De l'afebliment de Macron a les urgències de Sánchez: la geopolítica d'una cimera

La cimera hispanofrancesa que es farà aquest dijous a Barcelona tindrà lloc enmig d'un canvi en l'escenari europeu, que ningú sap encara com evolucionarà. En el que la majoria d'analistes coincideix és en què el 24 de febrer passat, quan les tropes russes van iniciar la seva "operació especial" a Ucraïna, van canviar moltes coses a Europa. La guerra, lluny de ser breu, s'ha convertit en un conflicte difícil de gestionar i ple de sorpreses, que ha capgirat els guions de les cancelleries i obre molts interrogants sobre com serà el projecte europeu. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, donarà la benvinguda a Sánchez i Macron, mentre una manifestació convocada per les associacions i els partits independentistes es vol fer escoltar. Les reivindicacions de l'agenda catalana, però, poden tenir un paper menor en l'encontre.  

L'acadèmica Ruth Ferrero-Carrión, especialista en política europea, advertia recentment sobre com la nova situació creada per la guerra i la crisi energètica han sacsejat profundament les relacions entre Alemanya i França, relacions que s'hauran de redefinir si volen continuar sent els dos països nuclears de la UE. Aquest gener, per cert, fa 60 anys de l'oficialització de l'aliança entre França i Alemanya, que van enterrar així segles de guerres. 
 

Un eix París-Berlín afeblit

El 22 de gener del 1962, el general De Gaulle i el canceller alemany Konrad Adenauer van signar el Tractat de l'Elisi, que va refermar l'aliança entre tots dos, antics enemics, i els va consolidar com la columna vertebral del que aleshores es deia el Mercat Comú Europeu. Des d'aleshores, fos amb el tàndem Pompidou-Brandt, Giscard-Schmidt o Mitterrand-Kohl, França i Alemanya han marcat el pas a Brussel·les. Era la primera garantia de l'estabilitat continental. Però ja no van a la una. Berlín va apostar la seva estratègia energètica al vincle comercial amb Rússia, que la invasió d'Ucraïna ha qüestionat. 

Emmanuel Macron i Olaf Scholz -que, a més, sembla que tenen poca connexió personal- discrepen i no se n'amaguen. Alemanya ha hagut de fer un gir brusc en la seva política energètica i veia amb bons ulls el projecte Midcat per conduir gas a través dels Pirineus, que Espanya i Portugal defensaven, però que l'Elisi va rebutjar. Finalment, França sí que va donar llum verda al H2Med, una via submarina que conduirà hidrogen verd (i gas en proporció limitada) de Barcelona a Marsella. Se'n parlarà a la cimera. El H2Med agrada més a París, que a Marsella tindrà el control de l'aixeta.

Si en energia, Berlín -més necessitat de vies de provisió davant una França que esgrimeix el poder nuclear- i París discrepen, també ho han fet en defensa. Alemanya ha hagut de repensar la seva estratègia militar, menys habituada a la intervenció exterior. La decisió de Scholz de comprar avions de combat F-35 nord-americans ha irritat Macron, sempre gelós de Washington.   
 

L'est vol ser actor central... i mira als EUA 

Un altre factor que ha modificat l'escenari és el paper creixent del bloc de països de l'est al si de la UE. La invasió russa ha accentuat encara més l'entusiasme pronord-americà dels països que se senten amenaçats per Moscou. Polònia -governada per la dreta nacionalista de Llei i Justícia- ha pres el lideratge d'aquest bloc oriental, més atlantista que mai. Aquest decantament, que França tem des de fa anys, també ha afeblit la posició alemanya. Perquè tant França com Berlín han compartit intents de diplomàcia per evitar l'enquistament de la guerra mentre Varsòvia clama per enviar més armes i derrotar Rússia.    
 

El Regne Unit ha marxat, Itàlia és un aliat incòmode

Aquest afebliment de l'eix París-Berlín com a gran bloc central de la UE ha coincidit amb la marxa del Regne Unit després del Brexit, que ha fet perdre dimensió al projecte europeu. Itàlia és l'altra gran potència europea, però en aquests moments, és vista amb incomoditat a la resta de capitals. La caiguda de Mario Draghi i l'arribada de l'extrema dreta al govern a Roma ha accentuat el sentiment d'haver perdut un soci cabdal per cadascun dels dos principals socis, Macron i Scholz.   
 

Espanya vol aprofitar l'ocasió 

Si la reubicació de forces a Brussel·les ha tret força a França, Alemanya i Itàlia, també dona més espai a la resta de socis. Pedro Sánchez és ben conscient que l'escenari que es dibuixa a la UE dona una oportunitat a Espanya per reforçar el seu paper internacional.  Ho ha demostrat, de la ma de Portugal, l'aposta ferma per l'excepció ibèrica. Sánchez acabarà la legislatura amb la presidència espanyola de la Unió, en el segon semestre d'any. I pensa jugar al màxim la seva carta internacional. El president espanyol aterrarà a Barcelona dos dies després de ser al Fòrum de Davos, on ha pogut lluir alguns índexs econòmics positius, com una inflació controlada i un mercat laboral més endreçat.   
 

Les necessitats de política interior

Els dos protagonistes de la cimera, Sánchez i Macron, tenen urgències de política interior que els fan veure la política exterior com un salconduit. La Moncloa ha repetit fins a la sacietat que la cimera es farà en una Catalunya pacificada, que ha deixat enrere el procés. La mobilització convocada per les entitats sobiranistes sota el lema Aquí no s'ha acabat res! vol desmentir la suposada seguretat del govern espanyol. 

Però també Macron necessita desviar la mirada d'una creixent conflictivitat social a França. El projecte de reforma de les pensions, que vol allargar l'edat mínima de jubilació dels 62 als 64 anys, ha unit els sindicats. Pel mateix dia de la cimera hi ha convocada una vaga a les refineries, com a inici d'una onada de mobilitzacions al carrer. La cimera que se celebrarà al MNAC de Montjuïc serà una de les fotografies del dia, però no amagarà la realitat d'unes societats en malestar i una UE ferida per la guerra.