1 de 10
el grafiti del brivall

El viatge

«A l’eixida de metro d’Arc de Triomf, tots dos s’acomiaden prometent-se que s’estimaran sempre i que cuidaran l’un de l’altre. S. es perd escales avall entre un riu de gent. Una entre tants. Poca cosa. Indefensa. Sola»

El banc de sobre les vies on reposen M. i S. | Francesc Viadel
per Francesc Viadel, Barcelona | 14 de gener de 2023 a les 13:12 |
Fa pocs mesos que M. va fer els catorze. Des d’aleshores s’ha estirat i ja no és aquell xiquet redó i maldestre incapaç de perseguir una pilota sense ensopegar amb les seues pròpies cames. Un xiquet que nadava com un peix pesant i cec mentre la resta dels seus companys, prims, menuts, veloços i esmunyedissos com anguiles, se’l deixaven darrere. Ara és un quasi home alt i corpulent que és capaç fins i tot de traure el geni i parar els peus als dos o tres malparits de l’escola que des de sempre solen tocar-li els collons.

Fa molt poc temps que els pares li deixen eixir una estona les vesprades del dissabte i, al carrer, ha fet amics nous que li expliquen històries increïbles sobre els mons en què han crescut. Res a veure amb els mons dels seus companys de curs als qui coneix des que té quatre anys, fills tots d’advocats, professors, agents comercials o pròspers botiguers del barri. Un dia, per exemple, va conèixer un xic de la seua edat que va estar durant mesos vivint al carrer amb tota la seua família perquè van ser desnonats per pobres. Un altre dia, a un que va estar tancat al centre de Can Llupià, a Horta, i que, a més, té un germà que va passar uns anys al talego. En coneix alguns que sempre porten navalla a les seues bandoleres, d’altres que passen blanca per a poder menjar, uns pocs que alguna vegada donen un pal per obtenir pasta amb què pagar-se els vicis.


Quasi sempre que ix fa cap a Arco i s’hi troba amb aquella tribu tan diferent de la que li pertoca per classe social. Li agrada barrejar-se, però, entre aquells pinxos pels quals sent admiració i respecte. Escolten Zaskop Máster, Denom, El Jincho, Morad, els germans Ayax y Prok... Un dia M. va flipar quan va veure a aquests darrers en persona a la plaça dels skaters, on hi ha el gran museu de parets blanques i cristall que mai ha sabut què és. En Arco fan també binge drinking i cremen canuts de maria i de costo un darrere de l’altre.

Aquesta vesprada de dissabte ha vingut també S. que ara viu a Cornellà perquè sa mare no pot pagar un lloguer a Barcelona. És dos anys major que ell, tan menuda que el seu cos es perd dins dels pantalons i de les samarretes amplíssimes amb què sempre es vesteix. Té uns ulls blaus enormes i uns cabells llisos negres i llargs que li arriben fins al cul. Fa res es va tatuar una lluna i un sol a l’avantbraç i du un pírcing de plata d’estil Nostril amb una diminuta pedra de color roig incrustada. Amb la seua veueta dolça sempre diu que el sol és ell i que ella és la lluna i M., aleshores, es posa content i li passa molt suaument la mà pels seus malucs nus.


Quan M. i S. es troben sempre es fonen en una abraçada fraternal i tot seguit es fan un innocent pico com si foren dos ocellets. El primer que li ha dit avui S. a M. en veure’l ha estat que tenia moltes ganes de desconnectar, que l’ansietat se l’estava menjant viva. De seguida, tots dos s’han separat del grup i han creuat Marina en direcció al banc de les vies on a aquelles hores de la vesprada sol tenir oberta la paradeta el dealer dominicà, el de la cara ratada, l’"home gros de les pirules", malnom que s’han inventat els col·legues per referir-s’hi.

Quan arriben se’l troben palplantat a la vora del banc. Un banc ubicat de cul a les vies del tren tot tatuat de gargots que hauria pogut fer un Bansky qualsevol de barri. El gros ja sap què volen les criatures. De fet, S. és una bona clienta. Els somriu i discretament treu de la butxaca del seu polo blau de seda brodat amb la figura d’un drac entre gesmils dos "secants" amb el dibuix de Krusty el pallasso. Seran vint euros. Avui convida ella.


La parella llavors s’endinsa en les entranyes del barri desolat, clapat de fàbriques abandonades, grues, solars i s’atansa fins a un jardí ubicat entre uns edificis mig abandonats que els veïns han omplert de papallones: papallones tatuades sobre els bancs blanquíssims; en els cossiols dins dels quals creixen les estrelítzies i les oliveres; papallones de cartó, de plàstic, de paper pintat penjant d’un cobert on els xiquets berenen, es refugien de la pluja, juguen a pintar; papallones de color verd, carabassa, roig, blau, groc...
Quan M. i S. arriben no hi ha ningú. El cel s’ha tornat tot de color taronja. Seuen sota el cobert, s’abracen un moment, es miren als ulls i, tot seguit, amb la mateixa devoció d’uns primers combregants, es posen a la llengua el seu Krusty.

Aquesta serà la primera vegada d’ell. Encara no ha passat mitja hora i M. sent com aquella angoixa que des de tota la vida l’ha torturat va desapareixent alhora que puja la temperatura del seu cos i les ninetes dels ulls se li dilaten com les d’un gat excitat. Les papallones en això aixequen el vol, es dissolen en una atmosfera carregada de pols fluorescent, el sol allà dalt es balanceja, rebota com un globus sobre uns núvols que semblen de llepolia. De colp, M. escup sobre el terra el gripau de la seua ansietat que dia rere dia des que té memòria rauca dins del seu estómac, dels seus budells, dins del seu cap on només hi ha desordre. I en això sent que la seua ànima abandona el seu cos i sura ingràvida dins de la pols, entremig de les juganeres papallones el voleteig de les quals sona com un milió de campanetes.

Cau la nit i cal tornar a casa. Tots dos passen encara pel banc de l'"home de les pirules" que ja se n’ha anat cap al Born per no aixecar sospites i aprofiten per seure sobre el respatller un moment perquè volen esperar a veure si passa un tren que S. diu que podria ser de vagons de gel amb els seients de vellut i conduït per un maquinista vestit de malabarista de circ. Ell llavors riu a mandíbula batent i l’abraça molt una vegada més i ella es deixa abraçar i plora.

Una estona més tard, a l’eixida de metro d’Arc de Triomf, tots dos s’acomiaden prometent-se que s’estimaran sempre i que cuidaran l’un de l’altre. En això, S. es perd escales avall entre un riu de gent. Una entre tants. Poca cosa. Indefensa. Sola.

Quan M. entra a casa el pare llig enfonsat en la seua butaca esventrada i bruta de color beix un llibre gruixut que fa temps que pega bacs pel menjador. La mare fa el sopar. S’ha fet fosc. M. pensarà tota la nit en la pols de colors, en la música de les papallones, en el tren de gel dins del qual s’ha colat sense saber encara ni com i que el durà més enllà de totes les seues pors, més enllà de l’horitzó on continua caient el sol. Fins a fer-se de dia no tornarà a saber del gripau.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Participació