Serrat, la força d'un cant que romandrà

Joan Manuel Serrat no es retira del món amb els seus tres concerts al Palau Sant Jordi, sinó només dels escenaris, i deixa la porta oberta a noves cançons i enregistraments. Però és cert que l’adeu al contacte directe amb el públic planteja un punt d’inflexió en el nostre paisatge, com ho va ser, uns anys enrere, el pas al costat de Lluís Llach i de Raimon. Cadascun el va fer regint-se per la seva coherència íntima, davant la qual l’intent d’entrar en discussions és una pèrdua de temps.

Serrat és qui més va saber retre justícia a la crida de Lluís Serrahima a la revista Germinabit, el 1959, quan va escriure que calia fer “cançons d’ara”. No demanava tant composicions per a lletraferits, material d’alta cultura, com tonades que tothom, i en particular el jovent, pogués fer-se seves perquè la llengua reviscolés enmig de l’allisada franquista. Potser Serrahima no es podia imaginar llavors que en la figura de Serrat arribarien a convergir totes dues coses: cançons cultes i alhora populars, defensades per un xicot del carrer Poeta Cabanyes, al Poble-sec, que entonava amb pulcritud versos delicadíssims i que es posava amb facilitat el públic a la butxaca (les noies en particular, sovint cabdals en la construcció dels ídols).
 
Serrat anava per a perit agrícola, però la cançó es va creuar en el camí i, de la mà de mentors com Salvador Escamilla (Radioscope, de Ràdio Barcelona), es va veure al damunt d’un escenari, per primer cop, amb vint-i-un anys, el 4 de maig del 1965 al Centre Cultural L’Avenç, d’Esplugues de Llobregat, compartint cartell amb Joan Ramon Bonet (germà gran de Maria del Mar) i Remei Margarit. Els Setze Jutges, que el van fitxar com tretzè titular, cultivaven una estètica afrancesada amb la qual ell va confluir, admirador com era de Brel, Brassens i Aznavour, i d’aquest influx van sorgir les primeres cançons, com Una guitarra, Ella em deixa o La mort de l’avi. El col·lectiu solia fer concerts en comunitat, o subdividint-se, i dos anys més tard va aixoplugar el seu debut al Palau de la Música, on el cançoner ja havia crescut, en tots els sentits. Alhora, s’havia interessat per les arrels populars a un àlbum influent, Cançons tradicionals, amb arranjaments d’Antoni Ros-Marbà.

Fins retrats de paisatges i d’actituds, un gust pels personatges secundaris (d’El drapaire a La tieta) i tot plegat amb el rerefons de la guerra, la postguerra i les desfetes familiars. La mare de Serrat era la senyora Ángeles Teresa, l’aragonesa que, sent una adolescent, havia sobreviscut a la massacre de Belchite, on els seus pares havien estat afusellats quan van entrar-hi els nacionals. Quan Serrat era petit, l’havia dut de visita a les runes del poble, tot seguint la mateixa via del tren per on ella havia caminat un dia en direcció contrària. Podem imaginar la impressió en la criatura i en el futur ciutadà Joan Manuel, fonda i duradora. No ha de ser necessari recórrer a l’arbre genealògic per justificar perquè un artista tria una llengua o una altra, però cal entendre que les coses tenen una explicació.

Serrat va incorporar el castellà al seu món de tonades. El moment era delicat: la "nova cançó" demanava militància (comprensiblement), i ell va triar un camí propi on la llengua paterna i la materna podien conviure. Mai barrejades en un mateix disc, a diferència del que fan ara molts artistes catalans, sinó dedicant a cadascuna un espai propi, un àlbum. I el prodigi és que Serrat seria capaç d’excel·lir com a compositor i intèrpret en dos idiomes alhora, dominant registres i matisos poètics, poca broma, un cas força peculiar a escala internacional.

Encara que Cançó de matinada havia estat un èxit comercial a tot l’Estat, l’empenta que van donar obres en castellà tan aclaparadores com les dedicades a Antonio Machado i Miguel Hernández, o l’imperial Mediterráneo (1971), va col·locar Serrat en una altra esfera, incloent-hi la presta projecció a Llatinoamèrica. I sense ser un trobador emfàticament polític, Serrat no es va estalviar les friccions i topades amb el règim, començant pel veto de TVE, durant sis anys, arran de l’afer La, la, la. Es va aixecar amb un sonat programa especial, de la sèrie A su aire, enregistrat en viu a L’Aliança de Poble Nou, el 1974, amb el suport d’un grup que encapçalava un còmplice clau, Ricard Miralles. Música en directe, i un repertori en part en català, en prime time televisiu, amb Franco encara com a inquilí del Palacio del Pardo. Ens en fem creus, mirant-nos-ho des del 2022.Amb aquesta distància, podem també admirar-nos de la manera en què Serrat, passats els anys, va saber combinar diversos perfils, treballant alhora la sintonia llatinoamericana, amb un registre que conservava certa flaire del cantautor, sinó protesta, sí políticament compromès, i esdevenint una mena d’estrella pop a l’Estat. Els vuitanta van ser mals temps per als cantautors, i Serrat va ser dels que van saber adaptar-s’hi. A costa de renovar el llenguatge musical (discutits sintetitzadors) i fer composicions una mica més lleugeres, tot i que al mateix temps era capaç de fer àlbums amb gruix poètic, gens frívols i poc postmoderns, com El sur también existe (1985), amb textos de Mario Benedetti.
 
I tot plegat sense descuidar la producció de cançons en català. També aquí, combinant les apostes per autors allunyats del mainstream comercial (Salvat-Papasseit a Res no és mesquí, 1977) amb obres portadores de peces perdurables, com ara Barcelona i jo o el retrat del rampant mestissatge Salam Rashid (text escrit amb Joan Barril).

L’ànima catalana de Serrat ha sobreviscut sempre als seus il·lusos enterradors, i va ser rellevant que, el 1996, s’enredés en el doble àlbum Banda sonora d’un temps, d’un país, homenatge als seus col·legues de la cançó a escala dels Països Catalans, de Llach a l’Ovidi, de la Motta a la Bonet. En un entorn on no han faltat les perspicàcies, rivalitats i enveges, aquest treball va representar un bonic gest apaivagador, de reconeixement i entesa, encara que no hi van faltar les ànimes ofeses (dels trobadors absents del tracklist, o d’aquells que haurien preferit que triés una altra cançó seva). Uns anys més tard, Mô (2006) va refrescar la seva producció en català amb un to introspectiu, en contrast amb la fanfàrria i el sentit de l’entertainment del seu naixent tàndem amb Joaquín Sabina.

La figura de Serrat no ha deixat de suscitar objeccions ocasionals, en clau de país, sobretot arran del procés sobiranista, però és arriscat afirmar que s’hagi allunyat d’una manera irreparable del nervi central de la nostra societat. En els dies de fúria es pot perdre la perspectiva i cancel·lar un artista quan les seves aportacions al capital cultural comú multipliquen les d’altres que s’emboliquen en banderes. I en temps en què s’ha parlat d’estructures d’Estat, el talent hauria d’haver estat sempre la primera a ser considerada.

En aquests anys hem vist Serrat, d’altra banda, gaudint del contacte amb artistes de les successives generacions, mostrant-se accessible, als escenaris i als estudis, a cantants i grups, ja fos Sílvia Pérez Cruz o Estopa, JuditNeddermann o Sidonie. I traslladant-se al teatre Joventut, de l’Hospitalet, a un concert del festival Barnasants, per acompanyar i abraçar el seu estimat amic Lluís Miquel, cantautor valencià gairebé desconegut al Principat. El seu adeu als escenaris, ¿inclou les col·laboracions passavolants en qualitat de convidat especial? Ja ho veurem. Per ara, ens queden tres nits per a gaudir de Serrat i per celebrar la fortuna que hem tingut de coincidir amb el seu art en el temps i en l’espai.