20
de desembre
del
2022
Actualitzat
a les
20:36h
Les eleccions del 21-D van ser excepcionals. Potser és un tòpic. Van ser excepcionals per la seva convocatòria (feta per Mariano Rajoy en virtut de l’article 155). Excepcionals per la seva participació, que va fregar el 80%, i que culminava la tendència creixent des que va començar el procés (als següents comicis, el 2021, es va tornar a nivells per sota de les eleccions del 2010). També van ser excepcionals perquè -per primer cop des de la restauració de la democràcia- el partit més votat no va ser una formació catalanista. El clima d’excepcionalitat es va visualitzar amb la situació d’alguns dels candidats. Carles Puigdemont, qui va saber capitalitzar el valor simbòlic de ser el president de la Generalitat, va haver de fer campanya des de Brussel·les mentre que el cap de llista d’ERC, Oriol Junqueras, era a la presó.
Amb el temps la recerca ha aportat dades que apunten a aquesta excepcionalitat del 21-D. La qüestió nacional va quedar com a principal preocupació de la ciutadania catalana un cop es va percebre la millora de la situació econòmica, l’altra gran causa de neguit aquells anys. En el moment de les eleccions es registren uns moviments positius en alguns indicadors sociològics. Es registra un pic en l’eficàcia interna (la creença dels ciutadans en la seva capacitat d’incidència en l’àmbit polític), millora la confiança en els polítics catalans, i baixen la insatisfacció respecte de la democràcia, la desconfiança social i la percepció que la política és difícil d’entendre. D’altra banda, la polarització afectiva -que mesura l'afinitat amb el partit polític propi i l'animadversió vers els altres- va arribar al seu nivell màxim el 2017 després d’haver estat creixent des del 2012. Per tot això, es pot considerar aquestes eleccions com a úniques (potser el tan anhelat momentum era això).
Les eleccions del 21-D no van ser excepcionals. De fet, hi ha molts paral·lelismes amb les eleccions del 2015. A causa del poc temps per a preparar la campanya, els partits van optar per repetir estratègia. I, malgrat la forma en què van ser convocades, cap força política no va considerar aquestes eleccions il·legítimes. També es va mantenir el plantejament plebiscitari i la decisió del vot es va moure un cop més en l’eix nacional (l’altre eix, dreta-esquerra, ja feia anys que tenia poc pes). Les continuïtats no només es donen al plantejament sinó també als resultats. Es va repetir la “victòria incompleta” de l’independentisme de 2015 (majoria d’escons però no de vots). D’aquesta forma, no es va acomplir la hipòtesi segons la qual amb plena participació les forces constitucionalistes arrabassarien l’hegemonia als sobiranistes. Junts va continuar liderant aquest segon grup.
On trobem una gran continuïtat és a les preferències de l’electorat sobre la fi del procés. El 2017 s’observen uns percentatges molt similars als dels anys anteriors i posterior. El grup més nombrós vol un acord amb Espanya que doni més autogovern a Catalunya (al voltant del 45%). Després hi ha els partidaris de la independència (al voltant del 35%) i els qui volen que s'abandoni el procés (al voltant 15%). A més, l’acord entre Catalunya i Espanya també és l'opció que té més suport quan es pregunta sobre les expectatives de la fi del procés. Aquesta és la resposta majoritària també en el cas dels independentistes. El posicionament ideològic de la població, doncs, no es correspon amb la polarització afectiva que hem vist abans.
I ara, què?Sembla que situació ha canviat molt. No obstant això, fa cinc anys la insatisfacció amb la política ja era la segona preocupació de la ciutadania. Ara ocupa la primera posició conjuntament amb la situació econòmica. En realitat, hi ha força similituds perquè, de fet, la literatura considera que la desafecció (respecte dels partits tradicionals i respecte de Madrid, com a centre de l’Estat) i la Gran Recessió van ser els dos vectors darrere l’auge de l’independentisme. Les diferències entre abans i ara estan en l’àmbit emocional.
Durant el procés, el malestar va tenir una traducció positiva en l’anomenada revolució dels somriures i la voluntat de fer un país nou. Com s’ha dit, aleshores la independència va actuar com a utopia disponible. Va ser la resposta de Catalunya davant un entorn global d’incertesa i la sensació que el model sorgit de la Transició espanyola s’havia esgotat. Ara el sentiment que s’obre pas és l’apatia. Amb tot, les enquestes mostren que el clam pel diàleg polític continua essent alt. Sota l’agitada vida política, a Catalunya els problemes de fons continuen sent els mateixos i la solució que apunta la ciutadania, també.
(*) Miquel Urmeneta és periodista i doctor en Comunicació (UAB). Des de fa anys escriu i parla sobre desinformació, polarització i l'impacte de la digitalització a les nostres democràcies. A més, és docent a diferents universitats catalanes.
Amb el temps la recerca ha aportat dades que apunten a aquesta excepcionalitat del 21-D. La qüestió nacional va quedar com a principal preocupació de la ciutadania catalana un cop es va percebre la millora de la situació econòmica, l’altra gran causa de neguit aquells anys. En el moment de les eleccions es registren uns moviments positius en alguns indicadors sociològics. Es registra un pic en l’eficàcia interna (la creença dels ciutadans en la seva capacitat d’incidència en l’àmbit polític), millora la confiança en els polítics catalans, i baixen la insatisfacció respecte de la democràcia, la desconfiança social i la percepció que la política és difícil d’entendre. D’altra banda, la polarització afectiva -que mesura l'afinitat amb el partit polític propi i l'animadversió vers els altres- va arribar al seu nivell màxim el 2017 després d’haver estat creixent des del 2012. Per tot això, es pot considerar aquestes eleccions com a úniques (potser el tan anhelat momentum era això).
Les eleccions del 21-D no van ser excepcionals. De fet, hi ha molts paral·lelismes amb les eleccions del 2015. A causa del poc temps per a preparar la campanya, els partits van optar per repetir estratègia. I, malgrat la forma en què van ser convocades, cap força política no va considerar aquestes eleccions il·legítimes. També es va mantenir el plantejament plebiscitari i la decisió del vot es va moure un cop més en l’eix nacional (l’altre eix, dreta-esquerra, ja feia anys que tenia poc pes). Les continuïtats no només es donen al plantejament sinó també als resultats. Es va repetir la “victòria incompleta” de l’independentisme de 2015 (majoria d’escons però no de vots). D’aquesta forma, no es va acomplir la hipòtesi segons la qual amb plena participació les forces constitucionalistes arrabassarien l’hegemonia als sobiranistes. Junts va continuar liderant aquest segon grup.
On trobem una gran continuïtat és a les preferències de l’electorat sobre la fi del procés. El 2017 s’observen uns percentatges molt similars als dels anys anteriors i posterior. El grup més nombrós vol un acord amb Espanya que doni més autogovern a Catalunya (al voltant del 45%). Després hi ha els partidaris de la independència (al voltant del 35%) i els qui volen que s'abandoni el procés (al voltant 15%). A més, l’acord entre Catalunya i Espanya també és l'opció que té més suport quan es pregunta sobre les expectatives de la fi del procés. Aquesta és la resposta majoritària també en el cas dels independentistes. El posicionament ideològic de la població, doncs, no es correspon amb la polarització afectiva que hem vist abans.
I ara, què?Sembla que situació ha canviat molt. No obstant això, fa cinc anys la insatisfacció amb la política ja era la segona preocupació de la ciutadania. Ara ocupa la primera posició conjuntament amb la situació econòmica. En realitat, hi ha força similituds perquè, de fet, la literatura considera que la desafecció (respecte dels partits tradicionals i respecte de Madrid, com a centre de l’Estat) i la Gran Recessió van ser els dos vectors darrere l’auge de l’independentisme. Les diferències entre abans i ara estan en l’àmbit emocional.
Durant el procés, el malestar va tenir una traducció positiva en l’anomenada revolució dels somriures i la voluntat de fer un país nou. Com s’ha dit, aleshores la independència va actuar com a utopia disponible. Va ser la resposta de Catalunya davant un entorn global d’incertesa i la sensació que el model sorgit de la Transició espanyola s’havia esgotat. Ara el sentiment que s’obre pas és l’apatia. Amb tot, les enquestes mostren que el clam pel diàleg polític continua essent alt. Sota l’agitada vida política, a Catalunya els problemes de fons continuen sent els mateixos i la solució que apunta la ciutadania, també.
(*) Miquel Urmeneta és periodista i doctor en Comunicació (UAB). Des de fa anys escriu i parla sobre desinformació, polarització i l'impacte de la digitalització a les nostres democràcies. A més, és docent a diferents universitats catalanes.