1 de 10
Entrevista

José Ignacio González Faus: «De Francesc en quedarà una desacralització del papat»

El jesuïta i pensador teològic analitza el moment que viu l'Església després de la mort de Benet XVI: "El catolicisme està destinat a ser asiàtic i africà"

José Ignacio González Faus, entrevistat a NacióDigital. | Ricard Novella
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 22 de gener de 2023 a les 18:00 |
Doctor en Teologia per la Universitat d'Innsbruck, a Àustria, i llicenciat en Filosofia per la UB, José Ignacio González Faus ha estat professor a la Facultat de Teologia de Catalunya i a la Universitat Centramericana d'El Salvador. El 19 de gener, Cristianisme i Justícia va presentar els seus dos darrers llibres, La inhumanidat i Plenitud humana (Sal Terrae). En la seva bibliografia cal citar també Comprendre Karol Wojtyla, imprescindible per interpretar Joan Pau II.

Als seus 89 anys, aquest jesuïta és un referent del pensament teològic. Veu progressista dins de l'Església catòlica, que viu el tram decisiu del pontificat de Francesc i acaba d'acomiadar Joseph Ratzinger, el Papa que va renunciar i a qui va tenir de professor. En aquesta entrevista, passa revista al moment que viu el catolicisme i el que pot aportar enmig de l'actual crisi.


- A punt de fer els 90 anys i continua produint.

- Entre altres coses perquè quan algú deixa de produir es mor. Però més seriosament diria que jo he rebut moltíssim, i el que et donen de franc ho has de tornar de franc. També em passa que se m'ajunten l'oració matinal amb les notícies, i sense voler, algunes de les coses que escric a partir de l'actualitat estan pensades, però també resades. Escolto sobre Shakira i Piqué i se m'acut alguna reflexió des de la visió cristiana. Quan m'assec davant de l'ordinador és quan més fàcil em resulta escriure.    


- L'Església ha dit adeu a Benet XVI. Vostè ha escrit sobre ell. Joseph Ratzinger va ser un teòleg del Concili. Després, va evolucionar cap a posicions conservadores. Sectors de la dreta política l'han convertit en un referent. Fins a quin punt és una figura manipulada pels seus? 

- Estem en una societat de pel·lícula western. Hi ha els bons que són totalment bons i uns dolents que ho són completament. Hem de superar aquesta mentalitat. Algú ha arribat a dir aquests dies que Joan Pau II va ser un Papa sant; Benet XVI, un Papa savi; i Francesc, un papanates. Joseph Ratzinger té coses que ens poden semblar bones i coses no tan bones. A Tubinga, en una classe, explicant la teologia d'Alexandria, d'Antiòquia, es va aturar i va preguntar: "I Roma?", per contestar ell mateix: "Ja sabem que a Roma no es fa bona teologia". I els alumnes van aplaudir. Això era la vigília del 1968. Jo ho vaig viure. 


- Vostè ha anat a classes de Ratzinger. Com s'explica la seva evolució?   

- Era un home molt tímid. Crec que en el seu cas hi van influir algunes actituds de pensadors de l'esquerra que van fer que anés cap enrere. Hem de tenir en compte un fet important. A Alemanya, el 1968 no va ser com a França. A França va ser un moviment més social, amb els estudiants anant a les banlieu i els treballadors a la Sorbona. A Alemanya va ser una reacció molt forta contra la regulació establerta en tots els àmbits. Jo anava a les classes de Cristologia de Ratzinger i hi havia molta tensió a la universitat. Hi havia por a com podia evolucionar el 68 alemany i a Ratzinger això el va espantar. Sempre dic que a una bona causa li fa més mal que la defensin malament des de dins que no que l'ataquin des de fora.   

"Ratzinger va fer patir molt els teòlegs com Jon Sobrino i Gustavo Gutiérrez. Va ser valent, això sí, en apartar Marcial Maciel"

- Quina impressió donava com a professor?

- Jo assistia a les seves classes com a alumne lliure. Estava a Tubinga perquè vaig trobar una feina per guanyar-me les garrofes com a capellà dels immigrants, mentre escrivia la meva tesi doctoral. Sabia que jo estava destinat a ser professor de Cristologia i vaig mirar quins professors hi havia i em vaig inscriure a les de Ratzinger. Era un professor molt pedagògic, molt serè, que es permetia alguna ironia. Per les tardes donava un curs que va desembocar en el seu llibre Introducció al Cristianisme. Recordo que una senyora espanyola que treballava a la universitat algun dia sortia escandalitzada del que deia Ratzinger. Vaig tenir poc tracte personal amb ell. Coincidíem alguns diumenges en els nostres passejos i ens saludàvem. Sempre me n'he penedit de no haver aprofitat aquestes trobades per dialogar-hi. En el tracte era exquisit i delicat.  
 

González Faus, en un moment de l'entrevista. Foto: Ricard Novella


- Quins aspectes positius i negatius destacaria d'ell?

- Entre els aspectes negatius d'ell, sent prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va fer patir molt a figures de la teologia de l'alliberament com Jon Sobrino i Gustavo Gutiérrez. I ara ells han estat exemplars i no han badat boca. Un fet positiu és que sent ja Papa, va apartar Marciel Maciel, el cap dels Legionaris de Crist, cosa que Joan Pau II no va voler fer. Aquí Ratzinger va ser valent. Però sobre el que dèiem de si ha estat mal interpretat pels seus, sent ja prefecte, va dir clarament que si els anglicans i protestants tornaven a l'Església, no havien de creure res més del que deia l'Església quan van abandonar-la. És a dir, podien ser catòlics sense creure ni en l'Assumpció de Maria ni en la Immaculada. En un altre sentit, si de les seves encícliques algú es molestés a extreure els textos sobre economia, molts defensors de Ratzinger s'escandalitzarien. En aquest sentit, no està tan lluny de Francesc. Però Francesc ha dit les coses directament.  


- El pontificat de Francesc entra en una nova etapa. Què en podem esperar?

- Abans de res, voldria dir que la meva opinió no està condicionada pel fet de ser també jesuïta. Precisament quan va ser elegit, vaig quedar preocupat perquè havia tingut fama de conservador i autoritari. De Francesc sabem que és un home que ha patit molt. Durant un temps, la Companyia el va tenir marginat. Va estar retirat a una casa a Córdoba i ell sap el que va passar. En el llibre del periodista Austen Ivereigh, molt amic seu, s'explica que sent arquebisbe de Buenos Aires, ell mateix es va referir al fet que havia passat la seva nit obscura. Crec que d'ell en quedarà una desacralització del papat. Això em sembla fonamental. El Papa no és Déu ni el Vicari de Crist, és una funció, el bisbe de Roma. Hauríem d'eliminar l'expressió Sant Pare. I després, una cosa fonamental que deixarà Francesc serà la reforma de la cúria.

- Això de la reforma de la cúria és un tema sempre pendent.

- És la gran necessitat de l'Església catòlica. Era una gran burocràcia que, en lloc d'ajudar el Papa, es va convertir en un mur. Si la reforma de la cúria va endavant, fantàstic.  
 

Aquest jesuïta va ser alumne de Ratzinger. Foto: Ricard Novella


- Queden pendents temes com la possible ordenació de dones, el celibat, fins i tot la comunió als divorciats. 

- Sobre la comunió dels divorciats, que escandalitza alguns, és una cosa que l'església ortodoxa ja té des de fa segles. L'anomenen disciplina de misericòrdia. Sobre el casament dels sacerdots, ja en el document de la Conferència d'Aparecida, el 2007, hi ha una al·lusió. Francesc té la tàctica de deixar portes obertes perquè passi un altre. Sobre el celibat, tinc un escrit en què dic que ajuda a que l'amor es converteixi en amistat. Però dit això, és evident que el dret de les comunitats a rebre l'eucaristia no se li pot treure a ningú, i si en un lloc no hi ha capellans cèlibes, s'ha d'ordenar a casats. Sobre l'ordenació de dones, estic preparant un text que sortirà en breu en forma de Carta a Francesc, 

- És imaginable un cisma per la dreta a l'Església?

- El grup opositor a Francesc dins de l'Església està molt sobredimensionat per sectors de la dreta nord-americana. Hi haurà cisma? Seria una bestiesa. Altres cismes que hi ha hagut, què han generat? Per la dreta, amb motiu del Concili Vaticà II, hi va haver la sortida del grup de Marcel Lefebvre, que ha quedat com una secta perduda. Per l'esquerra, quan el Vaticà I, al segle XIX, els anomenats veterocatòlics van marxar per rebutjar la infal·libilitat papal. No van resoldre res i van quedar també com una secta perduda. En canvi, els que van resistir dins són els que van aconseguir donar-li una interpretació que l'ha deixada com una cosa que no fa mal. Sembla que Joan Pau II volia fer una definició infal·lible per proclamar que les dones no fossin ordenades i Ratzinger ho va impedir. Però el cisma seria una estupidesa. Si te'n vas no arregles res. Molts grans teòlegs han patit molt, però han continuat. Ja hem citat a Boff. Karl Rahner, Henri de Lubac, Teilhard de Chardin... Els cismàtics són egoistes i rucs.

"Una cosa fonamental que deixarà Francesc serà la reforma de la cúria, que és una necessitat de l'Església"

- Quin ha estat el teòleg que l'ha influït més?

- El primer, Sant Ireneu, del segle II, que va ser el tema de la meva tesi doctoral. Més actuals, els dec molt a Karl Rahner i Karl Barth.
 

González Faus sosté que a l'Àfrica i a l'Àsia és on hi ha més vocacions catòliques. Foto: Ricard Novella


- Els va conèixer personalment?

- A Barth, no, a Rahner sí, però poc. I a Sant Ireneu tampoc...   


- Amb la crisi de vocacions i les esglésies, si més no a Occident, diguem-ne que poc freqüentades, el catolicisme està condemnat a ser una minoria?

- Crec que el catolicisme està destinat a ser asiàtic i africà. És on tenim més vocacions. Sap on té més vocacions la Companyia de Jesús? Al Vietnam. L'any que vaig entrar jo, vam ingressar cinquanta en un únic noviciat. A tot Espanya devíem ser uns 200. Avui, quan n'hi ha deu que entren estem contentíssims. El descens és enorme. En canvi, a l'Àsia i a l'Àfrica és diferent. I no serà la primera vegada que passa. En temps de Sant Agustí, el cristianisme era totalment nord-africà. El que seria interessant és que ells poguessin rebre el que nosaltres hem anat conquerint amb la modernitat i nosaltres puguem incorporar el que ells aporten de nou. El drama seria que el poc catolicisme que quedi a Europa fos d'aquesta dreta que no vull citar, en lloc d'aquest pensament progressiu amb noms com Javier Vitoria o Torres Queiruga. Quin serà? No ho sabem. A França hi ha hagut un grandíssim teòleg, Joseph Moingt, que va morir recentment als 106 anys. Seria important que tot el que ha aconseguit incorporar el cristianisme europeu el puguem incorporar als nostres germans africans i asiàtics. 

- La Companyia de Jesús té futur?

- Té futur però haurà de canviar molt perquè s'ha institucionalitzat. Són èpoques. De fet, Sant Ignasi volia una Companyia molt lleugera, tipus guerrilla, si se'm permet l'expressió. 

- En unes societats tan secularitzades com les europees, quin espai li queda a la fe?   

- Rahner parlava de cristians anònims, els que no s'hi senten però viuen com a tals. Una cosa que aporta la fe és el coneixement d'un mateix. Les persones tenim una gran necessitat de reconeixement. La fe t'allibera d'això perquè Déu t'accepta com ets. La llibertat està en alliberar-nos d'aquesta necessitat de reconeixement dels altres. La fe et capacita també per estimar desinteressadament, cosa que es dona poc. La fet et dona una causa per a la qual viure, que és el que dona sentit a la vida. Ara mateix, un dels grans problemes de la societat és el suïcidi juvenil. I molts pateixen problemes psiquiàtrics. La fe també et dona una causa. Hi ha grans pensadors de la modernitat que han criticat el cristianisme però també a la societat, i només ens hem quedat amb la seva crítica al cristianisme, com Freud. El descobriment de l'inconscient de Freud ja el trobem en Sant Ignasi, que emprava el terme autoengany. 
 

El jesuïta sosté que la fe és el "reconeixement d'un mateix". Foto: Ricard Novella


- I com es pot argumentar el fet de creure des de la racionalitat? Un tema com el de la resurrecció, per exemple.

- La fe no és un "creure que", és un "confiar en". El que passa és que el llatí i el grec tenen amb el verb creure unes accepcions que no estan en el castellà. És un creure cap a algú que significa confiar. Tinc un llibre sobre el Credo que es titula així, Confio. La ciència i la raó mai poden donar la fe, poden dir només que una cosa és raonable. Però sempre hem de donar un pas més enllà, com fem amb l'amor dels altres, del pare o del marit. Aquest és l'element fonamental de la fe. En temps de Jesús, poca gent creia que hi va haver una resurrecció. Nosaltres hi creiem perquè els testimonis van veure Jesús ressuscitat. Malgrat tot, portem dins nostre un sentit de pensar que potser hi ha alguna cosa més després. El filòsof marxista alemany Ernst Bloch deia que quan morís, volia trobar-se amb Hegel per tenir-hi unes paraules. Tenim la pretensió d'anar més enllà.   

"La fe no és un 'creure que', és un 'confiar en'. Un llibre meu sobre el Credo es titula així, 'Confio'"

- Vostè s'ha referit sovint al diner com una idolatria. La nostra societat és tan laica com es proclama? O hi són presents més elements religiosos, més tòtems del que ens pensem? 

- Això es dona molt per l'egoisme. L'ànsia de diners es converteix en una veritable dinerolatria. És la principal font de reconeixement. Contra el que etziba més l'Evangeli és contra el diner. Molta gent que se sent molt cristiana hauria de llegir-lo més. Recordo ara la conversa amb una senyora en el moment de l'aprovació de la llei del divorci. Estava indignada i citava l'Evangeli. Vaig anar derivant la conversa cap a les referències evangèliques sobre la riquesa i quan diu que és impossible que un ric se salvi. I em diu: "Bé, però això s'ha d'entendre en aquell context"! Hi ha coses que estan molt clares i altres que s'han d'entendre, que vol dir deixar-les al congelador. Va ser Joan Pau II qui va dir el 1979 que vivim en un sistema que fa rics cada cop més rics a costa de pobres cada cop més pobres. Una afirmació que les dades confirmen.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Participació