Joan Manuel Serrat diu adeu als escenaris amb tres concerts al Palau Sant Jordi, el primer aquest dimarts, pels que ja no queden entrades. Nascut el 1943, aquesta setmana clourà a Barcelona la seva darrera gira,El vici de cantar, última trobada amb el seu públic, que l'ha acollit de nou amb emoció, rememorant i cantant els seus temes de sempre. Temes lligats estretament a la memòria de milions de persones, de Catalunya a l'estat espanyol, passant per escenaris de mig món, amb una especial rellevància en països d'Amèrica Llatina.
Serrat és tot un univers i ha acompanyat moltes generacions incondicionals en els darrers seixanta anys. L'obra de l'artista no es pot reduir a una etiqueta o un únic vessant. Encarnant sempre valors de solidaritat, de memòria popular, d'amor i de compromís, se'ns apareixen molts Serrats, a mesura que va anar forjant la seva trajectòria des que va néixer al cor d'un barri popular de Barcelona.
El Poble-sec obrer i derrotat Joan Manuel Serrat neix al Poble-sec, fill d'un pare català anarquista i d'una mare d'origen aragonès que va veure morir bona part de la seva família a mans dels franquistes. Molts temes de Serrat es forjaran en la memòria d'un origen humil, de carrers destarotats i oblits oficials. És el que canta a El meu carrer (El meu carrer / no val dos rals: / són cent portals / trencats a trossos / i una font on / van a beure / infants i gats, / coloms i gossos".
La nostàlgia acompanyarà moltes cançons del noi del Poble-sec, com quan recorda a La guitarra, un tema del seu primer disc, la que li va regalar el seu pare als setze anys. Uns anys després, a Cançó de bressol, recupera la memòria familiar.
El tretze dels Setze Mentre es treia el títol de perit agrícola -va ser un bon estudiant-, Serrat aprenia a cantar i tocar la guitarra. El 1965 va ser important: el periodista Salvador Escamilla el va convidar al seu programa de Ràdio Barcelona. Molt aviat, es va vincular al moviment de la Nova Cançó, que aplegava joves cantautors encisats per la cançó francesa i que tan important va ser per recuperar la llengua. Serrat es va integrar en el grup Els Setze Jutges, sent-ne el número tretze. El número 1 era Miquel Porter i Moix.
Recuperador de la cultura tradicional És un dels vessants destacats de la trajectòria de Serrat, que comparteix amb altres exponents de la Nova Cançó: la de recuperador de la cultura popular i tradicional. Un exemple és el disc Cançons tradicionals, del 1968, el segon àlbum del cantant, que té la direcció musical d'Antoni Ros Marbà i que inclou temes com El rossinyol, La presó del rei de França o El ball de la civada.
Un impossible La, la, la en català El 1968 es va produir un dels episodis que han deixat més empremta en la biografia de Serrat. Sent ja un cantant consagrat, se li va oferir representar Espanya al festival d'Eurovisió. Amb el tema La, la, la, escrit per Manuel de la Calva i Ramón Arcusa, integrants del Dúo Dinámico. Serrat ja havia començat a cantar alguns temes en castellà, cosa que li va merèixer algunes crítiques en sectors del catalanisme. El cantant, però, va exigir poder cantar en català a Eurovisió. El règim es va tancar en banda i Serrat va ser apartat i substituït per Massiel, que va acabar guanyant el primer premi del festival. La polèmica va dur cua i va comportar l'ostracisme del noi del Poble-sec en els mitjans oficials.
La petjada machadiana El poeta Antonio Machado ha estat un dels grans companys de viatge en la carrera de Serrat, que musicant i posant veu a molts dels temes de l'escriptor sevillà va retre homenatge a una cultura, la republicana espanyola, reprimida per la dictadura. Serrat va començar a submergir-se en la poesia de Machado a partir del seu disc Dedicado a Antonio Machado (1969), que inclou dotze temes. La saeta i Cantares són, sens dubte, els més coneguts. Però el disc aplega temes molt definitoris del poeta que va morir a l'exili, com El demà efímer, on Machado carrega contra l'Espanya de sagristia, xaranga i pandereta, enfront una Espanya ideal, la "de la ràbia i de la idea".
Escoltar aquesta "aliança" de Machado i Serrat és sempre una experiència emotiva. Però en l'obra de Serrat hi ha molts més poetes. El 2010 va llançar Hijo de la luz y de la sombra, a partir de poemes de Miguel Hernández, un altre intel·lectual compromès amb la República i víctima també de la repressió, mort a la presó d'Oriola poc després de la fi de la Guerra Civil. I ha versionat poemes de Rafael Alberti, Joan Salvat-Papasseit o Josep Carner.
Possiblement, Mediterráneo va assenyalar un abans i un després en l'obra de Serrat. La cançó va aparèixer n un disc del mateix títol el 1971, quan el cantant patia el rebuig dels estaments oficials. L'àlbum recull deu temes en castellà, alguns emblemàtics, com Aquellas pequeñas cosas, que Gabriel García Márquez va considerar una de les millors cançons en castellà. Però Mediterráneo -que sembla que es va inspirar durant una estada del cantant a Calella de Palafrugell- va ser el tema estrella i el que va catapultar el cantant entre el públic espanyol. Un cant a la vida banyada pel mar i a la història, també tràgica, del continent. Però també una visita a la infantesa i als escenaris més íntims, i un elogi al caràcter vitalista del sud. El tema va contribuir igualment a obrir Serrat al món llatinoamericà.
L'activista contra la dictadura Des del seu xoc amb el règim per Eurovisió, Serrat era una figura detestada en els ambients oficials. Fins al 1974 no va tornar a aparèixer per TVE. D'aquests anys són temes seus censurats, com Edurne, un tema sobre la situació al País Basc i la repressió policial. El 1975, amb motiu de les darreres execucions del franquisme, va fer unes declaracions molt crítiques contra el règim espanyol des de Mèxic i es va autoexiliar fins entrat l'any 1976.
Una connexió clau: Buenos Aires Des que Serrat va cantar per primer cop a Buenos Aires, el vincle entre ell i la societat argentina es va fer molt fort. El país vivia uns anys de tensió política i social, amb parèntesis democràtics i etapes de règim militar. Hi va tornar vàries vegades i, de fet, mai se n'ha anat. Durant la dictadura dels generals Videla i Galtieri (1976-83), els seus temes van esdevenir símbols de protesta, especialment Para la libertad (1973), basat en un poema de Miguel Hernández. El concert que va donar el 1983 va quedar en l'imaginari argentí com una gran demostració democràtica. Serrat va ser també a altres països, com Xile, on durant el govern d'Allende va cantar de franc i després de la dictadura de Pinochet. El 1985, va treure El sud també existeix, amb molts temes impregnats de la poesia de Benedetti.
La unió amb Sabina Un dels moments destacats de la trajectòria de Serrat es va produir amb la trobada artística amb Joaquín Sabina, el 2007, quan tots dos van fer la gira Dos pájaros de un tiro. Des d'aleshores, el vincle professional ha estat intens i ha ofert moments especials en dos artistes que han cantat els grans temes de l'altre conjuntament i han mostrat una curiosa relació empàtica. Serrat ha arribat a dir que l'únic que no comparteixen és el sexe.
Mô, el Serrat recollit Alguns crítics han assenyalat que era difícil per Serrat, amb èxits tan contundents com els dels seus primers anys, de mantenir el mateix nivell de qualitat. Però en la seva darrera etapa, el noi del Poble-sec ha desmentit tots els pronòstics i, si és difícil superar molts dels primers temes, ha satisfet el seu públic. Dels darrers temps és Discografia, una antologia de tota la seva cançó en català. El 2006 va treure Mô, inspirat en el seu Maó estiuenc, que Jordi Bianciotto, un dels coneixedors de la seva obra, defineix com "un refugi emocional, de serenitat i maduresa".
El Barça de Serrat La passió pel Barça és una altra de les que formen el món Serrat. Des de ben petit, va bategar a l'escalf dels colors blaugrana i aquesta identificació és present en molts dels seus temes. A Temps era temps, recorda el mític equip dels Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Té un tema dedicat a Kubala i no ha amagat mai la seva condició de culé vehement. En més d'una ocasió ha cantat l'himne del club al Camp Nou. Aquí el podem veure amb motiu de la celebració del centenari, el 1998.
