Any de batalla caïnita a la dreta espanyola

Aquest serà un any de realineaments en el camp de la dreta espanyola. El cicle electoral que hi ha al davant, amb les eleccions municipals i autonòmiques del maig, i les eleccions espanyoles que clouran la legislatura -sigui el desembre o el gener del 2024-, després de la presidència espanyola de la UE, dibuixaran un nou mapa polític a l'estat espanyol, i també redefiniran el bloc conservador. 

Per primer cop en gairebé 30 anys, es pot assistir a la desaparició d'unes sigles, les de Ciutadans, que viuen una llarga agonia des del novembre del 2019. Tot indica que de les tres organitzacions existents en aquest bloc es passarà a un joc de dos, PP i Vox. Les eleccions del maig seran crucials per comprovar com serà el panorama. Però, de moment, l'escenari ofereix molts interrogants. Veiem-ne alguns.
 

Ciutadans, fragmentat

Els dies 11 i 12 de gener tindran lloc les eleccions primàries per elegir la nova direcció de Ciutadans. La militància ha d'elegir nou líder orgànic (secretari general) i polític (portaveu). Inés Arrimadas no es presenta directament, tot i que aspira a continuar com a portaveu al Congrés i dona suport a la candidatura de Patricia Guasp com a portaveu i Adrián Vázquez de secretari general. Enfront d'ells hi ha la llista liderada per Edmundo Bal, fins fa ben poc persona de la confiança d'Arrimadas. 

Bal abandera una línia més moderada i crítica amb l'estratègia de la direcció de sumar sempre amb PP i Vox. Això ha fet que des del sector oficial ja se li hagin llançat atacs per, suposadament, defensar els acords amb Pedro Sánchez. De moment, el gruix dels quadres del que queda de l'estructura del partit s'han posicionat amb la llista oficial. De com està la formació -que arrossega un cúmul de fracassos i ha vist perdre la seva presència institucional elecció rere elecció-, en dona mostres la xifra de la militància a votar a les primàries: si el 2020 eren uns 20.000, ara estan convocats poc més que 7.000 afiliats. 
 

Vox, primera crisi interna

La formació d'extrema dreta va convertir-se en tercera força al Congrés en les eleccions del 2019 i va començar el 2022 amb uns resultats a Castella i Lleó que els va permetre entrar en un govern de coalició presidit pel PP. Però després, les eleccions andaluses van rebaixar les seves expectatives, veient com els populars es feien amb la majoria absoluta. La direcció de Santiago Abascal va digerir malament no ser decisius a Sevilla i la seva candidata a Andalusia, Macarena Olona, va protagonitzar la primera crisi seriosa al partit, a l'abandonar-lo amb crítiques a la poca democràcia interna. Olona dirigeix ara la fundació Igualtat Iberoamericana i està a l'expectativa. 

Per Vox, el repte és ara consolidar la seva presència en municipis i autonomies per forçar més coalicions amb el partit de Feijóo. Si ho aconsegueixen i sumen en algunes de les 12 comunitats que voten el maig, poden aplanar el camí per a una coalició de dretes a la Moncloa. Si fan curt, poden quedar relegats i els poden créixer les "Olones" internes.   
 

Feijóo, presoner d'una estratègia de radicalització

El temps dirà si l'estratègia triada per l'equip d'Alberto Núñez Feijóo per l'assalt a la Moncloa és encertada. Després d'aterrar a Génova, amb un camp de batalla en el seu partit amb un munt de cadàvers polítics estesos a terra, l'expresident de la Xunta va trigar poc a passar d'un discurs moderat ("no he vingut a insultar el president del govern, sinó a guanyar-lo") a un de crispat. És possible que l'ambient del PP madrileny, amb una Isabel Díaz Ayuso enfortida després d'esclafar Pablo Casado i uns mitjans conservadors molt excitats, hagin condicionat el gallec. O que, envoltat per un nucli de fidels provinents del seu entorn a la Xunta, hagi volgut reproduir el camí d'oposició confrontacional que el va dur a governar Galícia. De moment, el líder del PP ha anat perdent tots els embats dialèctics amb Sánchez al Senat.

Per Feijóo, la prova decisiva seran les eleccions de maig. A diferència de Vox, el PP ha d'intentar volar sol, sense la crossa ultra que, per força, els desgastarà i pot donar combustible a Sánchez. Per Génova, la prova decisiva serà el maig. Se celebren eleccions als més de 8.000 municipis de l'estat i a dotze de les disset autonomies. Només en dues hi ha govern del PP, entre elles Madrid. Per Feijóo, seria imprescindible conquerir el govern valencià -en mans de Ximo Puig i la seva aliança amb Compromís- i coronar la victòria andalusa amb l'ajuntament de Sevilla, bastió socialista. Si no ho assoleix, i el PSOE es manté a Aragó i Castella-la Manxa, seran hores dures per Feijóo.    
 

L'anterior recomposició de la dreta

Fa 33 anys, es va produir una profunda recomposició de la dreta, davant les majories socialistes obtingudes dels anys vuitanta. La UCD, sorgida amb la Transició, es va suïcidar enmig de trifulgues contínues. L'Aliança Popular va quedar com a principal força dretana, però les seves sigles, massa vinculades als nostàlgics del franquisme, van quedar inservibles per arrabassar el poder al PSOE. Manuel Fraga va engegar el 1990 la refundació d'AP en l'actual Partit Popular, que va engolir el gruix del que quedava del centrisme. Una operació que va requerir la fallida del CDS d'Adolfo Suárez. La formació, que va néixer amb dificultats, va patir un fracàs estrepitós en les municipals del 1991 que va endur-se el lideratge de Suárez. S'obria el camí per al triomf de José María Aznar el 1996. 

De Sevilla a Sevilla

Durant més de vint anys, el PP va dominar tot el ventall del centre a la dreta dura. Després, el desgast del govern de Mariano Rajoy, les tensions amb l'aznarisme i la tensió provocada davant el procés sobiranista van sacsejar un PP acostumat a l'hegemonia dins del bloc conservador. L'aparició de Ciutadans i, sobretot, la seva decisió de donar el salt a la política espanyola va desorientar la cúpula conservadora, que després va veure néixer Vox com una escissió d'extrema dreta. El mapa de la dreta tornava a esquerdar-se. Potser per això, el PP va convocar a Sevilla el congrés de l'elecció d'Alberto Núñez Feijóo, buscant un nou començament. El proper cicle electoral assenyalarà si tot era un miratge.