Europa dona joc als independentistes: cinc claus per desxifrar la sentència del TJUE

La justícia europea limita estrictament els casos en què Bèlgica pot rebutjar una euroordre, però obre vies que els exiliats poden aprofitar per evitar extradicions a Espanya

Carles Puigdemont, acompanyat de Gonzalo Boye i la resta d'exiliats, aquest dimarts al Parlament Europeu
Carles Puigdemont, acompanyat de Gonzalo Boye i la resta d'exiliats, aquest dimarts al Parlament Europeu | ACN
31 de gener del 2023
Actualitzat a les 19:35h
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) tenia sobre la taula un dilema difícil que ha resolt amb equilibris entre els drets i la confiança entre estats, com era previsible. Els jutges, això sí, es decanten lleugerament per la protecció dels drets fonamentals que demanaven els exiliats independentistes, però això no vol dir que compri sencer el relat de les defenses -en aquesta causa hi són tots, de Carles Puigdemont a Anna Gabriel-, perquè també fa concessions al Tribunal Suprem i delimita estrictament els casos en què un estat membre de la Unió Europea -Bèlgica, en aquest cas- pot denegar una extradició. En principi, les autoritats belgues no poden rebutjar una ordre de detenció europea, perquè ha de prevaldre la confiança mútua. Ara bé, hi ha excepcions: quan quedi acreditat de manera clara el risc de vulneració de drets. I aquí és on Europa dona joc als independentistes.

La sentència, de la qual ha estat ponent el vicepresident del TJUE, Lars Bay Larsen, s'allunya del posicionament de l'advocat general de la Unió Europea, Richard de la Tour, que va comprar pràcticament tots els arguments d'Espanya. Això no és habitual, perquè normalment el que diu l'advocat general marca la línia de la sentència, però no ha estat així, per això els advocats dels independentistes havien rebaixat expectatives en els darrers dies. Amb la sentència, els jutges europeus donen marge a Pablo Llarena per, si ho considera pertinent, emetre noves euroordres, però també introdueixen elements que buscaven des de feia anys les defenses, com ara la idea de "grup objectivament identificable de persones" que poden veure's perjudicades en cas d'extradició. Repassem a continuació cinc claus per desxifrar la sentència del TJUE.
 

1. Vulneracions de drets a un "grup objectivament identificable"

El TJUE insisteix molt que, en principi, una ordre europea de detenció no es pot rebutjar, però també identifica en quines excepcions sí que es pot fer. Un tribunal pot denegar una extradició quan hi ha "elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que mostrin l'existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el sistema judicial de l'estat que demana l'extradició". Fins aquí, res de nou, i no seria especialment beneficiós per als exiliats, perquè acreditar una fallida general del sistema judicial espanyol és si més no complicat.

Ara bé, el TJUE introdueix un altre punt rellevant: les deficiències sistèmiques no han de ser necessàriament generals, per a tothom. Els jutges diuen que es pot rebutjar una euroordre si aquestes deficiències afecten la tutela judicial d'un "grup objectivament identificable de persones" al qual pertany l'afectat. Ras i curt: l'extradició de Puigdemont es podria rebutjar si Bèlgica acredita de manera clara i objectiva que Espanya no respecta els drets fonamentals dels independentistes catalans, sempre que s'entengui que l'independentisme català és un "grup objectivament identificable". 

Això dona munició als advocats per, en cas que es reactivin les euroordres contra Lluís Puig -podria ser imminent- o contra la resta d'exiliats -caldrà esperar més temps- per mirar d'acreditar que, en cas de ser retornats a Espanya, se'ls vulnerarien drets fonamentals, com ara el dret al jutge predeterminat per la llei o d'altres. Aquest punt ha estat especialment celebrat pels independentistes i dona més arguments als tribunals europeus per, si queda correctament acreditat, denegar una euroordre. Acreditar això -que suposaria, a la pràctica, acreditar una persecució contra l'independentisme- no és senzill.
 

2. El Grup de Treball de l'ONU, vàlid però no suficient

Precisament pel fet que les euroordres, en general, s'han d'acceptar, el TJUE exigeix que aquells casos en què es deneguin per risc de vulneració de drets quedin ben acreditats. En aquest sentit, Llarena va menysprear l'informe del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l'ONU, que sí que va servir a Bèlgica per fonamentar la seva decisió. Ara, el TJUE dona validesa a aquell informe perquè sigui tingut en compte per justificar un "no" a l'extradició. Ara bé, no és suficient.

"Pot formar part dels elements a tenir en compte, però no n'hi ha prou per justificar una denegació d'execució de l'ordre europea de detenció", diuen els jutges. El TJUE estableix, en tot cas, que un informe d'aquestes característiques, així com sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, resolucions judicials de l'estat que vol l'extradició, informes o documents del Consell d'Europa o de l'ONU es poden tenir en compte per acreditar les deficiències sistèmiques en el funcionament del sistema judicial, en aquest cas, d'Espanya.


 

3. Posa en dubte la competència del Suprem

El TJUE limita els casos en què un estat pot rebutjar una euroordre i, en el cas concret de Puig, diu que Bèlgica no pot entrar a valorar si el Tribunal Suprem és l'òrgan competent per demanar l'extradició. Ara bé, com sempre, hi ha excepcions i és especialment rellevant el paràgraf 100 de la sentència, perquè el TJUE posa en dubte la competència de l'alt tribunal espanyol, un argument que des del principi han esgrimit tots els advocats del procés: el Suprem no és competent per jutjar l'1-O i, tampoc, per demanar l'extradició dels exiliats.

"No es pot considerar un tribunal establert per la llei un tribunal suprem nacional que resol en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar de base legal expressa que li dona competència per jutjar la totalitat dels encausats", diu el TJUE. Per argumentar-ho, cita dues sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, cosa que aplana el terreny als independentistes per aconseguir bons resultats en les causes obertes a Estrasburg, que denuncien la vulneració del dret al jutge predeterminat per la llei. Alhora, l'octubre de 2020 el Suprem va reconèixer que no disposava d'una llei explícita que definia la seva competència per a aquesta causa. 
 

4. El doble examen de Bèlgica

Amb les noves cartes sobre la taula, Bèlgica té marge -gran o petit, depèn de qui ho interpreti- per rebutjar una nova petició d'extradició contra els independentistes, però no ho pot fer per la via ràpida i s'ha d'esforçar per acreditar-ne bé els motius. Si les autoritats belgues tenen indicis que mostrin un "risc real" de violació de drets fonamentals per deficiències generalitzades per part d'Espanya, Bèlgica "haurà de comprovar de manera concreta i precisa si hi ha raons serioses i fonamentades per creure que aquesta persona correrà aquest risc en cas de ser entregada".

Per acreditar aquest risc, calen elements fiables i objectius que permetin demostrar que els encausats es veuen privats d'un procediment judicial efectiu que permeti controlar quin tribunal és competent per jutjar-los. En una segona fase, Bèlgica ha de comprovar, de manera concreta i precisa, si les deficiències detectades afecten la persona que ha de ser extradida. Si el risc només es deu al fet que l'afectat ho denuncia, es podrà constatar si la manca de competència per part del tribunal que l'ha de jutjar és "manifesta".

Poden existir deficiències sistèmiques en un estat, però si aquestes no afecten la persona concreta que ha de ser extradida, deixa de ser un motiu per denegar l'extradició. Alhora, si la persona afectada denuncia que se li vulneraran drets en cas de ser extradida, però no hi ha elements objectius que així ho fonamentin, tampoc serà un argument suficient per denegar una ordre de detenció. El TJUE també adverteix que quan un ordenament jurídic preveu un control de la competència de l'òrgan jurisdiccional (com ara un sistema de recursos) el risc que la persona pugui ser jutjada per un tribunal que no correspon quedaria, en principi, eliminat. 
 

5. Les noves euroordres, molt limitades

Una de les preguntes clau que plantejava Llarena era sobre la capacitat d'emetre noves euroordres contra una persona i, aquí, el Suprem manté cert marge, però molt més acotat. El TJUE no s'oposa a què l'alt tribunal emeti noves ordres d'extradició -que s'hauran de revisar d'acord amb les condicions fixades en aquesta sentència-, perquè tampoc pot fer-ho clarament. La seva sentència, que neix del cas de Lluís Puig, s'ha d'aplicar a tot Euroa, per això les respostes són volgudament àmplies en alguns casos. En aquest sentit, no s'oposa, en general, a què Llarena emeti una nova euroordre, però avisa que hi ha condicionants i han de ser proporcionades. 

"El TJUE dona marge a Llarena per tornar a fer el ridícul", apunten fonts jurídiques consultades. Diuen els jutges europeus que, en cas que una ordre de detenció s'hagi denegat per vulneració de drets, com seria el cas de Lluís Puig, no es pot tornar a emetre una ordre europea de detenció. De fet, el Suprem ha receptat "calma" i encara no ha valorat la sentència del TJUE. Luxemburg remarca també que l'autoritat judicial que emeti una nova euroordre ha de tenir en compte la gravetat de la infracció, les conseqüències per a aquesta persona i també les perspectives d'èxit d'una nova petició d'extradició, que segons els advocats dels exiliats són, ara com ara, escasses.

Si el Suprem ho considera pertinent, podria emetre una nova ordre d'extradició contra Lluís Puig, amb el risc de rebre, ara si, un revés definitiu de Bèlgica amb les noves cartes que ha repartit Luxemburg. Contra els altres exiliats, que són eurodiputats, haurà d'esperar a la decisió del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la immunitat, prevista per al març.
 

Sentència TJUE Prejudicials Llarena by edicio naciodigital on Scribd