crítica de sèries
«Shrinking»: per què gastar-te 100 euros en un psicòleg quan Apple TV només val 6,99?
«Per què, com a societat, no hem paralitzat l’aeroport perquè Harrison Ford faci més comèdies?»
Jason Segel i Harrison Ford, a la sèrie | Apple TV
Quan consumeixes una quantitat de sèries tan estratosfèrica que segurament mereixeria una visita costosa a un dels millors psicòlegs del país, és fàcil perdre el nord i acabar xuclada en la inèrcia que suposa tenir el cervell fregit de tantes hores davant la mítica caixa tonta. Ja sé que sentir això d’una privilegiada a qui li paguen per veure la tele té un punt de repel·lent que fa força rabieta, i ara no vindré a argumentar el contrari. Però entre tanta narració serial –sovint de dubtosa qualitat— a vegades és un repte recordar per què vas decidir viure aquesta vida laboral que, entre altres coses, és vertiginosament precària.
Però, de tant en tant, arriba una sèrie que t’il·lumina. Una que et fa recordar perquè estimes aquest art televisiu gairebé més que el cinema. Normalment –en el meu cas, almenys— arriba en format comèdia. I últimament, de la mà d’Apple TV Plus. Ted Lasso em va fer reconciliar amb el convuls món del futbol –olele, olala, ser del Barça és el millor que hi ha— i amb l’imperi creat per Steve Jobs. I ara, la seva germana petita, una delícia de sèrie anomenada Shrinking (aquí arriba amb el títol Terapia sin filtro. Okay, sense comentaris), m’ha fet recuperar la fe en el format.
El parentesc que he colat aquí, com qui no vol la cosa, entre totes dues sèries no és casualitat. És cert que aprofito tot altaveu –radiofònic, twitcher, youtuber, o escrit— que algun sonat té el valor de donar-me per reivindicar que la sèrie sobre un entrenador de futbol americà que passa a liderar el vestuari d’un equip de futbol anglès és una obra mestra pràcticament impossible de superar. Veurem si la seva tercera i, segons em diuen per pinganillo, última temporada acabarà d’arrodonir unes trames construïdes amb una intel·ligència i traça emocional que va cara a la indústria. Però, en aquest cas, la referència no és gratuïta, perquè els genis rere Ted Lasso són els mateixos rere Shrinking. I, de fet, amb els primers 10 minuts del primer capítol queda força clar que pràcticament podrien formar part del mateix univers –Kevin Feige, si em vols comprar la idea del Lasso Cinematic Universe, quedem per fer un cafè quan vulguis.
Bill Lawrence i Brett Goldstein –a Ted Lasso, Roy Kent, l’excapità de l’equip fet entrenador. Sí, és Xavi Hernández si digués fuck cada tres paraules— han unit forces amb Jason Segel –a qui molts sonarà per ser el Marshall de How I Met Your Mother, i que, com la majoria dels protagonistes de la sèrie, va quedar enterrat en la misèria del seu final— per donar vida al Jimmy Laird, un psicòleg sumit en una profunda depressió arran de la mort de la seva dona que comença a afrontar les seves teràpies d’una manera diferent: dient als seus pacients exactament què pensa dels seus problemes –que són una merda— i què han de fer per superar-los –deixa ja el teu marit masclista, tòxic, i cryptobro, per favor sisplau demano. Una tàctica que, no se podia saber, no li sortirà del tot bé, i que acabarà desencadenant complicacions a la seva vida privada –sobretot la relació amb la seva filla adolescent, a qui ha ignorat els últims mesos— i a la seva vida laboral. I aquí és on arriba el plat veritablement fort del projecte: Harrison Ford.
Ah, estàveu esperant una explicació més llarga? No en teniu prou amb Harrison Ford co-protagonitzant una sèrie de comèdia amb un pressupost d’Apple Tv Plus? A mi, amb això, ja em tenien comprada.
Però d’acord, sí, no n’hi ha prou amb Harrison Ford. Una obra audiovisual pot tenir una grandíssima interpretació d’una estrella de Hollywood i que sigui només una gota en un oceà de desgràcies. I si no, que li diguin a Florence Pugh a Don’t Worry Darling. Per sort, Lawrence, Goldstein i Segel no són Olivia Wilde. Que bé m’hauria quedat aquesta última frase si estiguéssim parlant de Ted Lasso –hola, Jason Sudeikis!-.
El que han creat no només aprofita totes les qualitats interpretatives de Han Solo, sinó que el deixen divertir-se en un terreny que hauria d’explorar molt més. Per què, com a societat, no hem paralitzat l’aeroport perquè Harrison Ford faci més comèdies? Per què ens ha semblat correcte que faci acció i aventures, i el puntual drama Amish, però no hem lluitat perquè sigui El padre de la novia? Lawrence, Goldstein i Segel ho han fet per nosaltres. I els hi hem d’estar agraïts. El personatge de Ford, un psicòleg diagnosticat de Parkinson que serveix de mentor pel personatge de Segel, és la síntesi perfecta del que representa la sèrie. Un home amb un sentit de l’humor sec, irònic, sarcàstic, que busca en les seves relacions laborals una intimitat que ha perdut amb la seva pròpia família. Un personatge amb un final tràgic tan palpable, que lluita contra la seva fe cruel a través de l’humor i de les reflexions humanes.
Això és el que és Shrinking: una sèrie que es mira la vida des d’una vessant tant còmica com filosòfica, mai amb la ingenuïtat dels qui no coneixen la foscor, i que pretén reflexionar sobre la mort, el dol, i la salut mental tocant de peus a terra. La seva innocència està balancejada a la perfecció amb una consciència madura sobre la duresa innata de la vida per oferir preguntes i, de tant en tant, alguna resposta tan poc certa com ho és la nostra mateixa existència.
I tot això, construït a través de referències pop –hi ha una escena sobre la música de Phoebe Bridgers que és carn de ser meme— i uns personatges de qui t’enamores en les primeres tres rèpliques que pronuncien. Protagonistes com el Jimmy de Jason Segel o el Phil Rhodes de Harrison Ford que tenen la capacitat d’aguantar tant el pes dramàtic com còmic de la sèrie. I secundaris com els de Christa Miller i Jessica Williams, que estan dibuixats i delimitats amb tanta cura que gairebé roben l’spotlight dels principals.
El resultat és tan bo que fa ràbia i tot. Deu capítols magistralment confeccionats que, en un món normal, arrasarien als Emmy el setembre. I un altre motiu perquè Apple Tv Plus per fi es posi les piles i s’adoni que la seva estratègia per produir sèries es mereix una campanya de màrqueting a l’alçada. Que èxits com Lasso, Severance i The Morning Show han estat guardonats perquè són propostes atrevides, diferents, i compostes a foc lent i amb les condicions necessàries, però de poc serveix tot això si ningú en coneix l’existència. I, en un món on gegants com Netflix sembla que comencen a perdre força, el moment d’apostar fort per les produccions ben fetes és ara. Que confiïn que la història d’un home que ho ha perdut tot i, malgrat el seu tarannà matusser, es deixa la pell per ajudar els altres arribarà al cor de la gent i s’hi quedarà per sempre. En el meu, sens dubte, ja hi té un racó permanent.
Però, de tant en tant, arriba una sèrie que t’il·lumina. Una que et fa recordar perquè estimes aquest art televisiu gairebé més que el cinema. Normalment –en el meu cas, almenys— arriba en format comèdia. I últimament, de la mà d’Apple TV Plus. Ted Lasso em va fer reconciliar amb el convuls món del futbol –olele, olala, ser del Barça és el millor que hi ha— i amb l’imperi creat per Steve Jobs. I ara, la seva germana petita, una delícia de sèrie anomenada Shrinking (aquí arriba amb el títol Terapia sin filtro. Okay, sense comentaris), m’ha fet recuperar la fe en el format.
El parentesc que he colat aquí, com qui no vol la cosa, entre totes dues sèries no és casualitat. És cert que aprofito tot altaveu –radiofònic, twitcher, youtuber, o escrit— que algun sonat té el valor de donar-me per reivindicar que la sèrie sobre un entrenador de futbol americà que passa a liderar el vestuari d’un equip de futbol anglès és una obra mestra pràcticament impossible de superar. Veurem si la seva tercera i, segons em diuen per pinganillo, última temporada acabarà d’arrodonir unes trames construïdes amb una intel·ligència i traça emocional que va cara a la indústria. Però, en aquest cas, la referència no és gratuïta, perquè els genis rere Ted Lasso són els mateixos rere Shrinking. I, de fet, amb els primers 10 minuts del primer capítol queda força clar que pràcticament podrien formar part del mateix univers –Kevin Feige, si em vols comprar la idea del Lasso Cinematic Universe, quedem per fer un cafè quan vulguis.
Bill Lawrence i Brett Goldstein –a Ted Lasso, Roy Kent, l’excapità de l’equip fet entrenador. Sí, és Xavi Hernández si digués fuck cada tres paraules— han unit forces amb Jason Segel –a qui molts sonarà per ser el Marshall de How I Met Your Mother, i que, com la majoria dels protagonistes de la sèrie, va quedar enterrat en la misèria del seu final— per donar vida al Jimmy Laird, un psicòleg sumit en una profunda depressió arran de la mort de la seva dona que comença a afrontar les seves teràpies d’una manera diferent: dient als seus pacients exactament què pensa dels seus problemes –que són una merda— i què han de fer per superar-los –deixa ja el teu marit masclista, tòxic, i cryptobro, per favor sisplau demano. Una tàctica que, no se podia saber, no li sortirà del tot bé, i que acabarà desencadenant complicacions a la seva vida privada –sobretot la relació amb la seva filla adolescent, a qui ha ignorat els últims mesos— i a la seva vida laboral. I aquí és on arriba el plat veritablement fort del projecte: Harrison Ford.
Ah, estàveu esperant una explicació més llarga? No en teniu prou amb Harrison Ford co-protagonitzant una sèrie de comèdia amb un pressupost d’Apple Tv Plus? A mi, amb això, ja em tenien comprada.
Però d’acord, sí, no n’hi ha prou amb Harrison Ford. Una obra audiovisual pot tenir una grandíssima interpretació d’una estrella de Hollywood i que sigui només una gota en un oceà de desgràcies. I si no, que li diguin a Florence Pugh a Don’t Worry Darling. Per sort, Lawrence, Goldstein i Segel no són Olivia Wilde. Que bé m’hauria quedat aquesta última frase si estiguéssim parlant de Ted Lasso –hola, Jason Sudeikis!-.
El que han creat no només aprofita totes les qualitats interpretatives de Han Solo, sinó que el deixen divertir-se en un terreny que hauria d’explorar molt més. Per què, com a societat, no hem paralitzat l’aeroport perquè Harrison Ford faci més comèdies? Per què ens ha semblat correcte que faci acció i aventures, i el puntual drama Amish, però no hem lluitat perquè sigui El padre de la novia? Lawrence, Goldstein i Segel ho han fet per nosaltres. I els hi hem d’estar agraïts. El personatge de Ford, un psicòleg diagnosticat de Parkinson que serveix de mentor pel personatge de Segel, és la síntesi perfecta del que representa la sèrie. Un home amb un sentit de l’humor sec, irònic, sarcàstic, que busca en les seves relacions laborals una intimitat que ha perdut amb la seva pròpia família. Un personatge amb un final tràgic tan palpable, que lluita contra la seva fe cruel a través de l’humor i de les reflexions humanes.
Això és el que és Shrinking: una sèrie que es mira la vida des d’una vessant tant còmica com filosòfica, mai amb la ingenuïtat dels qui no coneixen la foscor, i que pretén reflexionar sobre la mort, el dol, i la salut mental tocant de peus a terra. La seva innocència està balancejada a la perfecció amb una consciència madura sobre la duresa innata de la vida per oferir preguntes i, de tant en tant, alguna resposta tan poc certa com ho és la nostra mateixa existència.
I tot això, construït a través de referències pop –hi ha una escena sobre la música de Phoebe Bridgers que és carn de ser meme— i uns personatges de qui t’enamores en les primeres tres rèpliques que pronuncien. Protagonistes com el Jimmy de Jason Segel o el Phil Rhodes de Harrison Ford que tenen la capacitat d’aguantar tant el pes dramàtic com còmic de la sèrie. I secundaris com els de Christa Miller i Jessica Williams, que estan dibuixats i delimitats amb tanta cura que gairebé roben l’spotlight dels principals.
El resultat és tan bo que fa ràbia i tot. Deu capítols magistralment confeccionats que, en un món normal, arrasarien als Emmy el setembre. I un altre motiu perquè Apple Tv Plus per fi es posi les piles i s’adoni que la seva estratègia per produir sèries es mereix una campanya de màrqueting a l’alçada. Que èxits com Lasso, Severance i The Morning Show han estat guardonats perquè són propostes atrevides, diferents, i compostes a foc lent i amb les condicions necessàries, però de poc serveix tot això si ningú en coneix l’existència. I, en un món on gegants com Netflix sembla que comencen a perdre força, el moment d’apostar fort per les produccions ben fetes és ara. Que confiïn que la història d’un home que ho ha perdut tot i, malgrat el seu tarannà matusser, es deixa la pell per ajudar els altres arribarà al cor de la gent i s’hi quedarà per sempre. En el meu, sens dubte, ja hi té un racó permanent.
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
També hauries de llegir
Fa 6 setmanes
«Shrinking»: per què gastar-te 100 euros en un psicòleg quan Apple TV només val 6,99?
Fa 8 setmanes
La broma de «Liberad a Fraser» s’ha fet, ja?
Ara a portada