28
de gener
del
2023
Actualitzat
a les
8:30h
Quan Joan Salvat (Sant Feliu de Llobregat, 1956) va començar a dirigir el 30 minuts va pensar que l'experiència només duraria un any. S'hi va estar 24 al capdavant d'un programa que el crític Josep Maria Baget Herms va qualificar un dia com un clàssic. Ara, Joan Salvat segueix l'actualitat amb l'interès de sempre, però d'una altra manera. S'acaba de jubilar i contempla els esdeveniments amb la perspectiva que dona fer-ho des de la seva casa de la Floresta. Ens ho explica en aquesta nova entrega de Converses, que vol diseccionar el món de la informació. "El que tinc clar és que no vull continuar fent el que feia quan treballava", deixa anar.
Joan Salvat ha estat el rostre i el director de dos dels programes més emblemàtics de TV3, 30 minuts i Sense ficció. Ell explica que són productes amb una filosofia diferent: el primer sempre ha estat més vinculat a l'actualitat i al reportatge periodístic clàssic. En canvi, el Sense ficció, al fer una aposta per al gran documental, pretén ser una reflexió a més llarg termini. Però tots dos comparteixen la mateixa essència: "Donar a l'espectador tots els elements perquè pugui valorar allò que està passant, i estar en directe allí on estan passant les coses".
Les claus de l'èxit? Des del començament, tenien clara una cosa: "No volíem molta intermediació entre el que grava el periodista i el que veu l'espectador", de manera que hi hagués els menys efectes visuals millor i potenciar tot el que fes aproximar la realitat a l'espectador. "Crec que són programes indispensables en una televisió pública. Explicar la realitat social i la realitat internacional amb un minut i mig en un telenotícies, o en programa de debat no és el mateix", assenyala Salvat. El periodista reivindica un paper de consciència crítica per part d'aquests programes, que han de de donar pistes sobre allò que està passant en el nostre entorn.
En aquests anys, el gènere documental ha passat a ocupar un espai més central en la informació. Però a Salvat no li fa massa por la competència de les grans plataformes: "Nosaltres tenim una cosa que ningú més pot tenir, que és la producció pròpia o associada, el que ens acosta a un espectador d'una manera que una plataforma no pot fer". Això sí, la feina s'ha fet molt més complexa: "En els inicis, si vèiem algun documental de la BBC que ens interessava, despenjàvem el telèfon i, com que ja ens coneixien, ens enviàvem ja el material abans de signar cap contracte. Ara ja no és així. Però aquella frescor de l'inici va ser determinant per donar una imatge de novetat i agilitat a allò que estàvem fent".
Un tema delicat és el de l'objectivitat del periodista. Salvat no el defuig: "Home, no som angelets. Si prepares un documental, de les hores que has gravat, al final selecciones uns minuts. En aquestes decisions apareix la teva empremta personal. Ara, hi ha una cosa que sí que ha de tenir un periodista d'una televisió pública: has d'intentar reflectir el que vols explicar amb el millor equilibri possible". Sí que reconeix que si es fa un tema de monarquia o república o sobre Òmnium Cultural, d'alguna manera estàs escollint.
Però també hi hagut temes que Salvat no veia clars. Les negociacions i els equilibris també formen part del treball d'un director de programa informatiu. Tensions? "Bé, durant aquest temps vaig presentar la dimissió tres vegades, que no em van acceptar". Explica un dels casos, quan la campanya de l'Operació Reformista, del 1986. "Hi havia els grans actes multitudinaris del Felipe González i els de Miquel Roca en actes tipus sopar. I va haver-hi friccions perquè no es volia que es veiés aquesta diferència d'assistència, però no podíem amagar la realitat". Salvat matisa que aquestes situacions es van produir més aviat al principi. "Durant molts anys vam poder treballar en molts temes i amb bastanta llibertat", assegura.
Més complicat va ser en els moments àlgids del procés. "Això va afectar perquè el 2017 va ser quan em van cessar. Es va prendre una línia de suport a un seguit de decisions polítiques que jo veia que ens duien a un carreró sense sortida. Crec que també havia complert la meva etapa i la veritat és que em vaig estalviar molts maldecaps quan em van cessar". Salvat reconeix que sempre era més "fàcil" fer un tema internacional. "Quan tractàvem temes d'aquí, havíem de ser molt curosos. Si fèiem el retrat d'un edifici de la Mina, o del despoblament al Pirineu, sempre és més complex. Trigàvem més temps a fer el reportatge si el volíem fer aprofundit".
Ara li toca veure la realitat internacional des de casa. Sobre la guerra a Ucraïna, subratlla que a TV3 hi ha persones amb gran vàlua professional, com Manel Alías: "No crec que hi hagi hagut gaires periodistes estrangers que hagin pogut acompanyar l'exèrcit rus al Donbass. Per això és important ser als llocs". Això i ser capaç d'escoltar la veu dels altres. Per això és molt emfàtic quan diu que que està en contra de les prohibicions, com s'ha fet amb mitjans com Russia Today: "És un error perquè ja som prou grans i no ens tornarem prorussos si veiem Russia Today. Penso que periodísticament és útil escoltar els mitjans que escolten cada dia 300 milions de russos".
Enmig del bosc de la Floresta, periodista savi que ja les ha vist totes, Joan Salvat rememora l'"experiència apassionant" que diu que mai podia haver imaginat.