1 de 10
ENTREVISTA

«La indústria química des de Barcelona es veu com un tema tarragoní i no ho és pels perills que hi pot haver»

Rafa Marrasé i Toni Orensanz escriuen un llibre que repassa l'accident d'IQOXE i la història del sector petroquímic al Camp de Tarragona

Rafa Marrasé i Toni Orensanz, autors del llibre La gran explosió sobre l'accident d'IQOXE i la història de la petroquímica. | Josep M. Llauradó
per Josep Maria Llauradó Serra, Tarragona | 25 de gener de 2023 a les 09:45 |
La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d'Europa és a les llibreries des de fa una setmana i aquest dimarts es va presentar a la sala d'actes de l'Antic Ajuntament, a Tarragona, quan es compleixen tres anys des de l'accident a IQOXE.

L'editorial Folch&Folch va contactar amb dos periodistes, Rafa Marrasé i Toni Orensanz, per proposar-los de fer un llibre divulgatiu que ha costat més de dos anys de feina, no sense entrebancs.


- Amb la vostra experiència professional, un llibre com aquest creieu que el podríeu haver escrit fa 10 o 20 anys?

- Rafa Marrasé: IQOXE obre una porta a l'hora d'entendre moltes coses, de fet aquest llibre a qualsevol periodista de Tarragona li hagués agradat fer-lo. Independentment que les coses es fessin millor o pitjor a dins de l'empresa, veiem que no hi ha coordinació dels equips d'emergències, no hi ha plans d'emergències municipals actualitzats, no hi ha mesuraments dels tòxics... Això ha passat només aquesta nit o ha passat més vegades?


- Toni Orensanz: Saber què passa a dins de les indústries és molt difícil, entre d'altres coses perquè és una indústria protegida per la legislació, per qüestions de seguretat industrial. Els treballadors de la petroquímica solen ser els prescriptors de la seguretat. De cop, IQOXE mostra què passa en un accident i dins d'una indústria en particular. Quan explota, veus que el rei va despullat, aquesta sensació d'estar tot controlat, tot és segur...

- Testimonis, administració, treballadors... Fa 10 anys, no haguessin volgut parlar.


- R.M.: El que permet que surti el llibre és que s'aprovés la llei de transparència. Nosaltres hem pogut demanar molta informació, bàsicament els expedients dels accidents, perquè hi ha aquesta llei. Sense aquesta llei, hauríem anat al Departament d'Empresa i se'ns hagués dit "no" i aquí s'hagués acabat. Hauríem necessitat d'alguna filtració, però no tindríem tot el que hem aconseguit.

- És una farsa que la indústria hagi fet un canvi de rumb? Ho comento per com us ha costat arribar a la documentació.

- R.M.: A la química l'accident també l'ha posat en guàrdia, això no només perjudica a IQOXE perquè és una empresa del polígon químic més gran del sud d'Europa. Ara bé, continuen amb el discurs que tot està bé. Però al final que la indústria sigui més o menys transparent dependrà del que l'administració li exigeixi, el que no és de rebut és que hàgim de lluitar contra l'administració. Al final, la GAIP ens ha donat la raó, i és estrany que la Generalitat o l'Agència Catalana de l'Aigua et diguin que no. Després de l'accident i d'aquest discurs bonista, nosaltres ens hem adonat en el dia a dia que no era cert del tot.
 

Pla general d'IQOXE. Foto: Josep M. Llauradó


- S'ha parlat molt de fins a quin punt és recomanable que el Twitter d'Emergències faci públics tots els incidents. Aquest gest xoca amb el fet de no voler facilitar la documentació.

- T.O.: L'empresa química ha estat més de 30 anys intentant comandar una batalla de parlar de la percepció del risc. En això s'hi inverteixen molts diners en publicitat, en responsabilitat social corporativa, i hi ha un moment que la donen per guanyada. Amb IQOXE, tornem a sacsejar una part de la població, que reflexiona sobre aquesta percepció del risc que tenien, que no és ajustada ni al que va passar ni al que ara sabem que va passar. Ara la indústria se sent incòmoda.

- Havien passat 33 anys des de l'atemptat d'ETA, no hi havia hagut cap incident que fes replantejar-se de nou el risc.

- T.O.: A la indústria química li interessa que no generis alarma, però la pregunta ha de ser què ens interessa a la ciutadania i què exigim a l'administració. I en una societat democràtica el que no se li ha d'exigir a l'administració crec que és que no generi alarma, sinó que sigui rigorosa en la informació que doni. Ja m'alarmaré jo si vull o no vull.

- Sembla que sigui una transparència dirigida, l'actual.

- T.O.: Ja ho veurem. Ara Protecció Civil fa una cosa que la indústria nuclear té assumida des d'un principi, que és que quan hi ha una incidència, tard o malament o millor o pitjor, emeten des dels anys 80 un missatge informant-ne. Te les creuràs més o menys. Això amb la indústria química no ha passat fins ara.



- Perquè la percepció de risc és diferent.

- T.O.: Amb les nuclears som molt conscients que allò és molt perillós i amb la indústria química no sé per quina raó durant anys l'hem percebut que no és excessivament perillosa, quan per legislació internacional és una indústria molt tòxica.

- R.M.: Està clar que al llibre Protecció Civil surt bastant mal parada, jo crec que ha pres nota. No va funcionar res del que tenien previst, va anar tot al revés, i han fet un esforç per detectar aquestes mancances, ha decidit posar sensors d'emergències, els avisos a la població... Seria la cara de l'administració que ha intentat fer alguna cosa. Sorprèn que l'any 2020 tot funcionés tan malament.

- Fent el llibre han passat 2 anys i en aquest període hi ha hagut els accidents d'ASESA i AFEPASA. Si hi hagués un accident similar a IQOXE demà, podria anar tot de la mateixa manera que al 14 de gener de 2020?

- R.M.: Jo vull pensar que almenys hi ha una voluntat. Tan malament és difícil de tornar-ho a fer. No és només Protecció Civil, sinó que Acció Climàtica també s'hi ha d'implicar molt. Vull pensar que no es tornaria a generar aquest caos, però els casos que han succeït em generen uns dubtes que a l'agost no tenia.

- És una editorial catalana i no estrictament tarragonina la que va proposar fer el llibre. Trobeu que ha canviat la percepció des de més enllà del Penedès del que representa la química?

- R.M.: Nosaltres creiem que és un llibre necessari per la gent del Camp de Tarragona però també per la gent de Catalunya. De vegades la indústria química des de Barcelona es veu com un tema purament tarragoní i no ho és pels perills que hi pot haver i pel pes social o polític. És com pensar que Hard Rock és un tema del Camp de Tarragona, estructuralment és un tema important. És veritat que el llibre al Camp de Tarragona tindrà una acollida, perquè la gent està més sensibilitzada, i veurem si la gent de Catalunya voldrà descobrir coses que hi surten i que són interessants.

- T.O.: Per als mitjans de fora de Tarragona la indústria química no existeix gaire, fins i tot en positiu. I potser a través del llibre estan descobrint no només que hi ha un problema ambiental, de seguretat industrial, sinó que possiblement estan descobrint que hi ha una indústria petroquímica que és la més gran del sud d'Europa.
 

La pancarta que ha presidit l'acte de la Plataforma Cel Net i Xarxa Sud, amb el lema Foto: Josep M. Llauradó


- Al llibre hi ha diferents referències a l'actitud conformista típicament tarragonina cap a la indústria. En canvi, a la gent de fora li sorprèn quan visita la zona i acaba adoptant una altra actitud.

- T.O.: Si has viscut a la Canonja tota la vida, o a Bonavista, a centenars de metres de la indústria petroquímica, allò forma part del teu paisatge. Has normalitzat una situació ambiental i urbanística que és un error de planificació des de l'origen.

- R.M.: A Tarragona tots hem dit alguna vegada allò de "algun dia això fotrà un pet i sortirem volant", amb una naturalitat que no hauria de ser.

- Perquè la indústria ho nega, diu que és un mite.

- R.M.: Ningú tenia previst que sortís una peça com la d'IQOXE disparada. Si en lloc d'anar a un habitatge, hagués anat a un dipòsit, hauria explotat? Quina seria la seva reacció? Al final sempre neguem coses apriorísticament, però hem vist que moltes de les coses que no podien passar han passat.

- T.O.: IQOXE ha de permetre fer una reflexió perquè és un escenari no previst, per tant comporta coses no previstes. Ens hem de plantejar aquest punt de la distància, perquè la peça cau a 2,5 quilòmetres i la distància legal de seguretat és de 500 metres. Has de fer una reflexió a la força. Has de seguir construint cap allí, amb tota l'alegria, a menys distància de cap on va anar la planxa?
 

Treballadors d'IQOXE, a les portes de l'empresa en una imatge d'arxiu. Foto: Josep M. Llauradó


- El llibre convida a la reflexió, però dona la sensació que no hi ha cap sortida. Ni la indústria marxarà, ni tampoc marxaran els barris construïts al seu voltant.

- R.M.: Nosaltres com a periodistes exposem com hem arribat fins aquí i la situació actual. La solució és difícil i no la podem plantejar nosaltres. Però és obvi que ja a les primeres indústries durant el Franquisme no es compleixen la distància de seguretat que marca la llei. Però lluny de corregir-ho, al llarg dels anys encara s'ha anat més a prop. El llibre mostra que els ajuntaments en són molt culpables. Amb PP-10 estàs posant més empreses i més gent en un lloc encara més a prop d'IQOXE d'on va caure la planxa. Tu com a ajuntament has de protegir els teus ciutadans. Estem veient-ho ara amb Hard Rock, que hi va haver un jutge que s'anés amb compte amb l'emergència química, i estem veient que alcaldes i el Parlament estan pressionant molt per posar-ho. Passarà alguna cosa mai? No ho sé. Que hi hauríem de reflexionar? Sí.

- T.O.: Hi havia un alcalde franquista que fa unes declaracions al Diari de Tarragona que venia a dir que tothom sap que aquesta indústria té un risc, i que assumir aquest risc és un peatge que has de pagar pel progrés. Tu com a societat estàs disposat a assumir-ho? Si ho fas, fes-ho a consciència. Al final el llibre crec que ajuda a entendre determinades dinàmiques que sovint des de la naturalitat i la convivència has acabat normalitzant.

- R.M.: D'accidents com el d'IQOXE n'hi pot haver cada molt, l'atemptat d'ETA no és un accident. Però el tema de la contaminació, amb l'òxid d'etilè, als Estats Units han demostrat que als barris més propers tenen un risc més important de patir càncer que altres poblacions. Més enllà de pensar que algun dia pot petar i sortirem tots volant, la clau és l'activitat diària, les emissions. Qui genera l'activitat ha tingut sempre el control sobre l'argumentari, ho sap tot, llavors ells et tranquilitzen. M'he de creure a qui em genera el risc, potser diuen la veritat, però jo necessito que algú independent, és a dir, l'administració, em doni les dades dels compostos realment perillosos. Que al 2023 no ho tinguem, fa que sospitis.



- Al llibre s'hi relata la visita de Josep Maria Recasens, l'alcalde de Tarragona entre 1979 i 1989, a BASF a Alemanya per veure les seves mesures de seguretat. També s'hi explica que als Estats Units tenen normatives molt estrictes amb el diòxid d'etilè. Tarragona és el pati del darrere de la indústria global?

- R.M.: Hi ha una sèrie d'estudis que parlen de zones de sacrifici. Als Estats Units les zones de sacrifici estan molt racialitzades, en barris pobres. Però si ens fixem en Tarragona, aquí hi ha el complex petroquímic, però també les centrals nuclears. No sé si som el pati del darrere, el que sí que sé és que som a Europa i que en un país modern com el que pretén ser Catalunya aquest control ha d'existir. Si som l'única planta de l'Estat d'òxid d'etilè, hauríem de tenir una normativa. Hi ha la sensació de vegades de qui dia passa anys empeny.

- Tant en l'aspecte urbanístic com en l'ambiental i en la relació amb la indústria, el llibre repassa l'actitud dels diferents ajuntaments del Camp de Tarragona. Destaca el cas de Vila-seca, que ha preferit optar més aviat pel turisme.

- T.O.: Als anys seixanta tenen algun alcalde que s'espanta davant la possibilitat que la indústria salti als terrenys on avui dia tens PortAventura. Vila-seca i Salou és conscient que el turisme té futur. És interessant veure que hi ha un debat encara en ple Franquisme sobre la ubicació de la refineria, per evitar que el Camp de Tarragona sigui un monopoli industrial. Realment xoca que hi hagi indústries a Vila-seca que funcionen amb llicències a precari des dels anys seixanta fins als anys noranta. Els ajuntaments tenen més capacitat per canviar les coses del que creuen.

- R.M.: El primer estudi de la qualitat de l'aire el fa el Morell, després s'afegeixen tres municipis més, la Pobla de Mafumet es despenja ràpidament i el Morell es torna a quedar sol.

- T.O.: És xocant que després de tants anys l'únic estudi de la qualitat de l'aire l'hagi impulsat una colla de ciutadans i no ho hagi fet l'administració. No és normal.
 

Toni Orensanz i Rafa Marrasé, autors del llibre La gran explosió sobre l'accident d'IQOXE i la història de la petroquímica. Foto: Arnau Martínez/ACN


- El llibre té un apartat extens sobre el recorregut històric de la indústria al Camp de Tarragona. La intenció des del principi era fer aquesta feina de recuperar la memòria?

- R.M.: Nosaltres no volíem fer un llibre d'IQOXE, entre d'altres coses perquè la instrucció està oberta. IQOXE ens ajuda a explicar un munt de coses, és un llibre sobre la petroquímica. En parlem molt perquè periodísticament és molt bèstia, però nosaltres no volíem fer una muntanya amb un exemple, sinó explicar com comença de torçat tot això.

- És una part de la història de Tarragona que potser no es coneix tant.

- R.M.: Almenys no s'havia explicat d'aquesta manera tota junta. És fonamental, perquè si no no s'entén el que està passant ara.

- T.O.: Hi ha força estudis de l'acadèmia, el que passa és que explicat per a tots els públics, possiblement no s'havia fet amb aquesta perspectiva. I, posat tot en conjunt, il·lumina coses, és a dir, hi ha un pecat original: aquesta febre de "necessitem indústria i ha d'estar aquí". I aquest pecat original dels alcaldes franquistes ha anat quedant en aquesta idea de "farem tot el possible, mirarem cap a una altra banda, tolerarem algunes coses, perquè aquesta indústria sempre estigui aquí". La mirada històrica explica això, que quan hi ha hagut intents de posar límits al creixement del polígon Sud les institucions no ho han aconseguit mai.

- Tot i així, hi ha algun tema que hagi quedat pendent a tractar en aquest llibre, relacionat amb la indústria química del Camp de Tarragona?

- T.O.: No hem entrat en la història laboral-sindical, que és un altre llibre. Sí que expliquem que a IQOXE la precarietat laboral és important.

- R.M.: Al final, per fer-ho digerible, has de deixar-te coses. Qui vulgui més informació, ja té Porta Enrere. L'esforç ha estat en intentar que s'entengui.

- T.O.: De cada expedient que hem consultat en podries fer un llibre sencer. A l'inventari d'accidents, decidim explicar-ne algun, però podries fer una enciclopèdia de la història de la petroquímica.
 

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació