Quan érem francòfils

La cimera hispanofrancesa del 19 de gener ha generat una forta polseguera política. El teixit civil independentista ha qualificat de "provocació" l'encontre dels presidents espanyol i francès, Pedro Sánchez i Enmmanuel Macron al MNAC de Barcelona i ha convocat una manifestació de protesta. A les entitats Òmnium Cultural, ANC i el Consell de la República, s'hi han afegit els partits sobiranistes. També ERC hi serà, malgrat que el president Pere Aragonès assistirà a la cimera.

L'estat francès, unitari i jacobí, és vist ara com un aliat d'Espanya en la defensa de la seva unitat territorial enfront dels drets dels pobles a un i l'altre costat de la frontera. Felip V, duc d'Anjou, va vèncer en la guerra de Successió amb les armes franceses, el 1714. Un segle després, la Guerra del Francès va desfermar el país contra la invasió napoleònica. Però la relació amb França ha estat més complexa. La societat catalana s'ha caracteritzat històricament per una especial francofília. Durant el franquisme, França era vista com el país des d'on arribaven les millors influències. I la causa de França va ser vista com una de pròpia per molts catalans. Aquí en teniu alguns exemples dels darrers cent anys.  
 

Amb França a les trinxeres

L'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) va dividir la societat espanyola de manera molt acusada. En general -les coses eren més complicades-, els sectors més conservadors tenien simpatia pels Imperis Centrals (Alemanya, Àustria-Hongria, l'imperi otomà) i els més progressistes per la causa aliada (França, Gran Bretanya, Rússia), que s'equiparava a la defensa de la democràcia. A Catalunya, hi havia una majoria proaliada i especialment profrancesa. Per si de cas, Espanya va adoptar la carta de la neutralitat.

En el catalanisme, es va imposar la tesi de Rovira i Virgili, intel·lectual de referència de l'esquerra, de vincular causar aliada a llibertat dels pobles. Però va ser, curiosament, en el sectors més radicals del nacionalisme que aquesta mirada va fer més impacte. Encara ara es debat sobre la xifra dels Voluntaris Catalans que van apuntar-se a la Legió Estrangera francesa, però van ser uns quants milers. Molts hi van deixar la vida, com el militant independentista Camil Campanyà, que va caure al Somme, després d'haver fundat una revista de combat, La Trinxera Catalana.  

Acabada la guerra el 1918, és cert que la fallida dels grans imperis va veure néixer noves nacions, com Hongria, Txecoslovàquia, Polònia... Catalunya, que tenia una Mancomunitat migrada de recursos, va reclamar una autonomia, que va ser rebutjada per Madrid. Alguns van creure que París impulsaria la causa de Catalunya, però el retorn als voluntaris va ser alguna referència elogiosa i una medalla de la Legió Estrangera. Segurament no va succeir mai, però s'ha atribuït al primer ministre Clemenceau una resposta molt clara a la petició d'una delegació catalana: "Pas d'histoires, monsieurs!". 
 

La visita del mariscal Joffre

Un colofó del capítol bèl·lic es va produir el maig del 1920. Es va convidar el mariscal Joseph Joffre, nord-català i vencedor al camp de batalla, perquè presidís els Jocs Florals. Per sorpresa de tothom, el militar va acceptar. Això va generar un gran entusiasme a Catalunya. I nervis a la cort. Joffre va arribar a Barcelona l'1 de maig. Val a dir que passant abans per Madrid per homenatjar el rei Alfons XIII per les tasques humanitàries fetes per la neutral Espanya. El clima al carrer aviat es va caldejar, convertint Joffre en símbol de rebel·lia patriòtica, mentre el mariscal era afalagat en una pugna surrealista entre la Mancomunitat i Capitania General. Aquells dies, hi va haver corredisses i detencions massives al cant d'Els Segadors i crits independentistes. 
 

El xoc de la guerra i l'exili

Pel catalanisme i el republicanisme, França era aleshores un símbol. Ho era també com a terra d'acollida de refugiats, com va viure Francesc Macià els anys vint. Amb la Segona República, tots dos països semblaven agermanats. Molt més quan el Front Popular va triomfar a Espanya i França el 1936. En els primers dies després de l'esclat de la Guerra Civil, el govern del socialista Léon Blum va mostrar-se disposat a enviar avions per donar suport a la República. Però molt aviat, la raó d'Estat es va imposar. Amb una Europa en tensió amb un Hitler més amenaçador que mai, les pressions de Gran Bretanya sobre París van mantenir França al marge del conflicte. 

Mentre va durar el conflicte, com ha explicat l'historiador Alejandro Acosta en un estudi, el 14 de juliol, dia nacional de França, i l'11 de novembre, la data de l'armistici del 1918, van ser festejats a Catalunya amb una ofrena floral al monument als Voluntaris que es va aixecar a la Ciutadella, obra de Josep Clarà. L'allau de refugiats que van travessar la frontera fugint de les bombes de Franco van oferir una altra percepció de la França republicana, malgrat que també s'ha de dir que cap país estava preparat per rebre de cop centenars de milers de persones en aquelles condicions. 

França, de refugi a aliada d'Espanya

Malgrat les decepcions, sota el franquisme França va continuar sent vista com el contrast més proper a la realitat de l'Espanya dictatorial. Durant dècades, va ser terra d'asil per a bascos, catalans i demòcrates espanyols. En el terreny cultural, la petjada francesa va ser enorme. Un moviment com la Nova Cançó no s'entén sense la influència de la cançó francesa i els sons de George Brassens. La nouvelle vague va fer furor en la intel·lectualitat catalana.  

A mesura que Espanya s'ha anat alineant a la Unió Europea, els contrastos han donat lloc a una visió més matisada. La realitat nord-catalana ha deixat al descobert el resultat de segles de jacobinisme sobre la llengua del país. I els problemes propis de la realitat francesa, amb l'ascens de l'extrema dreta i l'esgotament del model presidencialista francès han donat una perspectiva amb llums i ombres i allunyada de miratges. França, però, per bé i per mal, continua estant molt a prop.