Jacinda Ardern plega. Se'n va la líder política que no només ha aconseguit enamorar Occident, sinó que ho ha fet d'oïdes. Cap analista sap exactament de què parla quan parla de Nova Zelanda i de la seva primera ministra, però hi ha un ampli acord al voltant de la seva figura. Ens agrada què fa i com ho fa, encara que el coneixement real de totes dues coses es basi en tuits dispersos, Tiktoks puntuals, i alguna crònica despenjada. Jacinda Ardern és de les nostres.
Ardern va estrenar-se en el càrrec de primera ministra el 26 d'octubre de 2017, fa cinc anys i mig. Li deu quedar lluny. I si a ella li queda lluny, imagineu-vos com de remot ens queda a nosaltres, els catalans. Perquè el 26 d'octubre de 2017, mentre ella estrenava el títol amb un somriure d'orella a orella, aquí estàvem a punt d'estrenar una fugaç república amb un somriure congelat d'orella a orella. Entràvem en la part més dura, descontrolada i emocional del procés. Una part que encara avui recordem, però que ja no vivim.
No la vivim perquè entremig no només hem viscut una pandèmia, sinó també exilis, presos, judicis, repressió, manifestacions, un 155, Urquinaones, repressió, tsunamis, detencions, repressió, clavegueres, suplicatoris, indults, taules, cimeres. I repressió. Han passat tres-cents anys en quatre dies. Tres-cents anys que s'han fet llargs i que han estat esgotadors. Tant, que hem acabat tots plegats tancats en aquest gran tanatori que és avui l'independentisme, farcit de traïdors, sectaris i valents, vetllant un mort -no estem morts del tot, però la metàfora continua funcionant, Josep Maria- que aquell octubre de 2017 ni tan sols sabia que acabaria emmalaltint.
Malgrat aquest panorama, continuem tenint els mateixos lideratges als dos partits principals de l'independentisme. Amb matisos, amb algun cromo amagant circumstancialment un altre cromo, però som allà mateix, incapaços de fer foc nou i renovar un moviment que ha de resignar-se a crear titulars que ja només giren al voltant de xiulets i de presidents legítims. Un cert egoisme -comprensible des d'un punt de vista personal, però incomprensible des d'una visió política- capitaneja l'etapa més desfeta de la revolució. I no sembla que aquest egoisme s'hagi de desfer en un futur pròxim.
Quan algun dia es desfaci, sigui quan sigui, ja farà temps que Jacinda Ardern haurà plegat. Ardern va arribar després d'ells i marxarà abans que ells. I, com ella, tants altres líders, tantes altres històries que tenen un principi i una fi lògics en el temps. Aquests dies, alguns envegem moderadament el poble neozelandès. Per la seva sòlida independència nacional, és clar, però també per no dependre de lideratges tan emblemàtics com anacrònics. Bona sort, Jacinda!