Ciutadans elegeix el seu enterrador

Aquest dijous, Ciutadans ha clos unes primàries dramàtiques sobre el seu futur. Ho ha fet elegint la candidatura oficialista impulsada per Inés Arrimadas. Dues llistes pugnaven pel lideratge. La fins ara presidenta, Inés Arrimadas, molt qüestionada, no es postulava, però s'ha integrat en la llista que encapçalaven Adrián Vázquez per a portaveu polític i Patricia Guasp per a secretària general. Tenien al davant Edmundo Bal, que aspirava a portaveu polític, amb Santiago Saura com a candidat a secretari general. L'elecció ha generat molta tensió interna en un partit que viu les seves hores més amargues.

Ciutadans va tocar la glòria fa només quatre anys, quan totes les enquestes li somreien. Albert Rivera, líder indiscutit, aspirava a tot. Però el cicle electoral del 2019 va enrunar totes les ambicions. Rivera, encegat pels elogis de la premsa madrilenya, va demostrar que l'ambició requereix més que l'aplaudiment dels cortesans i va quedar ben retratat davant del mirall. L'ensorrament de novembre del 2019, quan el grup taronja del Congrés va quedar relegat a deu diputats, va ser l'inici d'una inflexió cap a l'infern. Ciutadans no va ser capaç de respondre a les expectatives. Aquí teniu cinc claus que expliquen l'ensorrament. 
 

1. L'error fatal de Rivera 

Després de donar el salt a la política espanyola, Albert Rivera va fer una aposta: substituir el PP com a gran alternativa de dretes. Tot ho va subordinar a aquest objectiu. Això podia tenir alguna explicació, ja que si a Catalunya Ciutadans va créixer amb una base electoral transversal que aplegava vot conservador i d'altre exsocialista unit en un anticatalanisme ferotge, a l'Espanya profunda no era així. 

Rivera va recollir molts votants decebuts pel PP, la majoria pels escàndols de corrupció, però també alguns que trobaven Mariano Rajoy massa tou amb Catalunya durant el moment definitori d'octubre del 2017. Així es va covar una contradicció insalvable: l'etiqueta aparentment liberal i renovadora embolcallava un discurs i unes actituds inflexibles. Quan Rajoy va passar i el PP va recuperar duresa amb Pablo Casado, Rivera va perdre gas.

De fet, la major part de fugues que ha patit el partit els darrers temps ha estat de quadres que han anat al PP. El cas més emblemàtic va ser el de Fran Hervías, antic home de l'aparell amb Rivera. Hervías coneixia a fons el partit i ha estat determinant per anar-lo desmantellant a molts llocs. Els darrers dos anys, els salts al PP han estat constants. Toni Cantó va ser un altre dels fugits, fitxat per Isabel Díaz Ayuso. A Catalunya, Lorena Roldán va assenyalar el camí que han fet altres. El fenomen s'estén arreu i la proximitat de les municipals del maig ho accelerarà. El darrer cas ha estat el de l'alcalde de Badajoz, Ignacio Gragera.
 

2. Incapacitat per crear un espai liberal 

A l'optar per pactes amb el PP sense matisos, Ciutadans va taponar una possible via d'entrada de vot més progressista. Fer-se fort en la competència amb el PP, amb un programa econòmic més neoliberal encara que els populars, va corroborar l'error estratègic. També es van confirmar de nou les dificultats per bastir a l'estat espanyol un espai consolidat de centre, fos de signe liberal o democristià, que fes de frontissa entre els dos grans. En això, tota la responsabilitat no és de Rivera i els seus. Només cal recordar el cas de la UCD i el fracàs final d'Adolfo Suárez amb el seu CDS. En una societat espanyola cada cop més polaritzada, el centre pateix per fer-se un lloc.
 

3. Desbordat per Vox en espanyolisme

Els taronja van abanderar la causa del nacionalisme espanyol més bel·ligerant. Aquesta va ser una de les causes del seu èxit electoral inicial. Enfront de l'independentisme, van assolir 36 diputats al Parlament a les eleccions convocades el desembre del 2017, sota l'aplicació del 155. Tampoc van llegir bé aquests resultats. Rivera i Arrimadas mai van superar aquest èxit. L'emergència de Vox va ser demolidora per ells. Sorgit com a escissió del PP antimarianista, els de Santiago Abascal van fer-se amb la franja més radicalitzada de Ciutadans.  
 

4. Més de vella política que de la nova

Hi va haver un temps en què Ciutadans va simbolitzar junt amb Podem la nova política que venia a escombrar la vella. Si Podem també va delatar tics autoritaris propis dels partits de sempre, Ciutadans el va superar. Si la frescor d'un projecte l'encarna en primer lloc el seu personal, Ciutadans ha ofert una col·lecció de vanitats, ressentiments i fugides sense paral·lel en la història de la democràcia espanyola. En dona una mostra la deserció dels exdiputats al Parlament. També aquí ha pagat el preu de la seva condició de nouvingut: a punt de triomfar abans de madurar, pot patir una agonia accelerada fins a la sepultura.

Tampoc ha estat capaç Ciutadans de mostrar un nou tipus de lideratge. La sortida d'escena d'Albert Rivera, responent a uns mals resultats el 2019, podia haver estat un exemple de responsabilitat. Però Rivera va delatar les nafres de l'egolatria. El seu fitxatge pel despatx Martínez-Echevarría va acabar com el rosari de l'aurora, amb greus acusacions dels seus caps que no s'hi dedicava prou i només volia aparèixer als mitjans. Rivera, a més, ha demostrat una manca absoluta de solidaritat amb els seus excompanys, desvinculant-se del tot del projecte, que pel que es veu ell només veia com una pretensió personal.   
 

5. Una llei electoral a la contra

Com ha passat amb altres projectes polítics des de l'inici de la Transició -i això no és pas culpa de Ciutadans ni de cap estratègia errònia-, la llei electoral castiga sense pietat les terceres forces. Des de la UCD al Partit Reformista de Miquel Roca, o el PCE i IU a l'altre costat, la llei d'Hondt ha arranat tota força política que ha volgut fer-se amb un tercer espai. Ara, quan els sondejos assenyalen un declivi sense aturador, la llei electoral pot acabar d'emportar-se una ambició desmesurada.

Al final, ha estat Inés Arrimadas -per via indirecta- qui gestionarà la nova etapa de Ciutadans. Que després de tot el devessall de derrotes, Arrimadas encara tingui un paper a jugar en el futur és d'aquelles coses que deixa bocabadat. L'advocat de l'Estat i avui diputat al Congrés ha volgut encarnar en aquestes primàries la versió més oberta d'un projecte en fallida. Els seus partidaris creuen que era l'únic que podria rescatar unes sigles del penya-segat.