Escapista Collboni

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Jaume Collboni fuig del govern d'Ada Colau. El cap de files del PSC ja va ser soci de la líder dels comuns en la seva primera legislatura. El 2018, la decisió dels socialistes de ser agent actiu en l'aplicació de l'article 155 contra les institucions catalanes —que ell no va qüestionar— va fer que l'alcaldessa els fes fora de l'equip de govern. El 2019, l'aliança es va recosir i els vots de Manuel Valls van permetre seguir a Colau malgrat que Ernest Maragall havia guanyat les eleccions. Han estat gairebé quatre anys en els quals Collboni, en representació dels sectors més empresarials i d'ordre, que ell encabeix a la seva "Barcelona del sí", ha intentat anar-se desmarcant dels comuns en mesures reguladores o mediambientals i ha marcat perfil defensant diversos macroprojectes.

Ho ha fet en la línia del seu partit, que a escala catalana condiciona els pressupostos al ciment i al turisme convertint en cavalls de batalla el Quart Cinturó, el Hard Rock o l'ampliació del Prat, i fins i tot anant més enllà. No és casual que Foment del Treball i altres sectors conservadors tinguin com a referència business friendly a Collboni, que ara aspira a fer-se amb el suport dels que van votar a Valls fa quatre anys i a no permetre que Xavier Trias monopolitzi tot el vot "antiColau", que segons les enquestes no és gens menyspreable.

Collboni pensa que mantenir l'aposta per representar els sectors més conservadors no és ara compatible amb seguir com a soci de govern de l'alcaldessa. Vol menys contradiccions, i per això deixa la tinença d'alcaldia i fins i tot l'acta de regidor per dedicar-se només a fer campanya. És exactament el que criticava fa uns mesos. I el que no sabem és si, en cas de convertir-se en alcalde desbancant Colau, Trias i Maragall, actuarà igual d'aquí a quatre anys per preparar-se bé per revalidar càrrec.

El principal argument de Collboni ha estat que les grans decisions del mandat ja s'han pres. Ara tindrà mans lliures per criticar Colau, però ho haurà de fer amb la immensa contradicció d'haver-ne estat el principal soci i que el seu partit, i els regidors que l'acompanyaran a la llista, siguin encara al govern. Seguiran, per exemple, gestionant la regidoria de Seguretat, cosa que han fet aquests anys afirmant, per una banda, que les dades són bones i per l'altra que cal frenar la "cultura de la navalla" a la ciutat.

El PSC és un partit amb una llarga experiència de govern. Desmantellada CiU és, sens dubte, la formació amb més sentit institucional del país. I això hauria d'implicar no només guardar les formes (deixar el govern per WhatsApp una estona abans de dir-ho als mitjans és lleig) sinó també tenir memòria.

El 2009, amb la crisi econòmica fent estralls i en l'agònica espera de la sentència de l'Estatut que havia de dictar el Tribunal Constitucional, els problemes s'acumulaven a la taula de José Montilla. Alguns estrategs que mataven hores al Parlament o al carrer Nicaragua van assumir que el resultat de les eleccions de novembre de 2010 només podia ser dolent o molt dolent. I, per revertir-lo, van decidir convertir els seus socis, especialment els d'ICV, en els culpables de tot. Van alimentar fortes campanyes polítiques i mediàtiques de desprestigi contra Joan Saura, Josep-Lluís Carod-Rovira i els seus partits mentre intentaven preservar el líder socialista. El resultat va ser nefast per tots ells, també per al PSC. Collboni, cap de campanya de Montilla aquell 2010, ho hauria de recordar bé. A la gent no se li pot fer passar bou per bèstia grossa. Menys encara a quatre mesos de les eleccions. 
 

---

Avui no et perdis

»El llegat de Collboni: passió pel turisme, l'aeroport i la seguretat; per David Cobo.

» Opinió: «Electoral vs essencial»; per Jordi Mir.

» Collboni, fa vuit mesos: «Els que tenim responsabilitats de govern governarem fins al final de mandat»; per David Cobo.

»Patronals i sindicats collen el Govern i el PSC per pactar ja els pressupostos; per Oriol March.

» ERC s'obre a estudiar el Quart Cinturó per desbloquejar els pressupostos amb el PSC; per Oriol March.

» La veu de Nació: «No és hora de pròrrogues»; per Pep Martí.

» Guia: Metges, professors i taxistes, a la vaga; per Lluís Girona. 

» Opinió: «Crisi del model sanitari?»; per Marina Geli.

» El pla de Feijóo per diluir Vox: aposta per la llista més votada i més codi penal; per Pep Martí.

» Opinió: «Onze mesos»; per Jordi Borràs.

» Crònica: Front comú de les periodistes contra el ciberassetjament: «Fem xarxa perquè cap companya quedi sola»; per Carme Rocamora.

» Jo competeixo: Jacinda Ardern, la nostra presidenta; per Modernet.

» Opinió: «Chat GPT, Kasparov i Tanxugueiras»; per Jordi Bonet.

»Senglars i cabirols ja provoquen un terç dels accidents de trànsit.

» El preu de ser celíac: 1.000 euros més al cistell bàsic de la compra.

» Rumbes i flors: El caragol de Paul Klee; per Paula Carreras.
 

---

 El passadís

La gala dels premis Gaudí sempre provoca, com ha de ser, algunes polèmiques. Ja sigui pels discursos, pels vestits, per les decisions del acadèmics… o per l'emplaçament. El cas és que enguany, a diferència de l'any passat, hi va haver un cert consens entre els assistents per l'encertat redisseny de la sala oval del MNAC, que va permetre encabir tots els convidats sense limitacions ni estretors. A l'anterior gala, les restriccions eren tan fortes que molts es van plantejar si valia la pena assistir-hi. Aquest any, el format teatre amb butaques mirant a l'escenari ho ha capgirat tot. Potser per això hi va haver més bon humor, aplaudiments i agraïments a l'Acadèmia. Que duri.

Vist i llegit

El 2023 és any electoral. Com a mínim tindrem municipals i espanyoles a més d'autonòmiques en algunes comunitats. I tornaran els debats, ja siguin amb diversos candidats o cara a cara i amb públic o als mitjans com la ràdio, la premsa i la televisió. Beatriz Gallardo, que és catedràtica de Lingüística de la Universitat de València i col·laboradora d'Agenda Pública, escrivia ahir un article a El País preguntant-se el sentit que tenia encara avui fer-los de forma tan encarcarada i pautada. Demanava més atreviment als moderadors per aconseguir respostes i menys control dels partits. Proposava, per exemple, que cada partit tingués més d'un representant per poder entrar a fons dels temes. No sé si és la via, però és evident que en temps de segona pantalla (els debats els seguim sovint per les xarxes) i exigència, cal innovar. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1977, a Madrid, un escamot d'ultradreta assassinava cinc advocats laboralistes de CCOO i en malferia altres en un local que compartien amb el PCE. La matança d'Atocha va enrarir encara més el clima polític en plena Transició. A l'enterrament, que va transcórrer sense incidents tot i que enmig d'una forta tensió, hi van assistir més de 100.000 persones i va ser l'avantsala de diverses vagues que es van afegir a la de l'endemà de l'atemptat. Mesos després es legalitzava el PCE. Us aconsello el reportatge que va escriure Pep Martí. Aquí podeu veure un documental sobre el moviment obrer en aquells anys i l'impacte de la matança.

 L'aniversari

Un 24 de gener de l'any 1987, avui fa 36 anys, naixia a l'Uruguai l'exjugador del Barça Luis Suárez. Home d'àrea, impulsiu, treballador i tremendament competitiu, les seves botes són sinònim de gol. Al Barça va formar un trident d'or amb Messi i Neymar. Abans havia jugat al Nacional, el Groningen, l'Ajax i el Liverpool. Suárez ja coneixia Catalunya abans de fitxar pel Barça perquè la seva parella s'hi va traslladar de jove i no la va perdre de vista. Va marxar del Barça l'estiu del 2020 i aquesta temporada juga al Gremio de Porto Alegre. Aquí podeu recuperar els seus millors gols. 
 ​Fes clic aquí per rebre'l