El passat 28 de febrer de 2022, quan tot just feia quatre dies de l’inici de l’atac rus contra Ucraïna, la FIFA i la UEFA van decidir excloure la selecció russa i els clubs originaris d’aquest país de totes les competicions internacionals que organitzaven, inclòs el Mundial de Qatar, pel qual Rússia encara tenia possibilitats de classificar-se. Una decisió que contrastava amb el fet que la Federació Russa havia estat el país amfitrió de la darrera Copa del Món de futbol, celebrada el 2018, en un moment on les hostilitats entre l’exèrcit ucraïnès i les milícies prorusses de les regions de Donetsk i Lugansk, a la zona russòfona d’Ucraïna, estaven a l’ordre del dia.
L’exclusió de Rússia del Mundial tenia escassos precedents i exemplificava la doble moral de la FIFA a l’hora de prendre decisions dràstiques. De fet, tot i que han existit diverses exclusions per motius polítics de la Copa del món, només hi ha un precedent assimilable a l’expulsió de Rússia de 2022: el veto a Iugoslàvia que es va produir a l’Eurocopa de 1992 i al Mundial de 1994. Tant Rússia com Iugoslàvia van ser considerades per la UEFA i la FIFA com a responsables de les guerres dels Balcans i d’Ucraïna i, en conseqüència, apartades de la Copa del món. Una circumstància que contrasta, però amb multitud d’altres conflictes bèl·lics que el planeta ha viscut en el darrer segle i que no han motivat sancions similars.
La decisió de la FIFA no deixa de sobtar, sobretot si tenim en compte que Rússia va ser l’organitzadora del darrer Mundial disputat fins a la invasió d’Ucraïna, el de 2018, i que el seu president, Vladímir Putin, no havia dubtat a utilitzar la cita com un instrument diplomàtic al servei de les seves posicions polítiques sense que la federació internacional fes grans escarafalls al respecte.
La proposta russa d’organitzar un Mundial de futbol cal situar-la en el marc de l’estratègia diplomàtica duta a terme pel Kremlin al llarg de la segona dècada del segle XXI que pretenia utilitzar l’esport, un dels principals instruments de l’anomenat softpower, com un element clau a l’hora de reforçar les seves posicions internacionals.
És en el marc d’aquesta estratègia on també cal incloure l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de Sotxi de 2014, que es van convertir en un acte de glorificació de la Rússia de Putin que es trobava immersa en una campanya nacionalista per l’annexió de Crimea, circumstància que es va produir pocs dies després de la finalització de la cita olímpica.
Putin amb els medallistes olímpics russos als Jocs d’hivern de Sotxi de 2014 Foto: @julianledesmayt
A diferència del que havia succeït als Jocs de Sotxi, disputats en un moment de gran tensió geopolítica fruit del conflicte que es vivia a Ucraïna i que, poc després, provocaria l’esclat de la guerra del Donbass, el Mundial de 2018 es va celebrar en un context una mica més pacificat, tot i que el conflicte a Donetsk i Lugansk continuava ben obert.
Fruit d’aquesta circumstància, el règim de Putin va canviar d’estratègia i, a diferència del que havia fet a Sotxi, on no havia dubtat a glorificar la figura del president, va intentar oferir una imatge una mica més amable del règim al mateix temps que realitzava un gest d’obertura al món amb l’objectiu que el poder tou que impliquen tant l’esport com el turisme servissin per millorar la visió internacional que es tenia de Rússia.
De fet, l’elecció de la Federació Russa com a seu del Mundial de 2018 ja havia generat controvèrsies i més si tenim present que, en aquell mateix congrés de la FIFA, també es va escollir el Qatar com a seu de la Copa del món de 2022. D’una banda, la decisió del màxim organisme del futbol internacional es podia llegir com un intent d’obrir aquest esport cap a nous territoris; de l’altra, però, a ningú escapava que aquests dos Mundials amagaven obscurs interessos econòmics i geopolítics, com les posteriors investigacions sobre el procés d’elecció de les seus es van encarregar de revelar. En serveixi com a exemple el fet que la meitat dels 22 membres del comitè de la FIFA que van votar l’elecció de Rússia i de Qatar com a seus mundialistes van acabar multats, suspesos, expulsats de per vida de l’organisme o perseguits judicialment per corrupció.
La candidatura de Rússia pel Mundial de 2018, que es va haver d’enfrontar a la d’Anglaterra i a les propostes conjuntes de Bèlgica i Holanda, i d’Espanya i Portugal, ja que la FIFA havia decidit que aquesta Copa del Món se celebrés en territori europeu, havia estat directament impulsada per Vladímir Putin el 2009, quan encara ocupava el càrrec de primer ministre rus.
Putin va ordenar a Vitaly Mutko, el seu ministre d’Esports, Turisme i Joventut, que era alhora també president de la federació russa de futbol, preparar una candidatura per portar el Mundial fins a la seva Rússia per tal de consolidar així el seu poder.
La candidatura de Mutko va resultar exitosa i, el 2010, la FIFA va designar Rússia com a seu del Mundial de 2018. Un èxit diplomàtic inqüestionable que no va fer sinó reforçar les posicions polítiques de Putin que, el 2012, va accedir a la presidència del país, un càrrec que ha ocupat de manera ininterrompuda des d’aleshores.
Vladímir Putin i el president de la FIFA, Gianni Infantino, amb el trofeu del a Copa del món de futbol Foto: @gomez_deportivo
L’elecció de la Rússia de Putin com a organitzadora de la Copa del Món va despertar algunes veus crítiques que van denunciar la seva manca de respecte pels Drets Humans. Així i tot, les dissensions, fora de les campanyes d’algunes onegés, van ser més aviat tímides i només van acabar provocant el boicot diplomàtic del Regne Unit, que es va negar a enviar cap dels seus representats al Mundial en protesta per l’intent d’assassinat de l’antic espia rus Sergeï Skripal, atribuït als serveis secrets de Putin, que s’havia produït en territori britànic poc abans de la celebració de la Copa del món. Malgrat no enviar representants diplomàtics, la selecció anglesa va participar sense més problemes a la cita mundialista provocant que l’impacte de la protesta fos més aviat escàs.
De fet, la copa del món va resultar tot un èxit per la Rússia de Putin, tant des del punt de vista organitzatiu com des de l’esportiu. La selecció amfitriona hi va tenir un paper prou rellevant esclafant la d’Aràbia Saudita per 5-0 en el partit inaugural, classificant-se pels vuitens de final en un grup on també hi havia Egipte i Uruguai, derrotant la selecció espanyola, una de les grans favorites, en la primera eliminatòria directa, i caient als penals davant de Croàcia, futura subcampiona, a la ronda dels quarts de final.
Algunes de les principals crítiques que va rebre la Rússia de Putin van venir motivades per les vulneracions dels Drets Humans que es produïen sobretot a Txetxènia, un dels territoris integrants de la Federació Russa, que estava presidit per Ramzan Kadírov, acusat de cometre execucions sumàries i de reprimir dissidents, periodistes i homosexuals.
La polèmica va venir motivada perquè la selecció d’Egipte va escollir Grozni, la capital txetxena, com a quarter general durant la seva participació en el Mundial, una circumstància que va provocar que Kadírov aprofités l’avinentesa per fotografiar-se amb Mohamed Salah, la gran estrella egípcia i un dels ídols esportius del món musulmà, i utilitzar la imatge com a plataforma per a la seva propaganda política.
El president txetxè Ramzan Kadírov acompanyat de Mohamed Salah en una imatge presa durant l’estada de la selecció d’Egipte a Grozni Foto: @LeMondial_Foot
Més enllà d’aquestes crítiques, però, Putin va sortir reforçat a escala internacional del Mundial de 2018, una cita esportiva que va instrumentalitzar per tal de reforçar les seves posicions tot i les veus discordants que van insistir, per exemple, en la persecució de l’homosexualitat que es produïa al país. D’acord amb el poder tou que durant aquella Copa del Món el règim rus va posar en pràctica, i que fins i tot va permetre l’exhibició d’alguna bandera LGTBI a les graderies, Putin va acollir els molts visitants tot desitjant-los un Mundial «obert, hospitalari i amable» durant la cerimònia inaugural. Uns adjectius que, com el pas del temps s’ha encarregat de posar en evidència, no acabaven de casar amb la realitat social i política que es vivia a Rússia.