Mari Carmen Serra: «Vam entendre l'exili com una nova etapa i ens vam sentir mexicans»

El 26 de gener passat, la Universitat de Barcelona va retre homenatge a tota la seva gent que va ser represaliada o va haver de marxar a l'exili. Entre les personalitats que van intervenir hi havia l'arqueòloga mexicana Mari Carmen Serra Puche, neta de Jaume Serra Húnter, el rector de la UB que el 1939 va haver de sortir del seu país i que simbolitza la sort que va córrer el món de l'alta cultura durant el franquisme.   

Serra Puche és doctora en Antropologia per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i investigadora de l'Institut d'Investigacions Antropològiques. Va dirigir una de les institucions culturals més destacades de Mèxic, el Museu Nacional d'Antropologia i pertany a la Càtedra de l'Exili de la UNAM. No parla català, però l'entén perfectament. La seva família està ben arrelada en la cultura i la política mexicana. El seu germà Jaime va ser membre dels governs de Carlos Salinas de Gortari i Ernesto Zedillo i és el president de BBVA Mèxic.

- És néta de dos rectors exiliats. Això deixa empremta. 

- Això és molta responsabilitat. Jaume Serra Húnter va ser rector de la UB i de la branca de filosofia. L'altre avi meu, el fisiòleg José Puche Álvarez, havia estat rector de la Universitat de València durant la República. No vaig conèixer l'avi patern, que va morir molt jove, el 1943. En canvi, el meu avi matern va viure fins després de la mort de Franco.

- Quina imatge n'ha quedat en el seu imaginari de l'avi que no va conèixer?

- Es forja a través del meu pare i sobretot de tots els professors de Filosofia que treballaven a la Universitat Nacional, on jo he treballat, que van continuar amb les idees filosòfiques de l'avi Serra. Sempre se'l va reconèixer com un gran pensador. Fins i tot la Facultat de Filosofia i Lletres on va impartir classes va publicar un dels seus llibres, El pensament de vida, en català i en espanyol. Sempre que em trobava professors com Eduard Nicol o Ramon Xirau, o José Gaos, em transmetien una idea de l'avi. Un dels seus alumnes el va definir com "el més humil dels savis". Ell primer es va refugiar a França i dos anys després va arribar a Mèxic, on molt aviat va tenir problemes de cor. Però la imatge que em va arribar dels seus alumnes i del meu pare es va mantenir. I després jo vaig tenir un mestratge fonamental.

- De qui?

- De Pere Bosch Gimpera. Vaig tenir la sort de tenir-lo de mestre i ell també em parlava del meu avi. M'agradaria continuar amb la seva força, la seva manera de mirar la vida i de defensar la llibertat.   

- Com recorda els seus anys d'infantesa? A casa es parlava de Catalunya i de l'Espanya republicana?

- És clar que se'n parlava. La meva mare va arribar de molt jove a Mèxic, amb setze o disset anys. El meu pare va arribar més tard. I va coincidir que dos fills de rectors es casessin a Mèxic. Però mai vaig rebre una idea de desastre sinó de reparació. No sé ai això també va ser un desig de no voler dramatitzar les coses pels nens. El meu avi Puche va ser molt clar en això: es va fer mexicà, va defensar sempre la seva nacionalitat i mai va tornar. Ni tan sols quan va morir Franco, en què algunes persones li ho van suggerir. Ell deia que no jugava amb les nacionalitats. En cap moment vaig tenir la sensació d'una tragèdia. Mèxic els va ajudar a defensar els seus principis i els va rebre molt bé, especialment a la universitat.

"El pare ens relatava la seva estada al camp de concentració d'Argelers amb bromes i anècdotes. Era una manera de superar-ho"

- No van tenir la idea del retorn?

- No. La idea del meu avi Puche era que allò ja va passar i nosaltres érem mexicans. Sempre vam tenir clar que érem mexicans. A casa, l'exili no va ser viscut com un drama. El meu pare era molt divertit i ens parlava de la guerra, però sempre ho feia, potser com una manera de defensar-se, explicant-ho com unes aventures. Havia estat a la quinta del biberó i ens relatava la seva estada al camp de concentració d'Argelers amb bromes i anècdotes. Era una manera de superar-ho.  

- Va escriure un llibre sobre el tema de l'exili, 1945, entre la euforia y la esperanza: el México posrevolucionario y el exilio republicano español. 

- Vaig ser-ne coeditora. La UNAM, sent rector Juan Ramón de la Fuente, es va plantejar un vincle amb les universitats Camplutense, Carles III i Salamanca per crear una Càtedra de l'Exili. Vam organitzar molts actes i una de les coses que vam fer va ser publicar aquest llibre. Per Mèxic, l'exili va suposar una injecció important. Era un moment molt determinat, després de la presidència del general Lázaro Cárdenas, en plena Segona Guerra Mundial, el fet d'acollir tants refugiats que fugien del feixisme.  

- Queda petjada de la identitat catalana a la seva família?

- A casa no es parlava el català. La meva mare era nascuda a Barcelona però no el parlava, mentre que el meu pare, Jordi Serra Peraire, era molt catalanista. El meu pare venia molt a Catalunya amb la mare, per retrobar-se amb amics seus. Teníem moltes referències sobre Catalunya i el meu germà i jo sempre ho hem respectat. Admirem enormement l'avi que no vam conèixer. L'avi Puche, per la seva banda, era agent de Negrín i va ser qui va rebre tots els exiliats. Recordo que a casa rebíem moltes figures de l'exili, com Emilio Prados, Luis Buñuel, José Ignacio Mantecón.

- De totes les figures de l'exili, quina recorda amb més simpatia?

- Òbviament, Pere Bosch Gimpera, el meu mestre. Era arqueòleg, una persona fantàstica. Va ser el creador de tot un corrent de la seva disciplina. A l'entrada de l'Institut d'Investigacions Antropològiques hi ha un bust seu. I després, el poeta Emilio Prados, que també venia a casa de l'avi. I també Wenceslao Roces, gran jurista i historiador que va ser una de les figures carismàtiques de l'exili.        

- I creu que a Catalunya es coneix prou el paper jugat pels catalans de l'exili a Mèxic? 

- A la universitat, sí. A la resta diria que no. Crec que a Catalunya es desconeix encara la gran aportació dels exiliats catalans a la cultura mexicana. Van ajudar a fer moltes innovacions en ciències, en medicina. Una Montserrat Gispert, en la branca de la biologia, per exemple. En filosofia, especialment, la petjada de l'exili català és més important que la dels exiliats espanyols. n la meva branca, l'arqueologia, van ser gent que va crear escola: Santiago Genovés, José Luis Lorenzo, Pedro Carrasco.  

"M'agradaria continuar amb la manera de mirar la vida i de defensar la llibertat de l'avi Serra"

- Creu que l'exili encara és un gran tema per investigar del qual sabem poc?

- Sabem més de les grans figures, però hem de tenir present que a l'exili hi havia molta gent que no eren intel·lectuals, que eren obrers i gent comuna. Són ells els qui no han estat reconeguts.  

- Què queda a Mèxic de la tradició d'aquella política del general Cárdenas d'acollida de refugiats de totes les dictadures?

- Mèxic s'ha definit com un país d'acollida. I és arran d'aquella política d'obrir les portes del general Cárdenas. Però després hi va haver més onades, com després del cop d'estat a Xile i del cop militar a l'Argentina. Molts xilens exiliats es van incorporar a la universitat. I abans vam tenir molts jueus. Alguns mestres meus de l'antropologia ho eren. 

- Va ser directora del Museu Nacional d'Antropologia (1990 a 1997), una institució molt rellevant a Mèxic. I ha dirigit molts projectes de recerca arqueològica. De què se sent més orgullosa de la seva trajectòria científica? 

- La meva gran aportació és una recerca arqueològica a Tlaxcala, a una zona que es diu Xochitécatl. Vam excavar-hi i vam trobar forns per cremar el mescal, que és com un tequila però més fort i que es destil·lava. Sempre s'havia pensat que ho havien dut els espanyols a partir dels destil·ladors de Filipines i el que vaig trobar és que s'estava destil·lant en olles de fang.