Cops d'estat judicials: quan els jutges conspiren amb la dreta política

Els esdeveniments viscuts a Madrid aquest desembre i que semblen haver-se tancat amb la renovació i canvi de majories del Tribunal Constitucional no han estat un intent de cop d'estat i no s'ha d'abusar de la retòrica. Tot i que "cop d'estat" ja s'ha convertit en un terme molt habitual en el llenguatge polític espanyol. Sobretot a partir de l'1-O, quan la classe política i la mediàtica van referir com a tal el procés sobiranista. Però la decisió del Tribunal Constitucional (TC) d'impedir que el Congrés votés una reforma que permetia la renovació del TC i del CGPJ sí que ha implicat una aliança entre els sectors conservadors i una part de la magistratura per intentar controlar el govern espanyol.  

Continuen existint els cops d'estat tradicionals, amb la intervenció militar contra un govern civil i la instauració per la força d'un règim uniformat. Però ja no proliferen com en el passat. Curzio Malaparte, en un llibre que és un clàssic, Tècnica del cop d'estat, explicava com eren els cops d'estat de les societats contemporànies, que tenien en el control de les comunicacions una de les claus de l'èxit. I citava els casos de l'octubre del 1917 -la coneguda com a Revolució d'Octubre-, amb la presa del poder pels bolxevics a Rússia, o la Marxa sobre Roma del 1922 i el triomf de Mussolini, com a exemples. En els darrers anys, s'ha estès un nou model, els anomenats com a cops d'estat judicials, que s'han estès sobretot per Amèrica Llatina. També ha fet fortuna el concepte de lawfare, guerra judicial. Veiem alguns casos de com una aliança de dreta política i judicial aconsegueix desestabilitzar o derrocar governs elegits.
 

Hondures, 2009

Probablement, el derrocament de Manuel Zelaya a Hondures el 2009 fos el primer cas d'un model de cop d'estat amb una important participació judicial. Zelaya va arribar al govern com a candidat del Partit Liberal, una de les formacions tradicionals del país. El populisme del mandatari, que va incrementar els salaris de manera sensible i va protagonitzar alguns enfrontaments amb transnacionals instal·lades al país, va generar les primeres inquietuds en les elits econòmiques. Però va ser la seva decisió d'ingressar en el Petrocaribe, l'aliança econòmica liderada per la Veneçuela chavista, la que va alarmar Washington. 

Zelaya va voler ressituar Hondures al costat de Caracas. Va fer la primera visita d'un president hondureny a Cuba en dècades, mentre la seva gestió era cada cop més discutida. Zelaya arrossegava fama de mal gestor econòmic. Finalment, la seva voluntat de proposar en plebiscit l'elecció d'una assemblea constituent va ser vista com una amenaça pels sectors més conservadors i pel seu propi partit. La Cort Suprema de Justícia va declarar i el Tribunal Suprem Electoral van declarar inconstitucional la consulta prevista mentre el Parlament, dominat pels cacics locals, aïllava el mandatari. Aleshores, de matinada, el 29 de juny del 2009, l'exèrcit va detenir el president i el va fer fora del país. Va ser el president del Congrés, Roberto Micheletti, qui va assumir el càrrec. L'Administració Obama va condemnar el cop, però molt aviat el to de Washington es va suavitzar. Des de la secretaria d'estat, Hillary Clinton va dur Obama cap a l'acceptació de la situació.   
  

Fernando Lugo, cop exprés

Un altre cas va ser la caiguda de Fernando Lugo al Paraguai. Bisbe conegut pel seu compromís amb els drets humans, va ser elegit el 2008 com una opció de canvi després de 61 anys de domini del Partit Colorado, que malgrat el nom és una formació ultraconservadora. En un país que és dels més pobres del continent, Lugo va engegar un seguit de reformes, com la gratuïtat dels serveis de salut i més fons per a l'escola amb la introducció del berenar gratuït. Una massacre policial contra una revolta camperola el 2012 va servir cínicament per obrir-li un procés polític de destitució al Senat, que només li va permetre preparar la seva defensa en dues hores. Lugo, contra les cordes, va presentar un recurs d'inconstitucionalitat per indefensió. La Sala Constitucional del Tribunal Suprem va rebutjar la seva petició en considerar que es tractava d'un procés polític que només competia al Senat. Així va acabar el mandat de Lugo.
 

El cas més clar: Dilma Rousseff i Lula

L'agost del 2016, el parlament brasiler va destituir la presidenta Dilma Rousseff. L'excusa era haver recorregut a crèdits bancaris per equilibrar els pressupostos públics i altres irregularitats en la gestió dels comptes. Casos que no podien escandalitzar a ningú al Brasil, on és habitual adoptar mesures similars per afrontar els dèficits pressupostaris. Rousseff va apel·lar a la Cort Suprema, però l'alt tribunal va avalar la destitució. En paral·lel a l'encerclament de Rousseff s'havia produït el judici contra l'expresident Lula, que tenia previst presentar-se a les eleccions del 2018. Una condemna prèvia li ho va impedir. En aquelles eleccions va ser elegit l'ultra Jair Bolsonaro.

Lula i Rousseff, militants del Partit dels Treballadors, eren objectiu a abatre pels sectors més oligàrquics i immobilistes del país, que van actuar coordinats amb sectors de la judicatura. El poder judicial s'hi va posar bé. Lula, president entre el 2003 i el 2010, va ser investigat per irregularitats vinculades a l'empresa Petrobras. El govern de Lula no es va caracteritzar per casos de corrupció en un país on la política viu sacsejada contínuament pels escàndols. El judici contra Lula va culminar en una condemna de nou anys de presó. No va ser fins al 2021 que el Tribunal Suprem Federal va reconèixer que el judici s'havia fet sense garanties, va anul·lar la condemna i va obrir les portes de nou a Lula perquè tornés a la política. Aquest any va guanyar les eleccions a Jair Bolsonaro.  

Que l'aiguabarreig entre estratègies polítiques d'oposició i complicitat de sectors del poder judicial s'hagin produït bàsicament en països llatinoamericans i en estats com Hondures i el Paraguai ja indica quin és l'estat d'erosió de les institucions espanyoles.