. Intentes mostrar-te millor del que ets, i et disfresses. Et vesteixes d'una altra manera. És un joc molt teatral. I si aquesta persona de la primera cita et pregunta, de cop: ets religiós?, tu et planteges què has de dir per no cagar-la. El que em fa riure més és aquest tipus de patiment de la gent.
"Mamet, a qui admiro molt, diu que l'única obligació del dramaturg és que l'espectador s'estigui preguntant constantment què passarà després"
- En el moment d'escriure una obra com aquesta, què pesa més, voler divertir el públic, per fer diners o llançar un missatge de crítica social?
- Jo crec que l'ofici de dramaturg consisteix a explicar una història que sigui interessant i creï expectatives. David Mamet, que és un autor que jo admiro molt i ha fet molts llibres sobre teoria teatral, diu que l'única obligació del dramaturg és que l'espectador s'estigui preguntant constantment què passarà després. Penso que aquesta és la nostra feina. Jo no penso massa en el tema, en el que significa, sinó en què la història sigui apassionant. Si és així, segur que el tema és interessant i els personatges t'enganxen. Un cop has descobert la idea, aquests quatre personatges tancats en una habitació, has de ser molt mal autor perquè l'obra surti malament.
- La clau és la idea inicial?
- Sí. I la idea d'El mètode Grönholm és molt bona. Jo d'idees bones n'he tingut tres o quatre a la vida, eh, no n'he tingut més, però quan la tens ho notes. I, normalment, les bones idees són molt senzilles. No dic que vagi sola, demana feina i reescriure, però tira. En tallers que he fet, si algú em diu que porta un any treballant en un text, sempre dic que ho deixin estar i en busquin un altre. Un text teatral que costa molt és que no va bé.
Jordi Galceran acaba de publicar el text de l'obra teatral "El mètode Grönholm". Foto: Adrià Costa
- La trama s'imposa al discurs o la ideologia.
- No és una norma universal. És la meva manera de treballar. Però si vull donar el meu parer sobre una cosa, ja faré un article d'opinió. No escric per reflexionar sobre el món. A ningú li interessa el que jo pensi sobre determinats temes.
- Però no té també la voluntat de transmetre algun tipus de valor?
- Això hi és inevitablement perquè l'obra l'escrius tu i tu hi posaràs les teves idees, ho vulguis o no ho vulguis. El missatge transcendeix l'artista. Tu veus una pintura del Barceló on es veuen unes gambes volant pel cel, vas a la nota on hi posa que el pintor expressa la solitud davant l'univers. Però segurament, quan la va pintar, l'artista havia menjat gambes. Després ve un altre i, si l'obra s'ha fet amb intensitat i honestedat, segur que hi troba elements de reflexió. Però, normalment, sobretot en escriptura dramàtica, si la reflexió és prèvia a la història, surt un rotllo. John Ford té una altra frase d'aquestes que m'agraden: "Les històries s'escriuen amb la panxa i es reescriuen amb el cap". Tu t'has de deixar anar i després, potser descobreixes que allò que has escrit, potser va sobre l'amistat. Però si vols crear una pel·lícula a partir de la idea de l'amistat, pot ser un rotllo.
- Reescriu molt?
- Normalment, escric molt ràpid i reescric molt. I deixo llegir les meves primeres versions a molta gent. M'ajuden molt. És molt important que el text estigui molt ben treballat, però que sigui fidel a aquella primera idea, a allò que et va enganxar.
- El que se li ha resistit fins ara ha estat el món anglosaxó? Vostè volia estrenar El mètode a Broadway.
- Sí, al món anglosaxó no ha acabat d'entrar. Són històries de desgràcies. Vam treballar molt per estrenar-la als Estats Units, fins i tot vam fer un muntatge a Los Angeles per aconseguir bones crítiques i arribar a Nova York. La funció a Los Angeles va anar molt bé. La persona que hi estava al darrera era Mike Nichols, un director que havia fet El graduat i Armes de dona i és un nom molt estimat. Vaig estar amb ell, la cosa tirava endavant, vam agafar un actor estrella i un dilluns es feia una lectura del text a la casa del Nichols. Divendres, jo era a Barcelona i escolto que ha mort Mike Nichols.
"A Londres els productors es van acollonir perquè hi ha un personatge que diu que es vol canviar de sexe i un altre que se'n riu"
- Ostres, això és mala sort.
- Era un home gran, de més de 80 anys. La producció americana va quedar aturada. Això era al 2014. Després, es va estrenar a Londres. Va anar molt bé a l'espera també de tenir bones crítiques per saltar al West End, al teatre comercial. Què va passar a Londres? Estic parlant de fa tres o quatre anys, en plena emergència del Me Too. A la funció hi ha un personatge que diu que es vol canviar de sexe i un altre que se'n fot. Com se'n riu de la resta de personatges. A Londres, les crítiques van ser bones però es va dir que avui dia no era acceptable escoltar aquestes coses en un teatre. Els productors es van acollonir i s'ha acabat. És el món en el que estem. Em van suggerir que canviés el text, però no vaig voler.
Jordi Galceran a la llibreria Ona. Foto: Adrià Costa
- L'escriuria ara aquesta part de l'obra?
- No ho sé. Potser l'escriuria d'una altra manera. Crec que ens hem de poder riure de tot, tothom pertany a una minoria. La igualtat també depèn del fet que ens puguem riure de tothom. I dels transsexuals també ens n'hem de poder riure. Però al món hi ha un seguit de coses que es consideren universalment ofensives i que no es poden tractar. Aquesta obra està escrita fa 20 anys, quan algunes coses no eren tan sensibles. Però l'obra està escrita així, no la canviaré.
- Hi ha algun personatge pel qual té una simpatia especial?
- No, tots tenen la seva gràcia i els seus girs. No tinc més passió pel que escric més enllà de la professional.
- La imatge que dona l'obra sobre els processos de selecció de personal no és exagerada?
- Vaig llegir molts llibres de selecció de personal per fer l'obra i es demanaven unes coses que vaig pensar que podia escriure el que volgués. I després de l'obra molta gent t'explicava experiències que li havien passat. Recordo ara una noia que buscava feina de dependenta en una sabateria i l'amo li va dir que resés un parenostre. Va dubtar, però com que se'l sabia, va resar-lo. No la van agafar. I com aquestes, mil. És el joc de l'obra: quan desitges molt una cosa, fins a on estàs disposat a arribar per humiliar-te o fer el ridícul?
- I vostè què creu?
- La meva teoria és que si la recompensa és suficient, estàs disposat a tot. Tot és molt gros. Tothom té els seus límits, però són molt personals. El mètode Grönholm enganxa també perquè parla de tot, és metàfora de tot. Perquè a la vida el que volem sempre és agradar. Agradar als altres, a la parella, als amics. Tot ho fem perquè ens estimin.
- Estrena un nou muntatge, FitzRoy.
- Sí, aquest dissabte hem començat funcions.
Jordi Galceran presenta aquest febrer un nou muntatge escrit per ell, "FitzRoy". Foto: Adrià Costa
- També va de grimpadors...
- Són quatre dones escaladores, però en aquest cas autèntiques: de muntanya. Estan en una mena de descans abans de fer l'atac final al cim, esperant que els donin llum verda per qüestions climatològiques i en aquella estona sorgeixen situacions que els fan replantejar si val la pena pujar, si tiren enrere. El conflicte de l'obra és si s'atreviran o no a pujar aquella muntanya.
"Tinc una comèdia, Burundanga, en la dotzena temporada a Madrid perquè encara hi ha teatre privat entès com a negoci. Aquí no existeix"
- Per què aquest tema?
- Des de molt jovenet tenia la il·lusió d'escriure teatre d'aventures. I és l'obra més aventurera que he fet. Vaig trobar aquesta idea, com aquestes quatre dones ho arrisquen tot, fins i tot la vida, per aconseguir una cosa tan inútil com pujar una muntanya. Només per la satisfacció d'haver-ho aconseguit. A mi aquests personatges em fascinen. Són els que fan avançar la societat.
- Com es podria motivar més l'afició al teatre? O ja hi va prou gent?
- Hi va la gent que hi ha d'anar. Barcelona és una ciutat complicada en aquest sentit. A Madrid és diferent.
- En què es diferencien?
- En la manera en com s'exhibeix el teatre. Barcelona té una gran oferta de producció d'obres però té molt pocs teatres per fer-les. Aleshores, les funcions sempre es fan per molt poc temps. Tot és subvencionat, no hi ha teatre privat, hi ha teatre públic, sales alternatives i un teatre privat molt subvencionat. Va molta gent al teatre però hi anirà també més en funció del que li oferim. Moltes vegades discuteixo aquestes coses i em diuen que no tenen prou ajuts ni subvencions. Però, i el que escrius? En obres experimentals, complicades, o fins i tot avorrides no pots esperar que s'omplin les sales.
- I què n'opina del gust teatral dels catalans?
- A Barcelona, anar al teatre és un acte cultural, com molta gent que llegeix un llibre. En canvi, a ciutats com Madrid això també existeix, però hi ha molta gent que hi va com un simple entreteniment. Com aquí anem al cine, que estem dinant diumenge a la tarda i diem: anem al cine. Aquí el teatre és un acte cultural: penses què vols veure, compres les entrades setmanes abans... A Madrid surten i van al teatre, i si està ple, hi van un altre dia.
Jordi Galceran durant l'entrevista a l'Ona. Foto: Adrià Costa
- A les altres ciutats europees és més com a Barcelona o com a Madrid?
- Depèn. A ciutats grans com París, Londres o Nova York hi ha de tot. Aquí, la nostra oferta teatral és petita, perquè som una ciutat petita en el fons, i hem bandejat una mica el teatre popular. I també se n'ha de fer. La meva voluntat és fer aquest tipus de teatre. I per fer un teatre per al gran públic, has d'escriure molt bé, has de fer bones obres, han d'estar ben produïdes, han de tenir un temps d'exhibició. Han de passar moltes coses perquè vagi bé.
"La majoria d'obres que he fet passen en un sol espai, una sola acció, un sol temps, històries que només es puguin fer en un teatre"
- I a Broadway, com funciona això?
- Nova York té un teatre públic que és pagat per socis, hi ha també teatre experimental, com les sales petites d'aquí, i després hi ha molt teatre comercial que és privat. La gent inverteix en una funció perquè creu que hi pot guanyar diners. Aquí això és impossible. Les pressions allí són molt diferents de les d'aquí. Les obres depenen de la reacció del públic. Si una obra no va bé, a la primera setmana cau. La crítica allí és molt important, cosa que aquí no. Si el crític de The New York Times matxuca l'obra, els inversors s'espanten i es retiren. Tot és molt exagerat. Ara, si una obra és un èxit, s'hi pot estar vint anys. A mi m'ha passat a Madrid. Tinc una comèdia, Burundanga, que ara està en la dotzena temporada. Això pot passar a Madrid perquè encara hi ha teatre privat. Aquí hem tingut L'oreneta, a la Villarroel, amb plens a la sala. Als dos mesos, la treuen. Perquè hi ha una altra producció, que està subvencionada, i s'ha de posar a la cartellera. No existeix un teatre privat entès com a negoci.
- I com es pot dur encara més gent al teatre?
- Veig el teatre com un entreteniment amb molt de futur. Ara mateix s'estan tancant molts cinemes. Cada vegada hi va menys gent perquè a casa hi té una pantalla gegant i una oferta increïble. El que mourà la gent a sortir de casa seran els espectacles en viu. Els concerts estan atapeïts. Es venen 80.000 entrades en dues hores. Jo intento oferir una cosa que només pot passar al teatre. Que és fer les funcions el més teatrals possible. La majoria d'obres que he fet passen en un sol espai, una sola acció, un sol temps. Intento que la construcció sigui molt senzilla. A això no s'atreveixen a fer-ho els del cinema, que serà sempre més espectacular. He de trobar una història que només tingui sentit en un teatre.
- És l'autor català actual més representat al món. Com es pot assaborir aquest èxit acabar sent un cretí?
- Perquè jo ho he viscut com a espectador, com una cosa que m'ha passat. Com si et toca la loteria. A mim m'ha tocat amb El mètode. N'he fet d'altres, unes no m'han anat bé i d'altres sí, però no com amb El mètode. Això et fa molt feliç, però alhora m'ajuda perquè jo sé que mai tindré un altre èxit com aquest. Per tant, ja escric molt tranquil. Per tenir un èxit així, necessites talent, treball i sort. L'únic que depèn de tu és el treball. Perquè el talent tens el que tens i la sort no depèn de tu. De les tres coses, el que he tingut més ha estat sort.
- Fem una mirada teatral sobre la política catalana.
- No soc gaire de parlar de política, però intentaré contestar.
Jordi Galceran: "És diferent ser mentider que ser bon actor". Foto: Adrià Costa
- Si hagués d'escriure un text sobre l'actual moment, com seria?
- Amb Polònia, vaig escriure un musical jugant amb els personatges, però ja fa uns anys. I vaig fer Nit i dia, que era una sèrie per a TV3 que en la segona temporada la trama girava entorn la corrupció política. Són personatges interessants els polítics perquè, per ser-ho, has de creure que pots arreglar el món. Això és atractiu per escriure. Has de tenir voluntat de servei, però també ànsies de poder. La política catalana ara mateix crec que està en un punt molt avorrit. Venim d'una època d'una gran il·lusió i ara estem en un moment de depressió. El moviment independentista s'està convertint en un moviment de jubilats. Vas a la manifestacions i algú com jo, que gairebé tinc 60 anys, ja soc el més jove. Crec que els polítics haurien d'aconseguir reil·lusionar-nos, estic convençut que ho volen fer però no ho aconsegueixen.
- Creu que, en general, els polítics són bons actors?
- Han de ser-ho, però és diferent ser mentider que ser bon actor. Un polític ha de dissimular molt per necessitat, però això no implica ser bon actor. Són uns personatges que, quan he escrit sobre ells ha estat per enriure-me'n. Mai els he descrit amb profunditat, dramàticament.
"El mètode Grönholm enganxa perquè és metàfora de tot. A la vida el que volem sempre és agradar, tot ho fem perquè ens estimin"
- N'hi ha algun que l'atregui com a bon intèrpret?
- Potser els que més em fascinen són els d'extrema dreta perquè tenen les facetes més exagerades. Perquè tu els escoltes i penses que és impossible que s'ho creguin. Fingeixen molt bé. És tan exageradament increïble el que diuen que no pot ser que s'ho creguin. Ho fan només épater, per exagerar i per buscar l'aplaudiment d'aquelles persones que no tenen una visió clara i s'apunten a l'espectacle.
- O algun del passat.
- Algun cop m'han preguntat amb quin personatge de la història m'hauria agradat anar a fer un cafè. Doncs amb Hitler.
- Vostè també sorprèn fora del teatre.
- M'hauria encantat parlar amb Hitler. No intentaria convèncer-lo, eh, però voldria veure si el que deia s'ho creia. Molta gent diu que li hauria agradat conèixer el Mahatma Gandhi, gent amb qui no hi hauria cap mena de controvèrsia. No, home, amb Hitler. Que m'expliqués quin era l'objectiu de matar milions de jueus.