El «Zona Franca» i la salut de «la nostra»

Preservar la televisió pública de les pressions per posar i treure professionals ha de ser una línia vermella per enfortir-ne el prestigi i la independència

31 de gener del 2023

Actualitzat a les 7:12h

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El comunicador i humorista Joel Díaz va anunciar ahir que renuncia a presentar el Zona Franca, l'aposta més transgressora de TV3 aquesta temporada. Malgrat que som en un moment de refredament de la temperatura política que beu de diverses fonts i també de descens de l'interès de les audiències massives per l'actualitat política, els nous directius dels mitjans públics van fer, en la línia de la necessària posada al dia i obertura, una aposta per connectar amb un públic més jove i amb cert afany contestatari. I això, és clar, no es podia fer obviant l'actualitat.

Un gag de Manel Vidal, company i amic de Díaz i amb qui fa anys que comparteixen l'espai La Sotana, i del que es desprenia, malgrat que ell ha afirmat que no era la seva intenció, un desafortunat paral·lelisme entre el PSC i el nazisme va provocar una reacció irada del partit. Després de les eleccions al Parlament de febrer de 2021 els socialistes tenen, perquè així ho van voler aleshores els catalans i darrerament també perquè els ho ha facilitat la desunió dels independentistes, molt més pes que fa uns anys. Una incidència que mai havien perdut del tot, que el 2019 ja va augmentar a ajuntaments i diputacions, i que ara es fa notar als pressupostos o al nou consell de la CCMA, on van proposar tres dels set consellers amb perfils vinculats al partit.

Com deia, la indignació de PSC va provocar que el director de la cadena, Sigfrid Gras, el primer nomenat després de guanyar un concurs públic de mèrits, prengués de forma personal la decisió de prescindir de Vidal, segons que va explicar ell divendres. La reacció de l'humorista a les xarxes el dissabte, donant a entendre que el Zona Franca havia fracassat, no deixava massa marge a Díaz. O plegava (també ho ha fet Magí García, un altre guinista del programa i integrant de La Sotana) per coherència i solidaritat, o continuava assumint contradiccions i decebia a bona part dels seus seguidors.

Ha optat per la primera opció malgrat que va aterrar dient que el seu límit era que això no passés. Això posa en risc el programa, que és el que volia PSC feia setmanes, i posa difícil a TV3 no només salvar el Zona Franca (si ara algú accepta presentar-lo serà blasmat) sinó poder tornar a fer a curt termini programes que se situïn fora de la correcció política. La direcció de la cadena havia de saber i assumir què implicava confiar el Zona Franca a aquests perfils i preveure què podia passar. Cadascú s'ha de servir el plat que després podrà pair.

El que ha passat és, en aquest sentit, una oportunitat perduda per tots plegats i una renúncia a un producte que hauria de ser a la graella. No és el primer cop que TV3 rep pressions, com també ens passa a tots els mitjans privats. Els han pressionat els partits, lobis, anunciants i fins i tot la casa reial. Unes vegades amb més èxit que altres, depenent de les direccions de cada moment i dels seus equilibris. Aquell qui estant al capdavant d'un mitjà públic o privat us digui que mai ha estat pressionat o que mai s'ha autocensurat o esmenat, tal vegada per estalviar-se un maldecap o perquè qui trucava potser tenia una mica o molta raó, us estarà mentint o dirigeix un mitjà irrellevant o sectari. I seria irresponsable el director o responsable editorial que no supervisés mínimament què s'hi emet o publica. Més encara en el cas d'una televisió pública, que té servituds amb el pluralisme i fomentar un debat públic sa i respectuós i on l'exigència ha de ser alta.

L'afer Zona Franca demostra poca cintura dels protagonistes, que desaprofiten el potent aparador de la televisió pública. I també envia un missatge preocupant sobre el poc respecte que tenen alguns partits, i que els permeten els directius dels mitjans, per la llibertat d'expressió i fins a quin punt se senten valents per demanar caps. Carregar-se Vidal és un excés que TV3 no hauria d'haver permès, com també ho va ser apartar l'endemà dos tècnics del Planta Baixa per punxar una cançó desafortunada amb la imatge de Carles Puigdemont. Agnès Marquès va demanar disculpes de seguida, en pantalla i a les xarxes, però alguns no van tenir-ne prou.

De fet, hi havia qui, amb raó, posava el crit al cel per l'acomiadament fulminant de Vidal mentre callava o no publicava res sobre el Planta Baixa. O fins i tot els que no en tenien prou amb arraconar dos bons professionals i volien més caps o cancel·lar l'espai. Cap geperut es veu la gepa i qui voldria fer de TV3 una emissora de part amb barra lliure contra els que consideren enemics de la causa independentista, bramen cada cop que es fa una broma o un comentari fora de lloc envers determinats líders independentistes, sigui allà o a un altre mitjà.

L'humor ha de ser irreverent, però també intel·ligent i saber situar els límits a l'hora de triar qualificatius o banalitzar una esvàstica, senzillament perquè no fa gràcia. I el respecte a l'audiència de TV3, que s'ha d'assumir sempre com a plural, com ha sabut fer el Polònia repartint a banda i banda, n'ha de ser un. Però preservar la televisió pública de pressions per posar i treure professionals i marcar-ne la línia ha de ser, com va demanar, amb encert, el consell de programes de TV3 en criticar l'acomiadament de Vidal, una línia vermella per enfortir-ne el prestigi i la independència. La nova direcció de la cadena ha de posar-hi el màxim zel. Ens hi va no només un programa que ens entretenia i provocava, sinó també la qualitat de la nostra democràcia i el futur dels nostres mitjans públics.