22
de gener
del
2023
Actualitzat
el
23
de gener
a les
9:40h
Fa poc més de 86 anys, Félix Martí Ibáñez -director general de serveis sanitaris i socials de la Generalitat presidida per Lluís Companys, a més de metge anarquista i militant de la CNT- va gestar el decret que regulava l'avortament a Catalunya, aprovat pel govern republicà el 25 desembre del 1936. Aquella legislació, una de les més avançades d'Europa quan es va concebre, atorgava a la dona la plena capacitat per decidir sobre el seu cos. Un repàs d'aquell text legal fa encara més evident la regressió que implicaria aplicar les mesures antiavortament plantejades per la Junta de Castella i Lleó, en pugna amb la Moncloa, que no està disposada a cedir en la normativa vigent sobre la interrupció voluntària de l'embaràs.
No és un debat menor a Espanya, que avui disposa d'una llei de terminis recorreguda pel PP al Tribunal Constitucional (TC) i sobre la qual s'espera algun pronunciament aquest febrer, anys després que el recurs de la dreta agités el debat a l'Estat. De fet, els populars ja van intentar la modificació legal quan van desbancar José Luis Rodríguez Zapatero de la Moncloa: la llei de supòsits que pilotava Alberto Ruiz Gallardón quan Mariano Rajoy era president pretenia substituir la normativa de terminis del 2010, però va quedar al calaix pel desgast que va ocasionar al partit, episodi que va liquidar la carrera política del ministre i exalcalde de Madrid. Ara, el PP s'ha tornat a enredar amb el dret a l'avortament a Castella i Lleó, on governa amb Vox, que no fa res més que desplegar l'ideari de l'extrema dreta.
Aquell polèmic avantprojecte de llei de protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada -obra de Gallardón- revertia els fonaments de la legislació progressista de l'avortament, perquè el dret a interrompre l'embaràs quedava diluït per la necessitat d'argumentar els motius de renunciar a la gestació. Un canvi radical de concepte. El protocol anunciat pel govern autonòmic de Castella i Lleó, sense competències per legislar en aquesta matèria, segueix la mateixa filosofia, perquè intenta condicionar la decisió de l'embarassada. Com? Introduint la possibilitat que les dones escoltin el fetus entre les setmanes sis i nou i oferint ecografies 4D, a banda d'obligar els professionals sanitaris a oferir atenció psicosocial a les embarassades. El protocol, que no s'ha desplegat i ja ha motivat un requeriment de la Moncloa -que es reserva la via dels tribunals-, discuteix la legislació estatal.
El retorn al passat que planteja el govern de castellanolleonès reclama perspectiva històrica. La Generalitat republicana ja disposava a finals del 1936 d'un marc normatiu molt més avançat, que blindava el dret a l'avortament de les dones sense condicionants morals. La Guerra Civil ja havia començat, però l'executiu català va continuar fent passos. La normativa es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat el 9 de gener del 1937 i portava la firma de Josep Tarradellas, que era conseller primer amb Companys, així com dels consellers de Sanitat i Assistència Social (Pere Herrera) i de Justícia (Rafael Vidiella). Era un cos normatiu modern, que no es va poder aplicar plenament pel rumb que prendria la guerra i el triomf final del franquisme.
Félix Martí Ibáñez -nascut a Cartagena i fill del pedagog valencià Félix Martí Alpera- va tenir poc temps i recursos per desplegar les polítiques sanitàries de l'estructura directiva de la Generalitat republicana. Però, amb el seu concurs, es van activar serveis pioners en l’assistència psiquiàtrica o la medicina social i preventiva. La primera regulació de l'avortament a Catalunya, però, va ser la seva obra principal. Pretenia evitar els efectes nocius de les intervencions clandestines -que podia acabar amb la mort de la gestant- i l'abandonament de nadons. El text facilitava que es pogués avortar durant les primeres 12 setmanes de gestació i articulava una xarxa de centres de la Generalitat per fer-ho possible, una empara dels serveis públics per facilitar la llibertat d'elecció de les dones.
El decret de la Generalitat republicana afegia motius ètics a les consideracions mèdiques -com l'estat del fetus o la salut de la dona- per permetre la interrupció de l'embaràs, i oferia un ampli aixopluc públic. L'article primer de la normativa tenia aquest redactat: "Queda autoritzada la interrupció artificial de l’embaràs, efectuada en els hospitals, clíniques i institucions sanitàries dependents de la Generalitat de Catalunya, en els quals estigui organitzat el servei especial per a tal finalitat". I l'article segon ampliava l'essència progressista de la legislació que es desplegava: "Es consideraran motius justificats per a la pràctica de l’avortament, les raons d’ordre terapèutic, eugènic o ètic".
El text legal no permetia avortar més d'un cop a l'any, amb l'excepció d'una justificació de tipus terapèutic. Una legislació sobre l'avortament que podria servir de lliçó d'història a Castella i Lleó per no lesionar drets bàsics, encara en discussió gairebé un segle després. Una situació que segurament deixaria perplex Félix Martí Ibáñez.
No és un debat menor a Espanya, que avui disposa d'una llei de terminis recorreguda pel PP al Tribunal Constitucional (TC) i sobre la qual s'espera algun pronunciament aquest febrer, anys després que el recurs de la dreta agités el debat a l'Estat. De fet, els populars ja van intentar la modificació legal quan van desbancar José Luis Rodríguez Zapatero de la Moncloa: la llei de supòsits que pilotava Alberto Ruiz Gallardón quan Mariano Rajoy era president pretenia substituir la normativa de terminis del 2010, però va quedar al calaix pel desgast que va ocasionar al partit, episodi que va liquidar la carrera política del ministre i exalcalde de Madrid. Ara, el PP s'ha tornat a enredar amb el dret a l'avortament a Castella i Lleó, on governa amb Vox, que no fa res més que desplegar l'ideari de l'extrema dreta.
Aquell polèmic avantprojecte de llei de protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada -obra de Gallardón- revertia els fonaments de la legislació progressista de l'avortament, perquè el dret a interrompre l'embaràs quedava diluït per la necessitat d'argumentar els motius de renunciar a la gestació. Un canvi radical de concepte. El protocol anunciat pel govern autonòmic de Castella i Lleó, sense competències per legislar en aquesta matèria, segueix la mateixa filosofia, perquè intenta condicionar la decisió de l'embarassada. Com? Introduint la possibilitat que les dones escoltin el fetus entre les setmanes sis i nou i oferint ecografies 4D, a banda d'obligar els professionals sanitaris a oferir atenció psicosocial a les embarassades. El protocol, que no s'ha desplegat i ja ha motivat un requeriment de la Moncloa -que es reserva la via dels tribunals-, discuteix la legislació estatal.
El retorn al passat que planteja el govern de castellanolleonès reclama perspectiva històrica. La Generalitat republicana ja disposava a finals del 1936 d'un marc normatiu molt més avançat, que blindava el dret a l'avortament de les dones sense condicionants morals. La Guerra Civil ja havia començat, però l'executiu català va continuar fent passos. La normativa es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat el 9 de gener del 1937 i portava la firma de Josep Tarradellas, que era conseller primer amb Companys, així com dels consellers de Sanitat i Assistència Social (Pere Herrera) i de Justícia (Rafael Vidiella). Era un cos normatiu modern, que no es va poder aplicar plenament pel rumb que prendria la guerra i el triomf final del franquisme.
Motius ètics i aixopluc públic
Félix Martí Ibáñez -nascut a Cartagena i fill del pedagog valencià Félix Martí Alpera- va tenir poc temps i recursos per desplegar les polítiques sanitàries de l'estructura directiva de la Generalitat republicana. Però, amb el seu concurs, es van activar serveis pioners en l’assistència psiquiàtrica o la medicina social i preventiva. La primera regulació de l'avortament a Catalunya, però, va ser la seva obra principal. Pretenia evitar els efectes nocius de les intervencions clandestines -que podia acabar amb la mort de la gestant- i l'abandonament de nadons. El text facilitava que es pogués avortar durant les primeres 12 setmanes de gestació i articulava una xarxa de centres de la Generalitat per fer-ho possible, una empara dels serveis públics per facilitar la llibertat d'elecció de les dones.
El decret de la Generalitat republicana afegia motius ètics a les consideracions mèdiques -com l'estat del fetus o la salut de la dona- per permetre la interrupció de l'embaràs, i oferia un ampli aixopluc públic. L'article primer de la normativa tenia aquest redactat: "Queda autoritzada la interrupció artificial de l’embaràs, efectuada en els hospitals, clíniques i institucions sanitàries dependents de la Generalitat de Catalunya, en els quals estigui organitzat el servei especial per a tal finalitat". I l'article segon ampliava l'essència progressista de la legislació que es desplegava: "Es consideraran motius justificats per a la pràctica de l’avortament, les raons d’ordre terapèutic, eugènic o ètic".
El text legal no permetia avortar més d'un cop a l'any, amb l'excepció d'una justificació de tipus terapèutic. Una legislació sobre l'avortament que podria servir de lliçó d'història a Castella i Lleó per no lesionar drets bàsics, encara en discussió gairebé un segle després. Una situació que segurament deixaria perplex Félix Martí Ibáñez.