1 de 10
Rumbes i flors

El cargol de Paul Klee

«Fer línies rectes durant una hora permetrà als meus companys artistes poder partir de la seguretat de dominar la tècnica per poder explorar nous llenguatges. Un no pot deconstruir una cosa que mai ha arribat a saber construir»

L'exposició de Paul Klee a la Fundació Joan Miró | Fundació Joan Miró
per Paula Carreras, Barcelona | 23 de gener de 2023 a les 16:30 |

Vaig acabar fent periodisme, però vaig començar fent el batxillerat artístic. Perquè m’apassionava l’art en totes les seves disciplines i perquè, lluny de voler ser artista, volia entendre-ho tot. La primera classe de dibuix artístic va ser una d’aquelles sessions estranyes, que ens van quedar per sempre a la memòria a més d’un estudiant. Durant tota l’hora que durava la classe, la professora ens va fer agafar un quadern i, amb un llapis, fer-hi línies rectes. Només línies rectes. En paral·lel les unes de les altres, en perpendicular, en diagonal… Línies. Línies rectes. Una hora fent línies. No vam entendre absolutament res. Em pregunto si mai algun dels meus companys de batxillerat acaba fent una carrera important com a artista, quin valor tindrien ara aquelles línies rectes.
 


A la Fundació Miró, l’exposició "Paul Klee i els secrets de la natura" comença amb una obra molt més prematura del pintor germano-suís. És un cargol a llapis que va pintar en una làmina científica de dos escarabats quan tenia només quatre anys. Quina bona feina de preservació va fer la família o l’entorn de Klee, vaig pensar en veure-ho. Perquè qui els hauria de dir que, 140 anys després, allò estaria exposat en un museu de Barcelona. Però té tot el sentit del món que hi sigui. Eren les primeres mostres del traç de Klee, però també de la seva mirada.
 

L’exposició, que es pot veure fins al 12 de febrer i que ha comissariat Martina Millà, fa un recorregut cronològic en l’obra de Paul Klee i amb com aquesta s’ha desenvolupat gràcies a l’observació de la natura. És per això que el recorregut comença amb dibuixos científics –unes papallones que sembla que només veure-les puguis sentir la textura avellutada– o estudis anatòmics –mans, peus, músculs de tota mena–. També es conserven les fulles i flors seques que devia recopilar, com tots ho hem fet algun cop a l’hora del pati, i assecar entre llibres i papers de diari. És fascinant veure com Paul Klee era capaç de mil·limetrar cada detall d’un dibuix científic per a conservar-ne el màxim rigor, però alhora, a mesura que l’espectador s'endinsa en les sales –i en la vida del pintor–, veure com la imaginació va guanyant terreny a l’observació. La natura és present en totes les peces de la sala on, per cert, la Martina Millà hi ha inclòs obres d’altres artistes especialment triades per a aportar narrativa però trencar el ritme i la inèrcia de la visita.
 

I, a poc a poc, les formes es van simplificant, el color va guanyant pes i el visitant ja no va veient què observava Klee sinó què pensava Klee. Aleshores sí, aleshores una veu els quadres que sempre havia associat a l’obra del pintor. Formes geomètriques, pintures molt sinestèsiques, traç gruixut i colors vius. Però, gràcies a les sales anteriors, un entén que quan Klee representa el moment exacte d’impacte d’un llampec amb una escala de verds i unes fletxes granes, tota aquella reducció és fruit d’haver observat, entès i jugat amb la natura. O que un pugui veure una sèrie de quadrats de colors inconnexos on ell veia el "So de la flora meridional" també és el resultat d’aquest mateix procés. Procés que la Fundació Miró proposa fer a l’espectador i l’agafa de la mà perquè no l’hagi de fer sol. Meravellós.

 
Els dibuixos científics impecables i immaculats dels primers anys de trajectòria de Paul Klee em van fer pensar en aquella classe de dibuix artístic on vam haver de dibuixar línies rectes. El que pretenia la nostra professora era que dominéssim a la perfecció la mínima expressió de l’art del dibuix: el traç, la línia. Com el dar cera, pulir cera de Karate Kid. Després d’una hora fent línies, aquestes cada cop ens sortien més rectes i més fermes. I això permetrà als meus companys que s’estan forjant una carrera com a artistes poder partir de la seguretat de dominar la tècnica per poder explorar nous llenguatges. Un no pot deconstruir una cosa que mai ha arribat a saber construir.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Participació