20
de desembre
del
2022
Actualitzat
el
21
de desembre
a les
19:13h
Dir que el Poble-sec de Joan Manuel Serrat continua tal com el va descriure el cantautor comportaria un greuge insultant a la concreció escrupolosa de l'obra de l'artista. Dir el contrari i fer veure que el pas de més de mig segle -i uns Jocs Olímpics- ha arrasat amb l'essència del barri humil i traginat seria una trampa igual de tendenciosa. La veritat, o un retrat tan cert com ho van ser els versos de les cançons de Serrat, es decanta ara de les paraules dels veïns del barri i l'entorn directe del noi del Poble-sec: les persones i els llocs que el van veure créixer i que encara ara, de tant en tant, l'acompanyen. Testimonis que detallen a Nació com ha canviat el barri i què en queda dels carrers de la infància i adolescència de Serrat, ara que la seva veu abandona els escenaris definitivament.
L'epicentre de tota història sobre Joan Manuel Serrat és sempre el mateix: el número 95 del carrer del Poeta Cabanyes. El seu carrer. I el seu portal, on ara hi ha una placa que recorda a veïns i anuncia a curiosos que allà va créixer el fill de l'Ángeles -migrant aragonesa- i el Josep -afiliat a la CNT- des de l'any 1943 i fins arribar a la joventut. No és cap secret que la majoria de visitants que s'apropen a la finca i es fan una foto són de l'Amèrica Llatina. "Cada dia en veus algun", diu Esperança Piquer, que té 75 anys i viu quatre números més enllà. "Fins i tot venen japonesos que et reciten les cançons en català", afegeix Quim Pérez, de la icònica bodega Quimet que el cantautor encara visita de tant en tant.
Molts d'aquests turistes i interessats en Serrat desconeixen que rere aquella façana s'amagava el telèfon fix sobre el qual els pares del cantautor van haver de demanar un canvi de número perquè el seu fill va decidir cantar "dos-zero-tres, vuit-dos, vuit-dos, conillet poregós". Ho va fer perquè esperava la trucada d'una model que el va encisar a l'històric local Bocaccio, i va desaparèixer després. Però l'allau de l'efecte fan -en aquell moment començava a despuntar, després de l'esclat dels Beatles- va acabar amb les seves esperances i únicament va despertar maldecaps a casa.
Més tard ho compensaria. "Ràpidament, quan va fer peles, el primer que va fer va ser posar-los una casa nova als pares", recorda Carlos Serrat, únic germà -per part de pare- d'en Joan Manuel. Ell, com a germà gran, va ser una d'aquelles figures que era impossible que les lletres de Serrat esquivessin. "Crucé por la niñez imitando a mi hermano, descerrajando el viento y apedreando al sol", diu Mi niñez. No és cap recurs literari. "El Juanito baixava al carrer a jugar i li deia al seu germà si podia sumar-se al joc que fèiem. Ell li deia que no, que era massa petit i que s'ho mirés. Era llavors quan el Joan Manuel es posava a plorar", recorda la Maria, amb 87 anys. Ella, que viu just davant l'antiga casa dels Serrat, sortia a jugar amb el germà -que té 86 anys- i recorda els primers anys del Juanito.
El camí de Carlos Serrat, però, no va estar lligat a la permanència al barri. Quan va poder, també va fer camí. "Y mi hermano se fue de casa, por primera vez, ¿y dónde fue mi niñez?". Va marxar a l'estranger, va voltar amb la seva pròpia caravana, va viure per temporades a diferents punts del territori espanyol i, al final, va tornar. Ara és ell qui habita el pis que va veure créixer la família, on també han viscut cosines i la tieta. "El Joan i jo hem fet vides molt diferents, però ja és hora que es jubili. Com jo, que ja era hora que tornés a casa", bromeja.
"Aquí sempre hem sigut famílies humils", insisteix Esperança Piquer. També ho deia Joan Manuel Serrat en el seu retrat del seu carrer. "El meu carrer és gent d'arreu, que penca i beu, que sua i menja". Això no ha canviat. Al marge de l'arribada d'alguns turistes, fruit del creixement d'aquest fenomen, especialment a la frontera entre Montjuïc i l'Eixample, això no ha canviat. Les dades situen el Poble-sec com el quinzè barri -dels 73 de Barcelona- amb menys renda familiar disponible. També passa amb la gent d'arreu. És el sisè barri amb més habitants d'origen estranger. Un de cada tres. La majoria d'aquests, migrants de països amb grans situacions de pobresa. Això explica, en part, que qui passegi per Poeta Cabanyes encara es trobi balcons plens de roba estesa.
A mig camí del mateix carrer hi viu en Roc, que també s'atreveix a configurar una porció del passat del cantautor al barri. Recorda que Serrat, com ell, anava a cantar al voltant de casa seva. Alguns dies a la plaça del Sortidor. D'altres, a la plaça de Santa Madrona. "Ens deia: "Vaig a serrar". I nosaltres li contestàvem: "Compte, no serris massa". Era una d'aquelles bromes de barri", recorda l'home.
Les places del Poble-sec, així com l'institut Milà i Fontanals, que creuava la frontera però que el va veure començar a interessar-se per la música, van ser el terreny en què la llegenda va assentar-se. Serrat va fer bandera de la quotidianitat del seu entorn social i de classe, més que de l'eix eufòric i nocturn que encara era el Paral·lel, amb el Molino com a punt central, en aquella època.
Tanmateix, tot es pot explicar amb el seu carrer, la mateixa via on va créixer Jaume Sisa, insisteixen els seus antics companys de joc. També se senten més seva la font on van a abeurar infants i gats, coloms i gossos -que encara hi és- que el retrat gegantí que ocupa la persiana d'una farmàcia del carrer Blai i que també atrau turistes. Serrat encara veu de tant en tant alguns antics amics del barri, si bé tots els veïns recorden que, amb la fama, el cantautor es va despenjar dels carrers que el van veure créixer. És l'explicació d'un personatge "independent" però "bona persona", s'escarrassen a apuntar uns i altres. "No és un divo ni res que s'hi assembli", afegeix Quim Pérez. Aquest dimarts comença el cicle de tres concerts al Palau Sant Jordi per acomiadar-se definitivament i això significa que, al cap i a la fi, Serrat dirà adeu als escenaris al mateix barri on tot va començar, al Poble-sec.
L'epicentre de tota història sobre Joan Manuel Serrat és sempre el mateix: el número 95 del carrer del Poeta Cabanyes. El seu carrer. I el seu portal, on ara hi ha una placa que recorda a veïns i anuncia a curiosos que allà va créixer el fill de l'Ángeles -migrant aragonesa- i el Josep -afiliat a la CNT- des de l'any 1943 i fins arribar a la joventut. No és cap secret que la majoria de visitants que s'apropen a la finca i es fan una foto són de l'Amèrica Llatina. "Cada dia en veus algun", diu Esperança Piquer, que té 75 anys i viu quatre números més enllà. "Fins i tot venen japonesos que et reciten les cançons en català", afegeix Quim Pérez, de la icònica bodega Quimet que el cantautor encara visita de tant en tant.
Molts d'aquests turistes i interessats en Serrat desconeixen que rere aquella façana s'amagava el telèfon fix sobre el qual els pares del cantautor van haver de demanar un canvi de número perquè el seu fill va decidir cantar "dos-zero-tres, vuit-dos, vuit-dos, conillet poregós". Ho va fer perquè esperava la trucada d'una model que el va encisar a l'històric local Bocaccio, i va desaparèixer després. Però l'allau de l'efecte fan -en aquell moment començava a despuntar, després de l'esclat dels Beatles- va acabar amb les seves esperances i únicament va despertar maldecaps a casa.
Més tard ho compensaria. "Ràpidament, quan va fer peles, el primer que va fer va ser posar-los una casa nova als pares", recorda Carlos Serrat, únic germà -per part de pare- d'en Joan Manuel. Ell, com a germà gran, va ser una d'aquelles figures que era impossible que les lletres de Serrat esquivessin. "Crucé por la niñez imitando a mi hermano, descerrajando el viento y apedreando al sol", diu Mi niñez. No és cap recurs literari. "El Juanito baixava al carrer a jugar i li deia al seu germà si podia sumar-se al joc que fèiem. Ell li deia que no, que era massa petit i que s'ho mirés. Era llavors quan el Joan Manuel es posava a plorar", recorda la Maria, amb 87 anys. Ella, que viu just davant l'antiga casa dels Serrat, sortia a jugar amb el germà -que té 86 anys- i recorda els primers anys del Juanito.
El camí de Carlos Serrat, però, no va estar lligat a la permanència al barri. Quan va poder, també va fer camí. "Y mi hermano se fue de casa, por primera vez, ¿y dónde fue mi niñez?". Va marxar a l'estranger, va voltar amb la seva pròpia caravana, va viure per temporades a diferents punts del territori espanyol i, al final, va tornar. Ara és ell qui habita el pis que va veure créixer la família, on també han viscut cosines i la tieta. "El Joan i jo hem fet vides molt diferents, però ja és hora que es jubili. Com jo, que ja era hora que tornés a casa", bromeja.
Gent d'arreu, que penca i beu
El Carlos, com la Maria, l'Esperança o el Roc, un altre veí que recorda començar a tocar música i trobar-se amb el Joan Manuel, assenyalen amb desencís la substitució del veïnat del barri. El Poble-sec, com tants altres punts de Barcelona, ha vist com han anat desapareixent els seus habitants. Alguns, perquè van prosperar econòmicament i van trobar una llar més adequada. Altres, perquè no s'hi poden establir de manera permanent davant l'escalada de preus dels pisos. Ho expliquen mentre assenyalen el cartell que sobresurt del portal d'un edifici. "Compro piso. Sin límite de precio", resumeix el fulletó groc."Aquí sempre hem sigut famílies humils", insisteix Esperança Piquer. També ho deia Joan Manuel Serrat en el seu retrat del seu carrer. "El meu carrer és gent d'arreu, que penca i beu, que sua i menja". Això no ha canviat. Al marge de l'arribada d'alguns turistes, fruit del creixement d'aquest fenomen, especialment a la frontera entre Montjuïc i l'Eixample, això no ha canviat. Les dades situen el Poble-sec com el quinzè barri -dels 73 de Barcelona- amb menys renda familiar disponible. També passa amb la gent d'arreu. És el sisè barri amb més habitants d'origen estranger. Un de cada tres. La majoria d'aquests, migrants de països amb grans situacions de pobresa. Això explica, en part, que qui passegi per Poeta Cabanyes encara es trobi balcons plens de roba estesa.
Joc i música, carrer i plaça
Els que queden al carrer lamenten que s'hagi deixat de respirar un esperit de barri amb més cohesió per fer festes i sopars populars. Una realitat que, segur, també feriria aquell Serrat que es va implicar en les lluites socials de la Federació d'Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) amb el cicle "Serrat als barris" i en què també van participar els veïns del Poble-sec, l'any 1976. Altres veus, en canvi, fan la seva pròpia interpretació optimista. "Abans el carrer feia una comunitats a cada illa, gairebé, era molt més fragmentat. Ara tots els que quedem ens hem unit més, els de baix i els de dalt", retrata l'actual encarregat de la bodega Quimet, a la part baixa de Poeta Cabanyes. Joan Manuel Serrat encara visita de manera habitual aquest espai de tertúlia veïnal que, malgrat no tenir cadires, un dimarts al migdia és ple a vessar. I que ja va per la cinquena generació rere la barra.A mig camí del mateix carrer hi viu en Roc, que també s'atreveix a configurar una porció del passat del cantautor al barri. Recorda que Serrat, com ell, anava a cantar al voltant de casa seva. Alguns dies a la plaça del Sortidor. D'altres, a la plaça de Santa Madrona. "Ens deia: "Vaig a serrar". I nosaltres li contestàvem: "Compte, no serris massa". Era una d'aquelles bromes de barri", recorda l'home.
La placa que mostra l'edifici on va viure els seus primers anys Joan Manuel Serrat Foto: D.C.
Les places del Poble-sec, així com l'institut Milà i Fontanals, que creuava la frontera però que el va veure començar a interessar-se per la música, van ser el terreny en què la llegenda va assentar-se. Serrat va fer bandera de la quotidianitat del seu entorn social i de classe, més que de l'eix eufòric i nocturn que encara era el Paral·lel, amb el Molino com a punt central, en aquella època.
Tanmateix, tot es pot explicar amb el seu carrer, la mateixa via on va créixer Jaume Sisa, insisteixen els seus antics companys de joc. També se senten més seva la font on van a abeurar infants i gats, coloms i gossos -que encara hi és- que el retrat gegantí que ocupa la persiana d'una farmàcia del carrer Blai i que també atrau turistes. Serrat encara veu de tant en tant alguns antics amics del barri, si bé tots els veïns recorden que, amb la fama, el cantautor es va despenjar dels carrers que el van veure créixer. És l'explicació d'un personatge "independent" però "bona persona", s'escarrassen a apuntar uns i altres. "No és un divo ni res que s'hi assembli", afegeix Quim Pérez. Aquest dimarts comença el cicle de tres concerts al Palau Sant Jordi per acomiadar-se definitivament i això significa que, al cap i a la fi, Serrat dirà adeu als escenaris al mateix barri on tot va començar, al Poble-sec.