24
de gener
del
2023
Actualitzat
el
25
de gener
a les
7:58h
No és cap secret que la sanitat catalana té una mixtura de perfils professionals tan gran que, a l'hora de teixir una reivindicació conjunta, l'encaix es fa difícil i les prioritats ballen. Així i tot -al marge dels moviments derivats de les pressions de la patronal i possibles defectes de forma- el consens al voltant de la crida a la vaga i l'inici d'un nou cicle de protestes és esfèric. S'hi han posat d'acord sectors allunyats i s'ha aconseguit posar el focus en la necessitat d'incorporar més professionals i prioritzar la reducció de les llistes d'espera. Ara bé, veus de l'atenció primària temen que es pugui distorsionar els motius que expliquen que molts dels treballadors de la porta d'entrada a la sanitat pública se sumin a l'aturada laboral. Se subratlla que les actuals mancances no se solucionaran apujant el sou dels metges o ampliant els minuts per consulta i pacient. En aquest cas, dos metges del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona expliquen a Nació què els fa sortir a protestar.
"El sou no és el problema. No podem anar a plorar pel sou. Fem vaga perquè no tenim temps per fer la nostra feina, perquè no me la deixen fer, i això repercuteix en els meus pacients que no tenen cap culpa de res", resumeix la doctora Alba Martínez Satorres, sobre les reivindicacions que han començat aquest dimarts 24 i que tindran continuïtat al sector els pròxims dos dies. "A mi si em diguessin que em pagaran un 150% més, però continuéssim treballant com fins ara, me n'aniria igualment i canviaria de sector", aprofundeix Pablo Pires, facultatiu que està estudiant un màster per anar-se'n a fer de professor.
El principal motiu d'afartament té a veure amb la poca capacitat que tenen, en el seu dia a dia, d'arribar a cobrir com voldrien els seus pacients, però també les múltiples tasques de prevenció, recerca, docència o treball comunitari que s'inclouen en la seva feina. "S'ha prioritzat l'accessibilitat mal entesa. S'ha anat a la immediatesa, a les urgències i a la burocràcia. I s'ha descuidat la resta de la nostra feina", planteja la doctora Martínez.
El mateix conseller de Salut, Manel Balcells, s'ha mostrat d'acord públicament amb la necessitat de reduir les llistes d'espera "insostenibles" i de fer minvar els tràmits burocràtics -com signar baixes laborals sense complexitat- dels facultatius. Les paraules, però, són insuficients, quan es pregunta a l'altra banda de la trinxera. Reclamen canvis immediats que aportin eficiència al dia a dia de la sanitat pública. "Per què t'ha de fer la baixa un metge si tens gastroenteritis dos dies?", es pregunta Alba Martínez.
Si es busca la fotografia general, els sanitaris apunten a un "model català" que afavoreix que cada vegada més usuaris es visitin a la sanitat privada -Barcelona va registrar el rècord aquest 2022- i que ara, a més, es "vol fragmentar i subcontractar serveis bàsics". Si es va al detall, en canvi, un dels objectius principals és que es dimensioni correctament els pacients que ha d'atendre cada professional. Això inclou infermeria, administració i medicina. Tres sanitaris -un de cadascuna d'aquestes disciplines- formen un equip i tenen un contingent. "Al nostre CAP és d'uns 1.400 pacients per equip", apunta la doctora Martínez. I hi ha infermeres que cobreixen més d'un contingent de veïns. Amb un gruix de població tan gran per professional, el dia a dia es fa inassumible, remarquen.
"Mentre no es toquin els contingents, si tu com a metge fas la teva jornada laboral, saps que generes llista d'espera i que tens demandes sanitàries que no estàs atenent. I això et crema", apunta Pablo Pires. En alguns casos, hi ha centres ambulatoris de Barcelona que acumulen més d'un mes d'espera per a consultes ordinàries, explica. Tot plegat, afirmen els facultatius, se solucionaria principalment amb la contractació de "més metges, més infermeres, més treballadors socials". Aquesta és la prioritat, per sobre d'altres perfils que han arribat darrerament a l'atenció primària com els nutricionistes o els referents de benestar emocional. "És com si m'estic ofegant, et demano un salvavides i m'envies una tovallola. Això fa el departament. A mi m'encanten les tovalloles i quan surti de l'aigua m'anirà genial. Però ara necessito una altra cosa", planteja metafòricament Alba Martínez.
En el mateix sentit, lamenta que tant "les infermeres" com "els metges d'atenció primària", si tinguessin temps, podrien tractar situacions lleus d'alteració psicològica. "Molts cops no tenim temps per fer un bon abordatge. Hi estem capacitades, però com no arribem, la sanitat pública se n'acaba desentenent. Així, hi ha malestars emocionals o socials que acaben en baixes i mediacalitzats", exposa el doctor.
Això, obrint una escletxa entre qui es pot permetre l'atenció privada i qui no, "crea inequitats", insisteix Martínez. I part d'aquest problema es podria resoldre si els contingents de població a atendre es redueixin notablement. "Molts casos no impliquen trastorn mental. És malestar emocional. Són gent que s'han quedat sense feina, o els han desnonat, o l'àvia és a punt de morir. I són els que queden fora del sistema. Acaben sent visitats per algun metge que no és el seu i rebent medicació com a solució". Això col·labora en el fet que Espanya sigui, ara com ara, el país líder del món en consum de benzodiacepines -un fàrmac conta l'ansietat- i també ocupi un lloc capdavanter en altres antidepressius, segons els darrers informes de la Junta Internacional de Fiscalització d'Estupefaents (JIFE) de les Nacions Unides. "Desmedicalitzar la població necessita temps. No pots abordar una depressió lleu amb una visita de 10 minuts", resol la metgessa.
Per tot plegat, els representants de l'atenció primària demanen centrar el debat i evitar que es vinculi amb la reivindicació d'una possible pujada del sou, com va proposar el sindicat Metges de Catalunya inicialment, quan va comparar els salaris de Catalunya i Alemanya. "Estarem mal pagats si ens comparem amb els alemanys, sí. I la caixera del súper? No estarà mal pagada si es compara amb una caixera alemanya? I la dona que neteja el CAP, no li passarà el mateix?", reflexiona Alba Martínez. En aquest sentit, sabent que el sou brut mitjà d'un facultatiu a Catalunya fluctua entre els 51.000 i els 55.000 euros, la metgessa assegura que són uns "privilegiats". Una situació que, per exemple, no comparteixen amb el personal administratiu de l'atenció primària, que cobra molt menys. "La conclusió és que el que ens fa treballar malament no és el sou. Sinó la sobrecàrrega, i això és el que s'ha de solucionar", conclou la doctora.
"El sou no és el problema. No podem anar a plorar pel sou. Fem vaga perquè no tenim temps per fer la nostra feina, perquè no me la deixen fer, i això repercuteix en els meus pacients que no tenen cap culpa de res", resumeix la doctora Alba Martínez Satorres, sobre les reivindicacions que han començat aquest dimarts 24 i que tindran continuïtat al sector els pròxims dos dies. "A mi si em diguessin que em pagaran un 150% més, però continuéssim treballant com fins ara, me n'aniria igualment i canviaria de sector", aprofundeix Pablo Pires, facultatiu que està estudiant un màster per anar-se'n a fer de professor.
El principal motiu d'afartament té a veure amb la poca capacitat que tenen, en el seu dia a dia, d'arribar a cobrir com voldrien els seus pacients, però també les múltiples tasques de prevenció, recerca, docència o treball comunitari que s'inclouen en la seva feina. "S'ha prioritzat l'accessibilitat mal entesa. S'ha anat a la immediatesa, a les urgències i a la burocràcia. I s'ha descuidat la resta de la nostra feina", planteja la doctora Martínez.
El mateix conseller de Salut, Manel Balcells, s'ha mostrat d'acord públicament amb la necessitat de reduir les llistes d'espera "insostenibles" i de fer minvar els tràmits burocràtics -com signar baixes laborals sense complexitat- dels facultatius. Les paraules, però, són insuficients, quan es pregunta a l'altra banda de la trinxera. Reclamen canvis immediats que aportin eficiència al dia a dia de la sanitat pública. "Per què t'ha de fer la baixa un metge si tens gastroenteritis dos dies?", es pregunta Alba Martínez.
La urgència de "tocar els contingents"
Si es busca la fotografia general, els sanitaris apunten a un "model català" que afavoreix que cada vegada més usuaris es visitin a la sanitat privada -Barcelona va registrar el rècord aquest 2022- i que ara, a més, es "vol fragmentar i subcontractar serveis bàsics". Si es va al detall, en canvi, un dels objectius principals és que es dimensioni correctament els pacients que ha d'atendre cada professional. Això inclou infermeria, administració i medicina. Tres sanitaris -un de cadascuna d'aquestes disciplines- formen un equip i tenen un contingent. "Al nostre CAP és d'uns 1.400 pacients per equip", apunta la doctora Martínez. I hi ha infermeres que cobreixen més d'un contingent de veïns. Amb un gruix de població tan gran per professional, el dia a dia es fa inassumible, remarquen."Mentre no es toquin els contingents, si tu com a metge fas la teva jornada laboral, saps que generes llista d'espera i que tens demandes sanitàries que no estàs atenent. I això et crema", apunta Pablo Pires. En alguns casos, hi ha centres ambulatoris de Barcelona que acumulen més d'un mes d'espera per a consultes ordinàries, explica. Tot plegat, afirmen els facultatius, se solucionaria principalment amb la contractació de "més metges, més infermeres, més treballadors socials". Aquesta és la prioritat, per sobre d'altres perfils que han arribat darrerament a l'atenció primària com els nutricionistes o els referents de benestar emocional. "És com si m'estic ofegant, et demano un salvavides i m'envies una tovallola. Això fa el departament. A mi m'encanten les tovalloles i quan surti de l'aigua m'anirà genial. Però ara necessito una altra cosa", planteja metafòricament Alba Martínez.
Una fórmula per combatre la sobremedicalització
Les llistes d'espera també influeixen en la manera d'actuar dels metges i en la creació de ciutadans de primera i de segona, exposen els sanitaris del CAP Passeig de Sant Joan. Això fa que els que tenen capacitat econòmica optin per una mútua, mentre que la resta de pacients s'hagin de trobar a expenses del calendari que proposa la sanitat pública. Aquest bloqueig en trobar cita es mostra, per exemple, amb la salut mental. "Fa una mica de vergonya, però en alguns casos acabes reconeixent al pacient que, si s'ho pot permetre, el més fàcil és que consulti un psicòleg privat", comenta Pires.En el mateix sentit, lamenta que tant "les infermeres" com "els metges d'atenció primària", si tinguessin temps, podrien tractar situacions lleus d'alteració psicològica. "Molts cops no tenim temps per fer un bon abordatge. Hi estem capacitades, però com no arribem, la sanitat pública se n'acaba desentenent. Així, hi ha malestars emocionals o socials que acaben en baixes i mediacalitzats", exposa el doctor.
Alba Martínez, metgessa del CAP Passeig de Sant Joan. Foto: Adrià Costa
Això, obrint una escletxa entre qui es pot permetre l'atenció privada i qui no, "crea inequitats", insisteix Martínez. I part d'aquest problema es podria resoldre si els contingents de població a atendre es redueixin notablement. "Molts casos no impliquen trastorn mental. És malestar emocional. Són gent que s'han quedat sense feina, o els han desnonat, o l'àvia és a punt de morir. I són els que queden fora del sistema. Acaben sent visitats per algun metge que no és el seu i rebent medicació com a solució". Això col·labora en el fet que Espanya sigui, ara com ara, el país líder del món en consum de benzodiacepines -un fàrmac conta l'ansietat- i també ocupi un lloc capdavanter en altres antidepressius, segons els darrers informes de la Junta Internacional de Fiscalització d'Estupefaents (JIFE) de les Nacions Unides. "Desmedicalitzar la població necessita temps. No pots abordar una depressió lleu amb una visita de 10 minuts", resol la metgessa.
El sou i la consciència del "privilegi"
Els dos facultatius protesten que, al final, s'acaba generant una tendència en què només s'acaba atenent la població que ho necessita -o que s'arriba a fer alguna de la resta de tasques que implica la seva feina- quan es dediquen hores per pura vocació, més enllà de la jornada laboral. A més, en molts casos això s'ha de fer amb contractes temporals. "Diuen que no hi ha infermeres, mentre tenim ple d'infermeres empalmant contractes d'un mes perquè només els fan aquesta fórmula, amb la inestabilitat que comporta", es queixa la doctora especialitzada en medicina familiar i comunitària.Per tot plegat, els representants de l'atenció primària demanen centrar el debat i evitar que es vinculi amb la reivindicació d'una possible pujada del sou, com va proposar el sindicat Metges de Catalunya inicialment, quan va comparar els salaris de Catalunya i Alemanya. "Estarem mal pagats si ens comparem amb els alemanys, sí. I la caixera del súper? No estarà mal pagada si es compara amb una caixera alemanya? I la dona que neteja el CAP, no li passarà el mateix?", reflexiona Alba Martínez. En aquest sentit, sabent que el sou brut mitjà d'un facultatiu a Catalunya fluctua entre els 51.000 i els 55.000 euros, la metgessa assegura que són uns "privilegiats". Una situació que, per exemple, no comparteixen amb el personal administratiu de l'atenció primària, que cobra molt menys. "La conclusió és que el que ens fa treballar malament no és el sou. Sinó la sobrecàrrega, i això és el que s'ha de solucionar", conclou la doctora.