No volia que em passés com amb Una noche sin luna, de Juan Diego Botto; que quan vaig anar a comprar entrades per veure-la al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ja estaven totes exhaurides. Tothom en parlava meravelles, hi havia unanimitat. Cosa que costa molt d’aconseguir. I hi havia una mena de rum-rum, la gent en parlava. A les ràdios, als bars, a les cuines de les oficines, a les sobretaules. Cosa que encara costa més d’aconseguir. L’obra havia triomfat tant que, fins i tot, amb una amiga ens vam plantejar agafar un vol per anar-la a veure a Palma. Però la logística del dia a dia ens passa sempre per sobre i vam descartar-ho de seguida. Quin èxit, tu. I quina ràbia haver-me-la perdut.
No volia que em passés això amb Amèrica, a La Villarroel. Ara també tothom en parla, segurament us n’haureu adonat. Julio Manrique dirigeix un elenc format per Joan Carreras, Tamara Ndong, Mireia Aixalà, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny. Amèrica és un text del dramaturg Sergi Pompermayer que explica la història d’una família burgesa barcelonina hereva de negrers. És un gènere que acostuma a funcionar, el de “sopar amb conflicte” (com el d’El sopar dels idiotes o El nom). En aquest cas, és un dinar aparentment normal i una sobretaula que es complica. En el cas d’Amèrica, a la Vil·la Edèn la família Vidal-Xifré es reuneix per dinar per celebrar l’aniversari del Max, el fill que fa temps que viu a Londres i torna a casa un simbòlic 11 de setembre amb una parella nova. La Kayla és cambrera, mig catalana mig nord-americana i negra. El que obre la capsa de Pandora no és el microracisme (no tan micro, en el fons) de la mare del Max si no la pixada fora de test de l’àvia amb principis de demència: “Kayla, i tu quant has costat?”.
A la protagonista –una Tamara Ndong que està estupenda– aquest comentari la deixa molt més estupefacta que el fet de descobrir que el seu nou xicot amb consciència de classe en el fons ve d’una família molt benestant. El gran tema és d’on ve tota aquella fortuna. Són hereus d’una tradició esclavista que s’estilava molt més del que ens pensem al nostre país. El tema és prou gros i prou important perquè se’l pugui tractar amb una mica més de profunditat, fins i tot a un teatre com La Villarroel. No ha de ser fàcil tractar d’entendre qui som com a país a través d’un exercici de consciència col·lectiva amb només noranta minuts, però n’hi ha prou per convertir una de les sales més populars de la ciutat en un mirall incòmode de la nostra societat i plantejar un conflicte que encara ara arrosseguem: els descendents de pecadors han de pagar pel mal causat anys enrere? O, anant una mica més enllà, som responsables del dolor que originen els nostres privilegis?
El teatre és un bon espai per poder tractar aquests temes amb profunditat i fer-ho a través de l’entreteniment. Malgrat haver-me quedat amb les ganes de baixar més a les profunditats de la qüestió, s’ha de reconèixer el mèrit que té aconseguir omplir cada dia una sala com La Villarroel i posar sobre la taula temes que ens incomoden, però que malauradament ens envolten. Els draps bruts sempre val la pena airejar-los i, si es fa a través del teatre, és molt bon senyal veure la platea plena. Celebro que Amèrica estigui tenint èxit aquests dies i celebro també haver trobat el moment per veure-la. Que no ens faci por obrir calaixos on ja sabem que hi trobarem merda, i que no ens faci por traslladar als teatres debats profunds, perquè l’art –i en aquest cas les arts escèniques– és una de les millors portes d’entrada a la reflexió.