El canvi de rasant

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Catalunya tindrà pressupostos abans del 10 de març. El Govern els aprova aquest matí i el Parlament els començarà a tramitar perquè entrin en vigor el més de pressa possible. El part ha estat llarg i ple de moviments tàctics. Totes les parts han cedit en algunes de les seves posicions inicials (ERC amb la B-40, que no té a veure amb els comptes tot i que s'ha inclòs en l'acord, i el PSC no retallant l'acció exterior), però uns i altres es poden ara donar mínimament per satisfets amb el resultat i les grans xifres. També els comuns, que poden dir que l'acord que ells van tancar fa unes setmanes no queda desfigurat.

Els que han assumit més riscos són els socialistes perquè ERC i Aragonès van fer-se ràpidament la idea que, fora del Govern, Junts posaria pràcticament impossible el seu suport. Hi negociaven perquè el PSC no encarís massa el preu i d'aquí que, fins al final, hagin intentat mantenir viu un fil de diàleg que a Jordi Turull tampoc el perjudicava. Salvador Illa va prometre, per exemple en sengles entrevistes a aquest diari, primer a la tardor de 2021 i després a l'estiu de 2022, que, si d'ells en depenia, Catalunya tindria pressupostos.

Deia que no permetria que, en l'actual context econòmic, s'haguessin de prorrogar amb els riscos i inconvenients que suposa per l'Administració i els serveis públics. Però s'ha fet pregar perquè els comptes allarguen la vida útil del govern d'Aragonès, que guanya marge per fer valer la presidència. Si el PSC s'hagués tancat en banda a pactar-los, al president de la Generalitat li hauria quedat una última bala abans d'assumir el fracàs i convocar eleccions: anar a buscar a Junts i plegar-se a algunes de les seves exigències, com ara abaixar impostos.

El gruix dels comptes és, malgrat tot, coherent amb el programa de govern que ERC i Junts van acordar la primavera de 2021 i, segons les enquestes, aquests últims serien els que sortirien més malparats d'un avançament electoral. A més, s'obririen les hostilitats entre Laura Borràs, que serà jutjada a partir de la setmana que ve i que pot ser inhabilitada en uns mesos, i aspirants com Jaume Giró per encapçalar la llista; i la proximitat o la coincidència amb les municipals eclipsaria la campanya endreçada i convergent de tota la vida que prepara Xavier Trias a Barcelona, ara amb bones perspectives. Per això fa setmanes que no s'escolta cap dirigent de Junts demanant qüestions de confiança o eleccions. Ara volen temps.

Que el temor de Junts a un avançament electoral els hagués dut a votar-los, hauria deixat Illa, que ha fet bandera de la responsabilitat i el seny davant els sectors econòmics i entitats de tota mena que demanaven pressupostos i estabilitat, amb un pam de nas. El líder del PSC ha preferit doncs allunyar la temptació d'engegar la legislatura a rodar i reforçar el seu perfil de fiabilitat i no córrer riscos. Ell hauria estat segurament el més afavorit per un avançament electoral i a Pedro Sánchez, que ha tingut una actitud passiva en tot plegat, tampoc li hauria anat malament un bon resultat a Catalunya pensant en les generals.

El líder dels socialistes catalans s'ha estimat més, com deia, dir que és ell qui ha facilitat els pressupostos obtenint a canvi l'acta de defunció definitiva de la majoria del 52%, que la decisió de Junts de deixar el Govern ja va deixar tocada de mort; concessions en la B-40 i expectatives de què s'encari com ell vol el Hard Rock o l'ampliació del Prat; i també projectar feblesa política d'Aragonès amb una llarga negociació.

El Govern, que dimarts va aconseguir desconvocar la vaga de metges, té, amb només 33 escons, els seus segons pressupostos. I el cap de l'oposició pot exhibir fets coherents amb la seva oferta política. El full de ruta independentista, però, ni hi és ni se l'espera i tots els implicats tenen la seva part de culpa. No hi ha cap nova majoria alternativa a la independentista a la vista i, a les municipals, la ferotge competència entre ERC i el PSC ho farà evident malgrat la foto del pressupost. El canvi de rasant hi és, però encara no se sap cap a on porta.   
 

---

Avui no et perdis

» Què hi guanyen (i què hi perden) Aragonès i Illa amb l'acord pels pressupostos?; per Oriol March.

» Tot allò que han acordat exactament Govern i PSC als pressupostos... i el que no ha pogut imposar Illa; per Roger Tugas Vilardell.

» La veu de Nació: «L'espantall del tripartit i Convergència»; per Joan Serra Carné.

» Totes les mirades al Suprem: quines conseqüències té la sentència del TJUE?; per Bernat Surroca.

» L'equip independentista de la Cambra ja té molt avançada la candidatura a la reelecció; per Pep Martí.   

» Colau aprofita l'adeu de Collboni per reivindicar en solitari tota l'obra de govern; per David Cobo.

» La «generació de vidre» i la banalització de la salut mental; per Marc Orts.

» Opinió: «Incultura religiosa (núm. LXXXVI)»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» El bicing metropolità ja pedala: tot el que cal saber de l'AMBici; per Arnau Urgell Vidal.

» Jussà i Sobirà: crònica de més de 1.000 anys de separació; per Tomàs Garcia Espot.

» Crítica: per què gastar‑te 100 euros en un psicòleg quan Apple TV només val 6,99?; per Marta Ferrer.

» No hi ha marxa enrere: Netflix revela com bloquejarà comptes per evitar compartir contrasenyes; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

A mitjan octubre, poc després que Junts decidís abandonar el Govern, vam entrevistar el nou conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, ex de CDC i del PDECat i ara enrolat a l'executiu de Pere Aragonès. Una de les frases que va dir, i que va tenir molt ressò a les xarxes i als mitjans, en referència als seus antics companys va ser que "la malaltia infantil de l'independentisme és la retòrica buida". La diputada de Junts Judith Toronjo va presentar immediatament a la conselleria una pregunta sobre el perquè d'aquestes declaracions, i fa uns dies el conseller va contestar per escrit. "La referència a malaltia infantil parafraseja el títol de la coneguda obra de Vladímir I. Lenin L'esquerranisme, la malaltia infantil del comunisme. Les declaracions a Nació han d'entendre's en el marc del debat polític d'aquell moment", afirma. Campuzano demostra en la seva resposta citant Lenin una notable capacitat d'adaptació a un executiu d'esquerres. Contactat per aquest diari, al seu gabinet fan notar que en altres respostes o discursos recents també ha citat Pujol, Trias Fargas o Blair. Just aquests dies ha aparegut, a la sèrie "Clàssics del pensament polític" d'edicions Akal, el recull Citas de Stalin a cura de Borja García Vázquez, però no crec que el conseller vagi tan enllà en la seva versatilitat i provocació.

Vist i llegit

Barcelona i el seu entorn metropolità sempre han tingut mitjans locals, per bé que en els darrers anys, a Barcelona, no hi ha cap gran diari de la ciutat. Sí que hi ha encara una àmplia xarxa de mitjans de barri o de les ciutats, que va viure el seu moment més dolç en els darrers anys del franquisme i durant la transició. A l'Espai Línia de Barcelona, que és la seu d'aquest grup de comunicació, al carrer Girona, 52, de Barcelona, es podrà visitar fins a finals de maig l'exposició Premsa de proximitat metropolitana. Un recorregut per la història. S'hi poden veure edicions en facsímil d'algunes publicacions centenàries, portades d'altres i també se les posa en context gràcies als textos del professor de periodisme Joan M. Corbella. Podeu llegir aquí la crònica de la presentació que va fer Andreu Asensio al diari Línia. Llarga vida al periodisme de proximitat! 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1974, avui fa 49 anys, Lluís Llach va tornar a actuar al Palau de la Música de Barcelona després de quatre anys a l'exili. Hi va presentar les cançons del seu nou disc I si canto trist, preludi d'un nou tarannà on destacava el seu pas de la guitarra al piano. Llach és considerat una icona de la lluita antifranquista i un dels abanderats de la Nova Cançó. El seu debut musical va tenir lloc el 22 de març de 1967 a Terrassa. El 1970 va participar en un recital a Cuba on va criticar el franquisme, la qual cosa va provocar que l'ambaixador espanyol abandonés la sala. Diverses prohibicions del règim per cantar el van obligar a exiliar-se a París, on va conèixer Paco Ibáñez i Mikis Theodorakis. Lluís Llach ha estat diputat de Junts pel Sí i va tenir un paper molt actiu el 2017. Ara està implicat en el Consell de la República que lidera Carles Puigdemont. Aquí podeu escoltar I si canto trist. 

 L'aniversari

El 2 de febrer de l'any 1987, avui fa 36 anys, va néixer a Barcelona l'exfutbolista Gerard Piqué. Fill d'un empresari i d'una prestigiosa metgessa, i net d'un exdirectiu del Barça, Piqué ha estat fins fa ben poc una de les estrelles del club, on jugava de defensa central. La seva trajectòria va començar a les categories inferiors de l'entitat, però amb 17 anys va marxar al Manchester United, on va estar-s'hi quatre anys amb un per entremig jugant cedit al Saragossa. El retorn al Camp Nou va ser gloriós. Ha guanyat tres Champions League, lligues, copes del rei i tornejos intercontinentals. Al club anglès va guanyar una lliga i una Champions i amb Espanya, que va deixar per les crítiques rebudes, un mundial i una Eurocopa. Piqué no amaga les seves conviccions catalanistes, està immers en el món dels negocis i somia a presidir el Barça. Darrerament, ha estat notícia per l'impuls de la Kings League i pel seu sonat divorci de la cantant colombiana Shakira. Aquí el vídeo on anunciava la seva retirada del futbol el novembre passat.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor