1 de 10
NEXT | crítica cinematogràfica

La broma de «Liberad a Fraser» s’ha fet, ja?

«'The Whale' deixa tan palès que el que estàs a punt de veure és un drama que t’ha de fer plorar, que el que acabes veient ni és drama, ni és res»

Brendan Fraser, protagonista de «The Whale» | Cedida
per Marta Ferrer, Barcelona | 22 de gener de 2023 a les 11:26 |
Fins fa dos dies –concretament, el 4 de setembre de 2022, quan The Whale va deixar el Festival de Venècia commocionat amb ni més ni menys que sis minuts d’ovació en acabar— el nom de Brendan Fraser havia caigut en l’oblit pel públic general. Els més cinèfils i els fans dels còmics el tenien més o menys present per la seva col·laboració amb Steven Soderbergh a No Sudden Move i a la sèrie de DC Comics Doom Patrol. Però per a l’espectador casual, Fraser era el desaparegut protagonista de The Mummy i George of the Jungle; un d’aquells joves actors que havia trobat l’èxit arran del seu atractiu i el seu timing còmic, però que, per algun motiu que ningú tenia del tot clar, havia desaparegut majoritàriament de les pantalles, i havia quedat en un simple record nostàlgic en el nostre cor.

Potser perquè ens costa conciliar les aparences cinematogràfiques amb els personatges reals, o potser perquè Hollywood fa segles que té la mà trencada en amagar els seus errors i les seves accions més que qüestionables, el fet que la carrera de Fraser havia estat suposadament arruïnada perquè Philip Berk, el president de la Hollywood Foreign Press Association (l’organització que vota els Globus d’Or), havia abusat sexualment d’ell, havia passat desapercebut. Fraser era un d’aquells personatges que de tant en tant protagonitzava algun titular sensacionalista de clickbait Nunca creerás lo que le pasó a este conocido actor de los 90. I sí, segurament no ens ho hauríem cregut del tot, perquè el que va passar a Fraser va ser una desgràcia que ni tan sols el #MeToo, que tantes actrius i dones de la indústria va envalentir, havia sabut gestionar del tot bé.


Per això —i perquè francament a Hollywood li agrada més una bona història de superació que a Woody Allen una relació heterosexual amb diferència d’edat— el seu paper a The Whale s’havia venut com un dels moments cinematogràfics imperdibles de l’any. Una fita que va quedar consolidada després de l’exitós pas de la pel·lícula de Darren Aronofsky pels festivals europeus, que es desfeien en elogis amb la gran actuació de Fraser. Una actuació que, per cert, cobra un sentit més metalingüístic que mai per l’aspecte físic del protagonista, un home amb problemes d’obesitat subjecte a les burles del seu entorn. El mateix Fraser va caure en una profunda depressió que, durant anys, també va afectar la seva salut i el seu aspecte físic. I tot davant de l’escrutini públic.

En efecte, poques coses agraden més a Hollywood que una bona història de superació. No cal ser un gran analista sobre la carrera de premis nord-americana per veure que Coda va guanyar l’any passat pel seu punt de vista optimista sobre la vida d’una família majoritàriament sorda, o que actors com Tom Hanks i Dustin Hoffman van guanyar un dels seus Premis de l’Acadèmia per personatges amb discapacitats. I si, a sobre, la pel·lícula va precedida per un advertiment que assegura que tot el que veurem a continuació està basat en fets reals –com va ser el cas d’Eddie Redmayne amb The Theory of Everything— doncs jackpot, que en dirien els nord-americans.


El Charlie de Brendan Fraser al film marca gairebé totes les caselles, en aquest sentit. Un actor que va viure un calvari mental i físic interpretant un personatge que viu un calvari mental i físic. La campanya es fa sola. I s’havia fet, fins que, amb la tardor, van arribar altres pel·lícules i altres interpretacions que l’havien acabat desbancant. L’anomenat buzz que fa de termòmetre de les opcions que tenen les pel·lícules d’arribar als Oscars havia desaparegut tant, que semblava que la carrera de Fraser entrava en un cicle viciós.

Al Cèsar, però, el que és del Cèsar. La interpretació de Fraser és més que correcta. La llàstima és que la resta de la pel·lícula no l’acompanyi. Aronofsky presenta un d’aquells films que, des del primer minut, et lliga una corda invisible al coll i t’estreny fins que deixes anar les llàgrimes. I quan una pel·lícula fa això amb art, el director triomfa. Però quan veus els fils de l’artifici, resulta incòmoda i provoca rebuig en l’espectador. Això és el que li passa a The Whale: deixa tan palès que el que estàs a punt de veure és un drama que t’ha de fer plorar, que el que acabes veient ni és drama, ni és res. A l’inrevés, el clímax de la pel·lícula, una aparent gran alliberació per tots els personatges, em va fer riure. I això, en un film que pretén commocionar, doncs, home, què voleu que us digui.


En mig d’aquesta dissidència tonal culpa de la direcció d’Aronofsky, l’acting tampoc sembla trobar el seu lloc. Fraser actua bé de la mateixa manera que ho fa Meryl Streep: plorant molt, cridant molt i respirant de valent. Que, d’acord, és una elecció més que lícita. El que li passa a Fraser és que l’extraordinària labor de perruqueria, vestuari i maquillatge li fan la vida molt fàcil. Gairebé massa i tot. Una mica com a Eddie Redmayne, vaja. I si el precedent serveix...

Caldrà veure si el combo físico-emocional i el seu discurs en recollir els Critic’s Choice Awards seran prou per convèncer els Acadèmics –que, per cert, de joves, moderns, i representatius d’una diversitat racial i sexual en tenen més aviat poc. El que és cert és que aquest sembla ser l’any de la superació personal, i, a jutjar pels premis ja atorgats, les històries com les de Ke Huy Quan (Everything Everywhere All At Once), que també ha reaparegut com un majestuós fènix asiàtic que s’ha refet de les cendres en què va quedar la seva carrera després d'Indiana Jones i The Goonies pel sol fet de no ser de raça blanca, són les favorites de l’any. Brendan Fraser ja pot anar preparant un esborrany de discurs si, en un gol al descompte, acaba sobrepassant Colin Farrell a The Banshees of Inisherin. Això sí, si la Brenaissance es fa efectiva i Hollywood vol demostrar que ha evolucionat i ja no es desfà dels actors com ninos trencats quan es passen de la ratlla, més els valdrà que el seu renaixement no comenci i acabi amb una sola cinta.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Participació