El significat de la paraula "
cunyat" és excessivament plural. Que signifiqui el germà o germana de la parella i, al mateix temps, pugui ser la parella del germà o germana el fa poc útil i pot donar lloc a confusions, requerint quasi sempre una concreció afegida per afinar el punt de mira. Ara bé, si, a més, es fa referència al
cunyat en cursiva, en terminologia col·loquial, pren un nou sentit encara més ampli. Així com els de Bilbao neixen on volen, els
cunyatspoden tenir el grau de consanguinitat que els doni la gana... o cap ni un. Com un gall dindi en ple acte d'aparellament, però, es mostra amb tota la seva grandesa sobretot en àpats familiars com els d'aquestes festes.
S'amaguen entre nosaltres, però són fàcils de distingir. Potser ja en tens alguns de detectats d'altres anys i, en cas de família nombrosa amb noves incorporacions, potser ja en sospites d'algun de nou per algun enllaç peculiar enviat al grup familiar setmanes enrere, però de ben segur que traurà a lluir el seu plomall -argumental- a la primera copa de l'àpat. Acostuma a ser
mascle, de mirada altiva, to de veu alt i de
profunds coneixements en qualsevol àmbit que es pugui explicar tangencialment en un article breu de la
Muy Interesante, una connexió de mig minut en algun matinal de televisió privada o una piulada d'algun usuari saberut amb banderes i emoticones enganxades al nom. És a dir: de tot.
Tan se val si tens un dolor que quinze especialistes no et saben identificar, perquè ell
et diagnosticarà només mirar-te. Tan se val si cada estiu viatges al mateix país des de fa 30 anys, perquè ell el coneix més. Tan se val si ha perdut la meitat dels estalvis en
criptomonedes, perquè ell en sap més de finances que el director del Banc Mundial i sap que remuntaran. Aquest any, però, disposaràs de
deu dades per mirar de fer-lo callar ni que sigui per un moment. Les petites victòries són importants.
1. "Les feministes són dones antipàtiques i sempre enfadades"
Que ja deixin de somriure davant de comentaris i actuacions de
neandertals en zel no les fa antipàtiques, sinó
dignes. I en tot cas, les dades no sustenten aquesta percepció:
les feministes són el col·lectiu que cau millor d'entre tots els perfils sociopolítics, mentre que els masclistes són els més desagradables per a la majoria. És possible que el fet que
el 80% de dones catalanes hagi patit violència masclista o que
cada dia se'n denunciïn més d'una cinquantena de casos al país faci estar una mica alerta, però segurament el problema el tenen més els homes ofesos simplement perquè han de
demanar consentiment per tenir-hi relacions. És que abans eren tan lamentables que només en podien aconseguir de no desitjat?
2. "El problema no són els jutges, sinó els polítics, que no saben fer lleis"
És evident que els polítics ho podrien fer molt millor i que les lleis podrien estar molt millor redactades, però negar la politització dels jutges després del
sainet dels darrers dies sembla una broma. El
Consell General del Poden Judicial porta quasi 1.500 dies caducat i la majoria conservadora del
Tribunal Constitucional tampoc vol deixar pas. "Només és la cúpula, els jutges de base tan sols apliquen objectivament la llei", es podria al·legar per carregar, per exemple, contra el Ministeri d'Igualtat i els efectes de la
llei del només sí és sí. Si realment és així, doncs, com és que es pot demostrar amb dades que
els jutjats de guàrdia sistemàticament protegeixen menys les víctimes de violència masclista quan hi ha home al capdavant, amb poca experiència i amb col·lapse de feina? Això també ho diu la llei? I com és que
els magistrats de dretes tanquen més als migrants als centres d'internament? A quin article surt això?
3. "La gent rica ho és perquè s'hi ha esforçat més, tot és meritocràcia"
Segurament, creure que
vivim en un país amb quasi dos milions de catalans en risc de pobresa o exclusió social perquè són uns dropos neteja força la consciència i la responsabilitat individual. "No se'ls ha de donar peix, sinó canya de pescar, però és que ells volen el llobarro al forn calentet a la porta amb copa de vi inclosa", deus pensar. És clar, així qualsevol, tot i que ha de ser curiós el doble salt mortal que has de fer per justificar que algun migrant que s'ha deixat la vida per arribar a Catalunya, fent un esforç i prenent un risc molt superiors a qualsevol autòcton, es trobi en pobresa mentre tants fills de
papàs gaudeixen de tanta opulència sense haver donat un pal a l'aigua. Ara bé, potser embruten una mica aquesta consciència impol·luta
un estudi internacional recent que assenyala que, a Espanya,
el 49% de la desigualtat s'explica per l'herència, i
encara un altre eleva
el pes del llegat familiar al 66%.
4. "L'impost de patrimoni és confiscatori i contra la classe mitjana"
Esperem que les dades anteriors facin qüestionar una mica l'oposició a l'
impost de successions o, com l'anomenes seguint els dictats dels millors publicistes de l'Escola de Chicago, "l'impost a la mort". Llavors, però, potser és quan saltes cap a l'
impost al patrimoni, que si és un robatori i que si espolia la
classe mitjana. Doncs tampoc, a no ser que el concepte de classe mitjana s'estiri com un xiclet, ja que les dades demostren que
només l'1% dels catalans paguen aquest impost, concretament l'1% amb major patrimoni. I no molt menys confisca quasi res: en bases imposables d'entre 300.000 i 1,5 milions, la quota és de tan sols 1.302 euros, de mitjana. Vols dir que ho noten massa? Si hi ha dinars o copes de vi que els costen més... Aquí és quan potser saltes amb l'argument que tants impostos frenen la
creació de riquesa. Mira, aquesta tampoc: un estudi recent internacional demostra que
retallar tributs als rics no genera riquesa ni crea ocupació, només
augmenta la desigualtat.
5. "La inflació no és argument per apujar salaris, això destruiria ocupació"
Ja és curiós que, per a la patronal i els seus "analistes", mai sigui moment d'apujar salaris: quan l'economia va malament, perquè empitjoraria, i quan va bé, perquè frenaria el creixement. Segurament es devien equivocar, doncs, a l'hora d'entregar l'any passat el
Nobel d'Economia als economistes que
van demostrar ja fa quasi 30 anys que apujar salaris mínims no destrueix ocupació... Ara s'ha derogat part de la reforma laboral del PP, però n'ha quedat alguna de les seves conseqüències, com que ara
tan sols el 10% dels treballadors tenen lligats els salaris a la inflació, un fet especialment greu perquè
el cost de la vida augmenta sobretot per a les rendes baixes, les quals molts cops han de fer front a
preus disparats del lloguer de l'habitatge. I encara hi ha qui es posa les mans al cap davant la manca de
cambrers: "El jovent no vol treballar!". No vol
treballar com a esclaus, que és diferent.
Joe Biden ho va resumir molt bé: "Pay them more". Ben simple.
6. "El problema de la sanitat és el sobreús que se'n fa, especialment els migrants"
Sincerament, costa molt imaginar el perfil d'una persona que tingui com a pla ideal d'un matí fer visites a urgències o anar demanant proves diagnòstiques una rere l'altre. Com a vici, és ben particular i, si existeix, deu ser tan estrambòtic com el trastorn que porta a
menjar compulsivament paper higiènic (si no creus que existeix, busca-ho...) i, fins ara, no ha aconseguit impedir que la humanitat es netegi el cul amb certa comoditat. De fet,
els catalans som els ciutadans de l'Estat que menys visites fan a l'atenció primària, segurament perquè
molts dubtes i diagnòstics senzills es resolen per telèfon. Vols dir que no té més sentit admetre que el problema està que
la despesa sanitària es troba a la cua d'Europa i, per això, la despesa privada és de les més altes? O també es té el vici de pagar per pagar a la privada? Ah, i pel que fa als
migrants sense regularitzar, un altre estudi recent evidencia que, a Catalunya,
assisteixen menys a la sanitat pública del que ho fan la resta de catalans de nivells econòmics similars. Un prejudici menys?
7. "La guerra a Ucraïna obliga a prioritzar la despesa militar"
Ui, sí, perquè abans ningú gastava en armament... Ben al contrari, l'
atac de Rússia a Ucraïna ha suposat un esdeveniment tan terrible per a la ciutadania com una coartada fantàstica per als més bel·licistes per rearmar-se ideològicament i accelerar l'ofensiva per incrementar la despesa militar. Però aquesta ja venia d'abans i
el govern espanyol ja va augmentar com mai aquestes partides abans de la guerra. La diferència és que llavors els feia tanta vergonya que ho feien per la porta del darrere, sense debat parlamentari. I malgrat la guerra,
només la dreta s'apunta a l'augment de despesa bèl·lica -que estrany?- que impulsa un govern tan progressista -
que estrany?-. "Cal més diners en preparar la guerra per tal d'evitar-la!", diuen alguns. Curiós argument, seria com si
el Vaticà repartís preservatius per les bústies per evitar el sexe no reproductiu. Però més car, molt més car.
Sis dies de despesa militar de l'OTAN servirien per acabar de finançar tots els projectes humanitaris de l'ONU. No seria potser això més efectiu per evitar tensions?
8. "El català / el nacionalisme / el procés divideixen la societat"
D'acord, sí,
Jorge Javier Vázquez justifica que no parla català, tot i saber-ne, perquè el nacionalisme de
Jordi Pujol dividia i, en concret, ho feia la qüestió de la llengua. Ja és curiós, perquè les dues lleis de normalització lingüística i seva la recent reforma es van aprovar amb
majories amplíssimes i molt transversals... Però ara s'hi torna amb aquest discurs recurrent que va amplificar-se durant el procés. Llàstima que les dades, un cop més, no ho avalin! Un estudi recent
refuta l'existència de problemes de convivència interna, però no només això, sinó que un altre conclou que
la resta de l'Estat està més polaritzada en el xoc territorial! Com? També per culpa del català? Però si no se'n parla! Ja és curiós que la llengua
divideixi fins i tot allà on no hi és present... Quin poder! A Catalunya, en canvi,
només una minoria tombaria la immersió o les obligacions dels funcionaris de saber català o s'oposa a obligar a etiquetar tots els productes en català o a imposar quotes lingüístiques a plataformes com
Netflix... Quina divisió més peculiar, tu!
9. "Ens fan la vida impossible prohibint el vehicle a Barcelona"
A qui se li ocorre, quan és tan còmode anar arreu en cotxe, oi? Segur que moltes mesures es podrien haver pres millor i, sens dubte, es manté el problema de l'insuficient accés a Barcelona en
transport públic, però pretendre mantenir el vehicle privat als mateixos nivells que fins ara representa el mateix que defensar en el seu moment que es pogués
fumar als hospitals: qüestió de vida o mort. I no ho diu cap boig o militants de
Greenpeace, sinó el
Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ha determinat que Barcelona i l'àrea metropolitana van infringir "sistemàticament" la directiva de qualitat de l'aire entre el 2010 i el 2018 i que
la vida de 4,2 milions de catalans està en perill per la contaminació. En concret, es podrien
evitar 1.500 morts anuals a la ciutat per la pol·lució, i no és problema de poder arribar a la capital des del Pallars (que sí, que segurament aquí cal el cotxe), sinó que
cada dia es fan 660.000 trajectes interns a Barcelona en vehicle privat. Segur que el
metro o el
bus no funcionen bé...? Atenes, Dublín, Estocolm, Hèlsinki, Lisboa, Londres, Oslo, París o Viena ja han limitat el cotxe a dins la ciutat. Que curiós que
tothom vagi en contra direcció excepte els partidaris de no fer-ho, oi?
10. "El Madrid sempre té més sort que el Barça amb els sortejos"
Quan s'hagi esgotat el catàleg polític, potser llavors ja apareix la carpeta del futbol. Aparentment més suau, però igualment plena de tòpics. I és que ningú dubtarà que, si el Madrid està millor que el Barça des de fa anys és cosa dels
àrbitres i les
pilotes calentes als sortejos, oi? Doncs sobre això segon, se'n pot parlar molt..., però les dades no ho sustentaran massa. Els blancs sí que tenen
una mica més de sort a l'hora de situar-se en grups més senzills a la primera ronda de la
Champions, però
la diferència és molt mínima i depèn de l'any. Curiosament, surten més beneficiats quan han fet pitjors temporades prèvies i surten del segon bombo, però el Barça surt millor parat quan tots estan al primer. Caldrà buscar les averies de la
Xavineta per alguna altra banda...
