Els supòsits que s'inclouen en aquest camp són molt variats. Contemplen, per exemple, que un amic que conegui el codi de seguretat del telèfon d'una noia aprofiti que ella dorm per entrar a l'aparell i enviar-se contingut. També que, quan dues persones s'han conegut una nit en una discoteca i han acabat practicant sexe, una de les parts tingui una càmera gravant les relacions. O qui instal·la una aplicació espia al dispositiu d'una altra persona. Són situacions que s'han estès, perquè ara la intimitat és molt més fàcil de vulnerar. El mòbil s'ha convertit alhora en un facilitador doble: perquè conté més informació sensible i perquè es pot utilitzar per gravar de manera més imperceptible.
En el millor dels casos, si no hi ha difusió pública del contingut, les dones queden en mans dels que tenen les seves imatges, amb indignació i por pel possible ús futur que en puguin fer. En el pitjor dels casos, si arriba a haver-hi difusió interna -a grups de Whatsapp o Telegram- o externa -com el cas de la menor d'edat a la discoteca Waka-, sovint es depèn de la col·laboració de tercers, així com d'una investigació policial o judicial efectiva. Això, tenint en compte que és una violència masclista allunyada dels tipus més greus, acostuma a donar pocs resultats, exposen afectades i expertes. La clau de tot plegat és la voluntat de denunciar sovint topa amb un escull nuclear: el dret fonamental a la intimitat de l'acusat. Per descobrir-lo, caldria intervenir els seus mitjans digitals. I aquest és un límit especialment sensible de l'estat de dret.
Vulneració evident, recorregut limitat
A vegades la impunitat és tan evident que l’home pot arribar a ser ell mateix qui es vanti davant la víctima de tenir imatges íntimes seves sense cap mena de neguit. És el que li va passar a la Marta -nom fictici- amb un noi amb qui va tenir relacions sexuals en comptades ocasions. "M’ho va ensenyar ell directament, una foto meva despullada. Després em va ensenyar que tenia tot un arxiu amb contingut similar d’altres noies", explica aquesta víctima. En el seu cas, es tractava de fotografies que li havia fet sense consentiment durant les vegades que van tenir relacions.
El contingut que acumulava aquell noi havia arribat a compartir-se amb un grup de Whatsapp, explica la testimoni. Amb el temps també va saber que hi havia altres víctimes que havien enxampat el noi intentant-les gravar mentre eren al llit. Malgrat això, quan es va intentar assessorar jurídicament per si podria fer-ne alguna cosa, es va trobar un mur. Sense proves no es va enlloc i l’única manera d’aconseguir-les és posar-se en risc o sostreure un aparell de manera il·lícita, lamenta. "Es preserva la intimitat d'un assetjador però en canvi es vulnera la de la víctima perquè mentrestant ell pot fer alguna mena de difusió de les imatges", conclou la Marta.
Del cas que implica aquest noi hi ha altres dones que també van patir una situació similar. Una d'elles recorda com va haver de confrontar-lo quan estaven mantenint relacions i va veure el flaix del mòbil del seu company de llit. Quan li va demanar què feia, ell es va excusar assegurant que era la llanterna, per veure-la millor. "Em vaig posar a cridar-li dient que deixés el mòbil o el tirava per la finestra", afegeix.
I hi ha casos que ni tan sols requereixen haver intimitat amb l'altra persona. Una noia, que en aquest cas requereix anonimat i protegir la major part dels detalls identificatius per evitar conseqüències penals, es va trobar una situació igual de frustrant. Per casualitat, un dia va descobrir que una persona coneguda tenia imatges íntimes de nombroses persones del seu entorn, aconseguides il·lícitament. Diverses afectades, sobretot noies, van denunciar-ho. En arribar als jutjats, però, el tema va quedar sense recorregut i amb una amenaça de possibles represàlies contra les denunciants per haver descobert els arxius secrets de l’investigat sense que ell en donés permís.
El paper de la justícia
Tanmateix, l'escenari encara es complica més si la difusió és interna -en un grup d'amics- i cap d'ells s'implica en la denúncia judicial o si, directament, no hi ha difusió. "S'arriba a un cul-de-sac. Perquè el que s'hauria de fer és posar una denúncia, que és l'única manera de no agafar-se els dits", esmenta Júlia Humet, lletrada especialitzada en l'abordatge i prevenció de les violències masclistes i part de Nèmesi Advocades. Una acusació pública sense proves o la sostracció del portàtil o el mòbil on guarda les imatges podria posar en problemes legals les mateixes denunciants. "Alhora, però, sabem que amb una denúncia i prou és difícil que en traguem res, perquè no es destinaran recursos i és normal que les afectades es frustrin", afegeix Humet.
Nicolás hi concideix, aprofundint en el fet que "el dret penal és l'última ràtio" de qualsevol conflicte interpersonal i caldria valorar "si hi ha altres sortides" al problema. Humet, al seu torn, reivindica que calen més polítiques de prevenció que ajudin a frenar aquestes conductes, però també planteja que, amb un problema existent en l'actualitat, els jutges tinguin cintura. Així, arribat el cas que a un jutge li arribi un indici o una prova obtinguda de manera il·lícita però que evidencia que hi ha possibilitats que s'estigui cometent una vulneració de drets, l'advocada posa sobre la taula que els magistrats "haurien de tenir una sensibilitat diferent". "Potser s'ha de repensar si té més dret a la intimitat la persona que té un ordinador amb vídeos no consentits que les dones que apareixen en aquelles imatges íntimes i han fet l'esforç d'ajuntar-se i denunciar-ho, sabent els riscos a què s'exposen", reflexiona Júlia Humet.
D'aquesta manera, la sospita de les denunciants es confirma. Tothom defensa que l'única via és exposar-ho, però reconeix els pocs fruïts de reparació que segurament trobaran. "L'única via és pressionar perquè el sistema s'actualitzi. Hi ha d'haver millores en els procediments de garantia davant vulneracions de drets en matèria de les TIC", rebla Gemma Nicolás, que també demana reconèixer la "valentia" de qui ho vol denunciar. Especialment, si es té en compte que si es fa el pas i la persona que té les imatges en el seu poder se n'assabenta, pot respondre amb venjança.
Fonts dels Mossos d'Esquadra, contactades per aquest diari, asseguren que no tenen la dada comptabilitzada de quants casos d'aquesta mena s'han trobat. Ara bé, insisteixen que cal denunciar, perquè aquests supòsits estan inclosos en el codi penal, sense la necessitat que arribi a haver-hi difusió. Concretament, en l'article 197.1. Allà, es recull que vulnerar la intimitat d'un altre sense consentiment "apoderant-se de documents" o utilitzant "artificis tècnics d'escolta, transmissió, gravació o reproducció de so o de imatge" suposa un delicte de descobriment o revelació de secrets, i que està penat amb entre 1 i 4 anys de presó.
Davant d'això, s'evidencia la distància entre allò que marca el paper i allò que es troben les dones agreujades a la realitat. Una assignatura pendent que mira al conjunt de la societat, a llarg termini, i al sistema judicial, a curt termini.