29
de gener
del
2023
Actualitzat
a les
11:43h
Alberto Núñez Feijóo creu haver trobat un bon tema amb la seva proposta que governi la llista més votada. Dijous passat, va reiterar-la en un cenacle amable per a ell com el Círculo Ecuestre de Barcelona. Allí va dir que es referia a les eleccions municipals, però tot seguit va tornar a fer a Pedro Sánchez l'oferiment que ja havia formulat fa uns mesos: que acordessin que governés el partit que arribés en primera posició al Congrés. Ja va deixar anar que, si es produís, una majoria d'un PSOE que quedés segon i sumés majoria amb diversos aliats, es produiria una situació "anòmala". En realitat, la democràcia està plena de situacions anòmales com aquesta.
La idea deu ser vista com a molt bona per l'equip de Feijóo perquè la continua oferint. Però sorprèn en algú com ell, que ha de conèixer a fons el funcionament d'un règim parlamentari. Si volgués això, en realitat el líder del PP el que hauria de fer és demanar una reforma de la Constitució per convertir el sistema polític en presidencialista. En les democràcies parlamentàries, governa qui aconsegueix formar una majoria al parlament. En cas contrari, es podria produir el cas que un Congrés de majoria progressista, posem per cas, hagués de contemplar un PP a la Moncloa pel sol fet d'haver esgarrapat uns escons de més al PSOE. Però, a més, Feijóo sembla oblidar casos molt propers a ell.
José Luis Martínez Almeida és alcalde de Madrid gràcies a una suma de dretes. Els seus 15 regidors van haver d'unir-se als 11 de Ciutadans i, gràcies als 4 de Vox, l'esquerra no va poder governar, tot i haver guanyat clarament: Més Madrid va obtenir amb Manuela Carmena 19 regidors, que sumats als 8 socialistes, es van demostrar insuficients davant una aliança de "perdedors". Però situacions similars s'han produït en el nostre entorn europeu.
Feijóo tampoc coneix els casos d'Alemanya, que d'haver seguit els seus consells tampoc hagués tingut cancellers tan brillants com Willy Brandt o Helmut Schmidt, figures rellevants que van governar entre 1969 i 1982 quedant segons davant la democristiana CDU però sumant als liberals. I si mirem cap a Itàlia, la complexitat de la política en aquell país va veure governs de coalició dominats per la Democràcia Cristiana però presidits per líders de partits minoritaris, com el socilista Bettino Craxi o el republicà Giovanni Spadolini. Són coses dels règims parlamentaris.
La idea deu ser vista com a molt bona per l'equip de Feijóo perquè la continua oferint. Però sorprèn en algú com ell, que ha de conèixer a fons el funcionament d'un règim parlamentari. Si volgués això, en realitat el líder del PP el que hauria de fer és demanar una reforma de la Constitució per convertir el sistema polític en presidencialista. En les democràcies parlamentàries, governa qui aconsegueix formar una majoria al parlament. En cas contrari, es podria produir el cas que un Congrés de majoria progressista, posem per cas, hagués de contemplar un PP a la Moncloa pel sol fet d'haver esgarrapat uns escons de més al PSOE. Però, a més, Feijóo sembla oblidar casos molt propers a ell.
Ayuso i Almeida, mals exemples
Si s'hagués aprovat la proposta de Feijóo, destacats dirigents del PP mai haurien governat. Isabel Díaz Ayuso va "perdre" a les eleccions madrilenyes del 2019 (per emprar la terminologia del líder gallec), quan va obtenir 30 escons a l'Assemblea de Madrid, set per sota d'Ángel Gabilondo, el candidat del PSOE. En aquell moment es va produir una suma de PP i un Ciutadans pletòric (26 escons), que sumats als 12 diputats de l'extrema dreta de Vox, donaven una clara majoria conservadora. Després sí, ja amb la presidència consolidada, va revalidar àmpliament la presidència el 2021, menjant-se Ciutadans. Prou que ho sap Ayuso, que va dir fa uns dies que no li semblava malament que governés qui quedés segon.José Luis Martínez Almeida és alcalde de Madrid gràcies a una suma de dretes. Els seus 15 regidors van haver d'unir-se als 11 de Ciutadans i, gràcies als 4 de Vox, l'esquerra no va poder governar, tot i haver guanyat clarament: Més Madrid va obtenir amb Manuela Carmena 19 regidors, que sumats als 8 socialistes, es van demostrar insuficients davant una aliança de "perdedors". Però situacions similars s'han produït en el nostre entorn europeu.
Suècia i Alemanya, casos emblemàtics
A Suècia, el Partit Socialdemòcrata és i ha estat històricament el principal del país, i ha governat molts anys. Però sovint ha quedat a l'oposició per la suma de molts partits "perdedors", com el Partit Moderat, de línia conservadora, i els centristes Patit Liberal i Partit Democristià. La darrera vegada va passar l'any passat: els socialdemòcrates van perdre el poder tot i els seus 107 escons. A més, el primer ministre és el líder conservador Ulf Kristersson, que va quedar tercer (66 escons), però va sumar més i va obtenir el suport dels ultres de Demòcrates, que van quedar segons amb 73 i a qui ningú vol dirigint un executiu. Però ningú a Suècia ha parlat de govern il·legítim.Feijóo tampoc coneix els casos d'Alemanya, que d'haver seguit els seus consells tampoc hagués tingut cancellers tan brillants com Willy Brandt o Helmut Schmidt, figures rellevants que van governar entre 1969 i 1982 quedant segons davant la democristiana CDU però sumant als liberals. I si mirem cap a Itàlia, la complexitat de la política en aquell país va veure governs de coalició dominats per la Democràcia Cristiana però presidits per líders de partits minoritaris, com el socilista Bettino Craxi o el republicà Giovanni Spadolini. Són coses dels règims parlamentaris.