Lògica de pressupostos

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Primer ple de l'any al Parlament. I, de nou, Pere Aragonès tornarà a provar la seva solitud en la sessió de control i haurà de suar perquè s'autoritzi la pròrroga pressupostària. El president va acabar 2022 amb la certesa que, en qüestió de dies, tindria el camí desbrossat per aprovar els comptes de 2023, però a mesura que cauen les fulles del calendari, la cosa es va complicant més i més. La reunió ERC-PSC d'ahir va durar només vint minuts.

El Govern diu que amb el PSC l'acord sobre els pressupostos estrictes és total, però que els separen assumptes aliens als comptes i que Salvador Illa vol tenir com a contrapartides polítiques. Estem parlant del Hard Rock, de l'ampliació del Prat i del Quart Cinturó, bàsicament. Els socialistes havien dit fa setmanes que ells no plantejarien res que no tingués a veure estrictament amb els pressupostos, però al final s'ha incorporat la lògica que marca que, en política, les carpetes sempre s'acaben barrejant. ERC ho va fer a Madrid amb el codi penal i, malgrat haver-ho criticat, ara ells ho fan a Catalunya amb els macroprojectes que defensen. Ahir, els republicans van tornar a fer un poti-poti al Congrés quan, contrariats per la duresa socialista en la negociació, Gabriel Rufián va evitar donar els seus vots a la pròrroga del decret de mesures contra la inflació de Pedro Sánchez.

La lògica política també diu que els vots ni es regalen ni es confisquen, es negocien. I Aragonès ha de continuar insistint i, amb 33 diputats, els mateixos que té el PSC, cedir en assumptes que considera nuclears i que afecten el model econòmic i ambiental. Amb el Quart Cinturó ja ho ha començat a fer i la votació de demà al Parlament pot donar pistes. Que tothom cedeixi és el que la ciutadania va votar el 14-F. No té altre remei. El Govern prioritza l'acord amb els socialistes perquè és el més raonable que ells els acabin votant atesos els pactes a Madrid, però intenta mantenir obert el diàleg amb Junts pel que pogués passar.

Junts no va deixar pas a l'octubre el Govern —i els 300 alts càrrecs que ostentava— per facilitar ara des de fora els pressupostos. Però si no n'hi ha, i aquí una altra lògica, el president molt possiblement haurà de convocar eleccions per no passar un any de viacrucis polític enmig de convocatòries electorals. Convocar-les per l'abril o el maig podria afavorir el PSC, que per això es resisteix a aprovar pressupostos; no se sap si a ERC; i, segurament, seria perjudicial per als juntaires. Les eleccions al Parlament obririen el debat intern sobre si l'ha d'encapçalar Laura Borràs, discutida internament i a les portes del judici per corrupció al febrer que la pot inhabilitar, o si ho ha de fer Jaume Giró, que ja es postula informalment, i distorsionaria la campanya de Xavier Trias, que sembla ben encarada i que està dissenyada sense soroll ni interferències.

Aragonès pot rebre un baló d'oxigen de Junts a última hora per evitar les eleccions —a diferència del que els passava just després de deixar el Govern ara ja no les demanen—, però en tot cas ell ha d'insistir en una altra lògica: que és millor tenir pressupostos que no pas no tenir-ne. En això l'acompanyen les patronals, els sindicats, les entitats de la cultura i el tercer sector, més encara tenint en compte que els nous comptes tindran 3.000 d'euros de despesa extra que, pel que sabem, implicaran destinar-ne 1.284 més a salut, 101 a cultura, 180 a renovables i a habitatge públic, respectivament, a més de consolidar els 11.000 empleats públics que durant la pandèmia es van incorporar a la sanitat i l'educació. Aquesta setmana, per cert, el personal de la pública ha convocat vagues que avui s'espera que tinguin una incidència desigual.

I, finalment, la lògica marcava que Aragonès i ERC busquessin dotar-se d'un relat polític entenedor. Això implicava dibuixar horitzons de futur més coherents. El president va resignar-se al no de la CUP a parlar dels comptes i sí que els va negociar i acordar amb els comuns per sumar-hi després Junts o el PSC per garantir-se la majoria absoluta. Amb la CUP i els comuns hauria tingut 50 escons. Una xifra insuficient, però una foto entenedora i tal vegada de futur, tal com vaig explicar en aquest article. És un risc que ni ell ni la CUP han volgut córrer. Ara li tocarà fer cessions potents al PSC, esperar una carambola fruit de les urgències de Junts o convocar eleccions enmig d'una batalla campal que no li permetrà afermar el missatge d'estabilitat institucional.
 

---

Avui no et perdis

»El PSC i Junts es desmarquen del Govern i allunyen l'aprovació dels pressupostos; per Carme Rocamora.

» Opinió: «El disbarat del Hard Rock»; per Marta Ribera.

» Metges de l'atenció primària: «El sou no és el problema, fem vaga perquè no tenim temps per fer la feina»; per David Cobo.

» «Fer vaga és una responsabilitat»: la mirada de dos mestres sobre la nova aturada a l'escola; per Aina Font Torra.

» Tot el que has de saber sobre les vagues de mestres, metges i taxistes; per Lluís Girona.

» Opinió: «Odiar no és gratis»; per Joan Foguet.

» Els condemnats d'ERC per l'1‑O demanen al Suprem l'absolució immediata; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Un altre cop els sense nom?»; per Francesc Canosa.

» Maragall incorpora Joan Queralt i Josep Caminal al consell assessor de la candidatura a Barcelona; per Carme Rocamora.

» La veu de Nació: «L’ombra de Manuel Valls»; per Joan Serra Carné.

» Els Leopard 2 ja apunten a Ucraïna: deu preguntes sobre els tancs més mortífers del món; per Pep Martí.

» El fred donarà treva aquest dimecres... amb permís del vent.

» D'Ana de Armas a Brendan Fraser: tot el que has de saber de les nominacions dels Oscars 2023; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

Aquest dimarts es va celebrar la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró d'escriptors i periodistes. L'arquebisbat de Barcelona convoca els professionals dels mitjans a una missa i un àpat posterior, que aquest any va congregar més gent que altres vegades. Va presidir l'acte un dels bisbes auxiliars, Javier Vilanova. El cardenal, Juan José Omella, no hi era. Però alguns dels presents comentaven la possible successió a Barcelona. Omella farà a l'abril 77 anys, dos més que l'edat oficial en què s'ha de presentar la renúncia a Roma. Com gairebé tots els cardenals, disposa d'un temps de pròrroga, que en aquest cas pot concloure en poc més d'un any, quan acabi el mandat a la Conferència Episcopal Espanyola. De moment, l'ambient al Palau Episcopal és d'absoluta tranquil·litat. Una tranquil·litat que es trencarà aviat, quan comencin les càbales per a la successió. La batalla per liderar l'episcopat espanyol serà també dura, ja que un potent sector conservador vol tancar l'etapa d'Omella, ubicat en una línia propera a la del papa Francesc. Pel que fa a l'Església catalana, abans caldrà cobrir la seu de Girona, vacant des de fa mesos i de la qual no hi ha notícies.    

Vist i llegit

Ser immigrant, o ser-ne fill, és difícil. Més encara si al país d'acollida hi ha recel i et vols desprendre d'algunes de les tradicions religioses de la teva cultura d'origen que ja no comparteixes o són font d'estigma. És el que expliquen noies i joves d'origen musulmà: "Per a la nostra comunitat som infidels. Per a vosaltres, catalanes de segona", explica un dels testimonis d'Atrapades entre dos mons, que ahir es va emetre al Sense ficció de TV3. La majoria es rebel·len contra la tradició patriarcal i reivindiquen la protecció dels seus drets a Catalunya. El documental, sobre un tema complex, està dirigit per Albert Segura i Marta Carreras.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1981, fa 42 anys, es feia públic el Manifiesto de los 2.300. Era un text impulsat per intel·lectuals i activistes de l'espanyolisme molt crític amb la normalització del català que estava començant a dur a terme la Generalitat, sobretot en el camp de l'ensenyament. Entre els impulsors hi havia Federico Jiménez Losantos —mesos després Terra Lliure atemptaria contra ell— i Amando de Miguel. Va ser la primera gran iniciativa cívica de l'espanyolisme a Catalunya després de la mort de Franco. Després n'hi ha hagut més, i també a Espanya com ara el Manifesto por la lengua común de 2008 en defensa del castellà com a llengua encara més preeminent a l'Estat. Aquí Jiménez Losantos defensava fa uns anys la redacció del manifest contra la normalització del català i els seus motius. El discurs és grotesc. 

 L'aniversari

El 25 de gener de 1980 a néixer a Terrassa l'exfutbolista i entrenador Xavi Hernández, una llegenda del Barça. Ara és entrenador d'un Barça que amb la Supercopa d'Espanya de fa uns dies ha guanyat el seu primer trofeu en dos anys. Xavi va ser un gegantí successor de Guardiola com a cervell del Barça i és una icona de l'estil Barça amb el seu elegant i ràpid toc de pilota. A més de classe i visió de joc tenia gol. Amb el Barça ho va guanyar tot i també amb Espanya. Copes d'Europa, Intercontinentals, lligues, el Mundial... res se li va resistir.

Si Xavi no té entre els seus molts títols individuals la Pilota d'Or és perquè se les enduia el seu company Leo Messi. La revista France Football, que atorga el premi, sí que el va incloure a l'onze ideal de la història del futbol mundial. Aquí podeu recuperar alguns dels seus millors moments al primer equip del Barça entre 1998 i 2015. Quina sort haver-lo vist dirigir l'orquestra dins el camp! Esperem que fora del camp millori.   
 ​Fes clic aquí per rebre'l