28
de gener
del
2023
Actualitzat
a les
19:26h
Hi ha dues qüestions immutables en els discursos que verbalitzen els principals dirigents d'ERC en els grans esdeveniments -mítings, campanyes, congressos- que organitza el partit. La primera, la diferència notòria amb la tardor del 2017, quan es presentava la independència com una circumstància que depenia en exclusiva de la voluntat de la Generalitat i de la societat civil organitzada, que orbitava en aquell moment al voltant de l'1-O. La segona, la persistència en la idea del referèndum, àncora de l'estratègia dels republicans com a principal demanda en la negociació amb l'Estat que, durant la tardor de fa cinc anys i mig, es donava pràcticament per descartada. El congrés d'ERC celebrat aquest dissabte a Lleida ha servit per constatar l'existència d'aquestes dues dinàmiques i per consolidar-ne una de nova: a les portes d'un nou cicle electoral, els republicans, sota la tríada formada per Oriol Junqueras, Marta Rovira i Pere Aragonès, es projecten com a "partit gran" ara que governen en solitari -i no sense dificultats- la Generalitat.
En el conclave, marcat també per la incertesa sobre els pressupostos -les crítiques més dures al PSC han anat a càrrec de Marta Vilalta, lideratge cada vegada més visible a les files d'ERC-, ha servit per avalar la via montenegrina per estructurar la demanda catalana de referèndum i per fer aparèixer un paràgraf nou en la ponència on s'obre la porta a aliances amb l'esquerra espanyola per exercir l'autodeterminació. Un full de ruta que ha rebut el 97% dels assistents al congrés, senyal que per ara la militància avala l'estratègia de la direcció de mantenir la negociació amb l'Estat al centre de l'estratègia. La reforma del codi penal ha donat aire a l'estratègia, tot i que la interpretació dels canvis està en mans d'una justícia -i d'una Fiscalia- que rarament s'adiu amb la voluntat independentista.
Aquestes són les cinc claus per entendre les causes i les conseqüències que tindrà el congrés d'ERC, no només en clau interna sinó també dins del moviment i en el procés.
La part més destacada de l'esborrany de la ponència enviat a la militància al desembre es basava en l'aposta per la via montenegrina, és a dir, per una votació en referèndum amb més d'un 50% de participació i d'un 55% de suports favorables a la independència per ser considerada vinculant a l'hora de negociar amb l'Estat. El nucli del plantejament es manté, però incorpora elements nous. Un d'ells -avançat al migdia per Nació- és que es buscarà "imbricar estratègies amb l'esquerra espanyola" per aconseguir el referèndum. Una idea -aquesta manera de teixir complicitats a l'Estat i amb altres formacions dels Països Catalans- que també està pensada per resistir a un govern format per PP i Vox.
"Hem de tornar a posar el referèndum al centre de l'agenda política", ha indicat Rovira en una intervenció especialment llarga, de pràcticament quaranta minuts, des de Suïssa. "El govern espanyol no pot girar més l'esquena a la gran majoria social i política que hi ha a favor del referèndum", ha insistit la secretària general. Aragonès ha emès un missatge similar al de Rovira i al que va verbalitzar davant de Pedro Sánchez mentre esperaven Emmanuel Macron abans de la cimera hispanofrancesa del 18 de gener: el conflicte no es resoldrà fins que els catalans votin en referèndum. El problema és que es tracta d'una demanda -que a Catalunya madurarà a través de la confecció d'un acord de claredat- que acaba depenent d'una Moncloa que, per ara, té congelada la taula de diàleg.
D'unitat real no n'hi ha des de la nit de l'1-O del 2017, i tots els intents per refer-la han acabat en fracàs. Més o menys discret, però fracàs. Només calia escrutar l'expressió dels representants de Junts asseguts a primera fila -Albert Batet i Glòria Freixa- durant el discurs de Rovira per exemplificar la distància existent entre les dues formacions. Quina és la manera de retrobar-se? La secretària general d'ERC ha plantejat la posada en marxa d'un "espai de debat honest" i "sense tuteles". Un missatge, el de les "tuteles", dirigit cap a Carles Puigdemont. Un dels grans problemes que hi ha hagut a l'hora de recuperar la unitat estratègica ha estat el rol del Consell de la República, que lidera Puigdemont. Rovira, a banda, no s'ha estat d'enviar un missatge als exsocis, crítics amb la negociació amb l'Estat: "Asseure el govern espanyol a negociar és confrontació democràtica".
Què diu la ponència aprovada sobre la recuperació de la unitat? "Per guanyar, és imprescindible que siguem honestos amb els factors que ens van jugar en contra [el 2017], que expressen amenaces a la nostra estratègia i que hem de poder treballar per superar. Factors com la falta de reconeixement internacional del referèndum, la mobilització unionista de caràcter hostil i amenaçant, l'ofensiva de l'Estat en forma de repressió política i la manca de participació d'alguns actors socials, polítics i institucionals, van ser fets imprevistos que tindrem en compte en properes ocasions". També s'admet que cal "superar" la "competència" entre independentistes. Serà possible amb un nou estat major?
La tria de Lleida com a ciutat per celebrar l'última fase del congrés no ha estat casual: és una de les capitals del país, juntament amb Tarragona, que van passar a les files d'ERC després de les últimes municipals. L'alcalde, Miquel Pueyo, ha estat assegut tota la jornada al costat de Junqueras, Rovira, Aragonès i Marta Vilalta. El missatge de "partit gran", de partit de govern que també té múltiples responsabilitats en ajuntaments, consells comarcals i diputacions, ha format part dels principals discursos del congrés. Al darrere d'això hi ha la voluntat de demostrar -davant d'ells mateixos, davant dels altres partits i davant l'electorat- que ERC s'ha fet gran, que juga a primera divisió i que aquesta etapa des de Palau no té per què ser una anècdota en la història recent de Catalunya.
En tot cas, qui veu minvades les seves expectatives cada dia -i cada enquesta- que passa és el candidat dels republicans a Barcelona, Ernest Maragall, que pateix per veure's darrere de Xavier Trias, Jaume Collboni i Ada Colau en totes les projeccions. En una intervenció al costat de l'alcaldessa de Pont, Solés Carabasa, Maragall ha enviat aquest missatge en direcció a Junts i a la segona joventut que Trias vol imprimir a l'extinta Convergència: "Alguns creen projectes per recuperar partits, i nosaltres volem tornar a guanyar per la ciutat i la seva gent". Sense Barcelona, on ERC va guanyar el 2019 tot i no poder accedir a l'alcaldia, la nit electoral del 28-M serà més descafeïnada.
Existeix una coreografia en els congressos de partit en cas que el president de la Generalitat en sigui militant: quan puja a l'escenari, primer, s'escolten crits de "president, president"; al cap de molt poc, algú s'aixeca per reforçar el suport al dirigent en qüestió, i s'hi acaba sumant tot l'auditori. Aragonès ho ha viscut en primera persona aquest dissabte a Lleida, i es pot interpretar com un aval a les contradiccions assumides sobre el Quart Cinturó per desbloquejar els pressupostos. El president necessita l'oxigen que suposen els comptes i qui li pot proporcionar, a hores d'ara, és només el PSC. La previsió és que dilluns es reuneixi amb Salvador Illa, primer secretari dels socialistes, per desbloquejar-los.
Com s'ha entomat el canvi de posició sobre el Quart Cinturó? S'ha pactat la discrepància amb els equips municipals dels territoris afectats, i es manté en silenci Juli Fernàndez, conseller de Territori -que ha estat en contacte amb la ministra Raquel Sánchez per la qüestió- i que, quan era alcalde de Sabadell, feia bandera d'estar en contra de la iniciativa. En la ponència aprovada, s'hi pot llegir que la B-40 és un "projecte anacrònic", adjectiu que també s'utilitza per definir l'ampliació del Prat. Una carpeta que, a Palau, sostenen que està acordada des de fa setmanes amb els negociadors del PSC. Aragonès, en tot cas, ha volgut deixar clar davant les bases que governar "no és fàcil", i que cal assumir responsabilitats. De fet, ha elogiat la "maduresa" dels republicans a l'hora de canviar de posició.
El lideratge a ERC té forma de triangle format per Junqueras, Rovira i Aragonès. El primer exerceix el control de bona part de les decisions orgàniques i té veu i vot en el rumb del Govern. "Més de la que hauria de tenir", sostenen sovint a Junts, on es rememoren episodis en què se situa el president de la Generalitat com un dirigent a les ordres de Calàbria. Un escenari que descarten des de l'entorn d'Aragonès, segons el qual aquesta setmana s'ha vist "reforçada" l'autoritat després del gest pel Quart Cinturó. Pel que fa a Rovira, el seu dia a dia a Ginebra té molt a veure amb el dia a dia del partit, també les municipals.
Tant Junqueras com la secretària general porten al càrrec des del 2011, i el seu futur polític -i personal- està en mans de com s'apliqui la reforma del codi penal, principal consecució del diàleg amb l'Estat impulsat pel partit. Es podrà veure el líder d'ERC com a candidat en unes eleccions? Podrà Rovira tornar de Suïssa? El futur d'Aragonès no depèn -per ara- de la justícia, però sí de les urnes. Perquè si una conclusió queda clara del congrés dels republicans és que, al marge del suport de les bases a la via del diàleg, al referèndum a la montenegrina i a la "imbricació" de l'esquerra espanyola en una votació acordada, el més rellevant serà si tot plegat serveix a ERC per mantenir el Palau de la Generalitat. Aquest serà el nucli, de fet, del proper cicle electoral que arrencarà el 28-M i que ningú és capaç de garantir si tindrà conseqüències directes en forma d'avançament a Catalunya.
En el conclave, marcat també per la incertesa sobre els pressupostos -les crítiques més dures al PSC han anat a càrrec de Marta Vilalta, lideratge cada vegada més visible a les files d'ERC-, ha servit per avalar la via montenegrina per estructurar la demanda catalana de referèndum i per fer aparèixer un paràgraf nou en la ponència on s'obre la porta a aliances amb l'esquerra espanyola per exercir l'autodeterminació. Un full de ruta que ha rebut el 97% dels assistents al congrés, senyal que per ara la militància avala l'estratègia de la direcció de mantenir la negociació amb l'Estat al centre de l'estratègia. La reforma del codi penal ha donat aire a l'estratègia, tot i que la interpretació dels canvis està en mans d'una justícia -i d'una Fiscalia- que rarament s'adiu amb la voluntat independentista.
Aquestes són les cinc claus per entendre les causes i les conseqüències que tindrà el congrés d'ERC, no només en clau interna sinó també dins del moviment i en el procés.
1. Referèndum amb l'esquerra espanyola
La part més destacada de l'esborrany de la ponència enviat a la militància al desembre es basava en l'aposta per la via montenegrina, és a dir, per una votació en referèndum amb més d'un 50% de participació i d'un 55% de suports favorables a la independència per ser considerada vinculant a l'hora de negociar amb l'Estat. El nucli del plantejament es manté, però incorpora elements nous. Un d'ells -avançat al migdia per Nació- és que es buscarà "imbricar estratègies amb l'esquerra espanyola" per aconseguir el referèndum. Una idea -aquesta manera de teixir complicitats a l'Estat i amb altres formacions dels Països Catalans- que també està pensada per resistir a un govern format per PP i Vox.
"Hem de tornar a posar el referèndum al centre de l'agenda política", ha indicat Rovira en una intervenció especialment llarga, de pràcticament quaranta minuts, des de Suïssa. "El govern espanyol no pot girar més l'esquena a la gran majoria social i política que hi ha a favor del referèndum", ha insistit la secretària general. Aragonès ha emès un missatge similar al de Rovira i al que va verbalitzar davant de Pedro Sánchez mentre esperaven Emmanuel Macron abans de la cimera hispanofrancesa del 18 de gener: el conflicte no es resoldrà fins que els catalans votin en referèndum. El problema és que es tracta d'una demanda -que a Catalunya madurarà a través de la confecció d'un acord de claredat- que acaba depenent d'una Moncloa que, per ara, té congelada la taula de diàleg.
2. Cap a un nou estat major?
D'unitat real no n'hi ha des de la nit de l'1-O del 2017, i tots els intents per refer-la han acabat en fracàs. Més o menys discret, però fracàs. Només calia escrutar l'expressió dels representants de Junts asseguts a primera fila -Albert Batet i Glòria Freixa- durant el discurs de Rovira per exemplificar la distància existent entre les dues formacions. Quina és la manera de retrobar-se? La secretària general d'ERC ha plantejat la posada en marxa d'un "espai de debat honest" i "sense tuteles". Un missatge, el de les "tuteles", dirigit cap a Carles Puigdemont. Un dels grans problemes que hi ha hagut a l'hora de recuperar la unitat estratègica ha estat el rol del Consell de la República, que lidera Puigdemont. Rovira, a banda, no s'ha estat d'enviar un missatge als exsocis, crítics amb la negociació amb l'Estat: "Asseure el govern espanyol a negociar és confrontació democràtica".
Què diu la ponència aprovada sobre la recuperació de la unitat? "Per guanyar, és imprescindible que siguem honestos amb els factors que ens van jugar en contra [el 2017], que expressen amenaces a la nostra estratègia i que hem de poder treballar per superar. Factors com la falta de reconeixement internacional del referèndum, la mobilització unionista de caràcter hostil i amenaçant, l'ofensiva de l'Estat en forma de repressió política i la manca de participació d'alguns actors socials, polítics i institucionals, van ser fets imprevistos que tindrem en compte en properes ocasions". També s'admet que cal "superar" la "competència" entre independentistes. Serà possible amb un nou estat major?
3. Missatge d'autoestima per a les municipals
La tria de Lleida com a ciutat per celebrar l'última fase del congrés no ha estat casual: és una de les capitals del país, juntament amb Tarragona, que van passar a les files d'ERC després de les últimes municipals. L'alcalde, Miquel Pueyo, ha estat assegut tota la jornada al costat de Junqueras, Rovira, Aragonès i Marta Vilalta. El missatge de "partit gran", de partit de govern que també té múltiples responsabilitats en ajuntaments, consells comarcals i diputacions, ha format part dels principals discursos del congrés. Al darrere d'això hi ha la voluntat de demostrar -davant d'ells mateixos, davant dels altres partits i davant l'electorat- que ERC s'ha fet gran, que juga a primera divisió i que aquesta etapa des de Palau no té per què ser una anècdota en la història recent de Catalunya.
Oriol Junqueras al congrés nacional d'ERC Foto: Marc Puig (ERC)
En tot cas, qui veu minvades les seves expectatives cada dia -i cada enquesta- que passa és el candidat dels republicans a Barcelona, Ernest Maragall, que pateix per veure's darrere de Xavier Trias, Jaume Collboni i Ada Colau en totes les projeccions. En una intervenció al costat de l'alcaldessa de Pont, Solés Carabasa, Maragall ha enviat aquest missatge en direcció a Junts i a la segona joventut que Trias vol imprimir a l'extinta Convergència: "Alguns creen projectes per recuperar partits, i nosaltres volem tornar a guanyar per la ciutat i la seva gent". Sense Barcelona, on ERC va guanyar el 2019 tot i no poder accedir a l'alcaldia, la nit electoral del 28-M serà més descafeïnada.
4. Pressupostos, contradiccions i aplaudiments
Existeix una coreografia en els congressos de partit en cas que el president de la Generalitat en sigui militant: quan puja a l'escenari, primer, s'escolten crits de "president, president"; al cap de molt poc, algú s'aixeca per reforçar el suport al dirigent en qüestió, i s'hi acaba sumant tot l'auditori. Aragonès ho ha viscut en primera persona aquest dissabte a Lleida, i es pot interpretar com un aval a les contradiccions assumides sobre el Quart Cinturó per desbloquejar els pressupostos. El president necessita l'oxigen que suposen els comptes i qui li pot proporcionar, a hores d'ara, és només el PSC. La previsió és que dilluns es reuneixi amb Salvador Illa, primer secretari dels socialistes, per desbloquejar-los.
Com s'ha entomat el canvi de posició sobre el Quart Cinturó? S'ha pactat la discrepància amb els equips municipals dels territoris afectats, i es manté en silenci Juli Fernàndez, conseller de Territori -que ha estat en contacte amb la ministra Raquel Sánchez per la qüestió- i que, quan era alcalde de Sabadell, feia bandera d'estar en contra de la iniciativa. En la ponència aprovada, s'hi pot llegir que la B-40 és un "projecte anacrònic", adjectiu que també s'utilitza per definir l'ampliació del Prat. Una carpeta que, a Palau, sostenen que està acordada des de fa setmanes amb els negociadors del PSC. Aragonès, en tot cas, ha volgut deixar clar davant les bases que governar "no és fàcil", i que cal assumir responsabilitats. De fet, ha elogiat la "maduresa" dels republicans a l'hora de canviar de posició.
5. Lideratges pendents de la justícia i les urnes
El lideratge a ERC té forma de triangle format per Junqueras, Rovira i Aragonès. El primer exerceix el control de bona part de les decisions orgàniques i té veu i vot en el rumb del Govern. "Més de la que hauria de tenir", sostenen sovint a Junts, on es rememoren episodis en què se situa el president de la Generalitat com un dirigent a les ordres de Calàbria. Un escenari que descarten des de l'entorn d'Aragonès, segons el qual aquesta setmana s'ha vist "reforçada" l'autoritat després del gest pel Quart Cinturó. Pel que fa a Rovira, el seu dia a dia a Ginebra té molt a veure amb el dia a dia del partit, també les municipals.
Tant Junqueras com la secretària general porten al càrrec des del 2011, i el seu futur polític -i personal- està en mans de com s'apliqui la reforma del codi penal, principal consecució del diàleg amb l'Estat impulsat pel partit. Es podrà veure el líder d'ERC com a candidat en unes eleccions? Podrà Rovira tornar de Suïssa? El futur d'Aragonès no depèn -per ara- de la justícia, però sí de les urnes. Perquè si una conclusió queda clara del congrés dels republicans és que, al marge del suport de les bases a la via del diàleg, al referèndum a la montenegrina i a la "imbricació" de l'esquerra espanyola en una votació acordada, el més rellevant serà si tot plegat serveix a ERC per mantenir el Palau de la Generalitat. Aquest serà el nucli, de fet, del proper cicle electoral que arrencarà el 28-M i que ningú és capaç de garantir si tindrà conseqüències directes en forma d'avançament a Catalunya.