16
de desembre
del
2022
Actualitzat
el
19
de desembre
a les
8:18h
Abans que acabi l'any, i tret de sorpresa judicial, entrarà en vigor el nou codi penal sorgit de la reforma pactada entre el govern espanyol i ERC. Un codi modificat que obeeix a les urgències polítiques del president espanyol, Pedro Sánchez, però que acosta la legislació de l'Estat a l'europea. Aquesta és, de fet, una de les argumentacions esgrimides aquests dies des de l'executiu, enmig dels crits d'indignació de partits i mitjans de comunicació conservadors, i d'una crispació màxima que s'ha evidenciat aquest dijous fregant la crisi institucional. El codi penal ha esdevingut així, de manera sorprenent, un aglutinant de l'Espanya negra a les acaballes del 2022.
Es pot seguir la història de l'Etat a través dels canvis produïts en el contingut del seu marc legal. De fet, no va ser fins a mitjans del segle XIX que es va instaurar un codi penal amb una vigència que s'allargués durant uns anys. El 1822, durant l'anomenat Trienni Liberal, es va aprovar el primer codi, però va estar pocs mesos en vigor per una reacció absolutista. Aquest text del 1822 establia el delicte de sedició -en una Espanya fracturada per les faccions armades-, fixant la pena de "treball perpetu" sempre que més de deu sediciosos haguessin actuat amb armes de foc, acer o ferro per "excitar una guerra civil" o resistir-se a disposicions del govern. Ho deia l'article 292.
El codi de 1848: l'aigualit liberalisme espanyol
La història oficial presenta el codi penal del 1848 com el primer text unificat en aquest àmbit del règim liberal espanyol. Es va aprovar, això sí, sota el règim del Partit Moderat, que tot i el nom era d'un conservadorisme profund. La petjada del general Narváez, un dictador a la pràctica, es va anar notant en diverses reformes posteriors, sempre amb un sentit autoritari. Proclama el principi de legalitat -absent en el règim absolutista- i les indemnitzacions a les víctimes, però el capítol de penes mostra un biaix autoritari acusat. El podeu consultar aquí.
Cal tenir en compte que es va validar just després de les revolucions de 1848 a Europa, que a Espanya no van arribar. L'article 139 és molt explícit de l'extrema duresa de les penes: "La temptativa per destruir la independència o la integritat de l'Estat serà castigat amb la pena de la mort". També condemna a pena de mort als qui promoguin una rebel·lió, i una pena entre cadena perpètua i mort als qui hi tinguessin una participació secundària (articles 168 i 169). Es va establir un jutjat i un fiscal especialitzats en "delictes d'impremta".
1870: un codi progressista
Després de la revolució de 1868, que va derrocar la monarquia borbònica, es va instaurar un règim liberal liderat pel general Joan Prim. Després, vindria l'italià Amadeu de Saboia per regnar breument a Espanya. El codi penal del 1870 és fill d'aquest moment i es va caracteritzar per una major indulgència penal: se suprimeix pràcticament la cadena perpètua, es limiten les penes a 30 anys de presó, la prescripció de les penes lleus es redueix de 10 a 1 any, s'eliminen la major part de delictes vinculats a l'ofensa a la religió catòlica, i l'intent d'atemptar contra el rei ja no es castiga amb la pena de mort. Aquí hi ha un bon estudi sobre el codi del 1870, elaborat pel jurista José Anton Oneca.
La República, un altre parèntesi
El codi del 1870 es va mantenir, a grans trets, fins al 1928. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va decidir imprimir un gir dur al text i va introduir modificacions molt repressives. S'hi inclou el concepte de defensa social i inicia un camí que el franquisme farà més extrem, equiparant les actituds de protesta social a la conducta antisocial i establint l'internament en manicomis en cas de conductes "irresponsables".
La caiguda de la monarquia l'abril de 1931 i la proclamació de la Segona República va suposar una ruptura històrica. Els primers dos anys i mig del nou règim, especialment, van ser una experiència reformista, amb el predomini d'una coalició de republicans i socialistes. Fruit d'aquest moment va ser el restabliment del codi del 1870 i una reforma posterior l'any 1932, amb una considerable disminució de les penes que va tenir com a símbol l'abolició de la pena de mort -tot i mantenir-se per a casos d'atemptats amb explosius- i la cadena perpètua. La reforma també va instaurar la llibertat condicional. El paper del jurista Luis Jiménez de Asúa, dirigent del PSOE, va ser crucial en l'elaboració del nou text. Però val a dir que la República va legislar alhora lleis d'excepció, com la de Defensa de la República, que van generar una forta controvèrsia.
Repressió i patriarcat
El triomf franquista a la Guerra Civil va comportar l'adveniment d'un règim d'excepció amb clares influències feixistes. Les lleis de repressió de la maçoneria i el comunisme (1 de març de 1940) i de seguretat de l'estat (29 de març de 1941) van preparar el codi penal del 1944. Estudis com el d'Andrea Iribarren -Anàlisi de la regulació de la perillositat social en el Nacionalsocialisme i el Franquisme -han explicat la influència de pensadors filonazis com Carl Schmitt en el text espanyol, que introdueix penes desproporcionades, des de la reinstauració de la pena de mort a la reclusió major o mort "a l'espanyol que recluti gent per fer la guerra contra Espanya sota banderes enemigues, sedicioses o separatistes o per atemptar contra la seguretat de l'Estat de qualsevol altra forma" (article 121).
El codi castiga especialment els "ultratges" a la nació espanyola o al sentiment de la seva unitat. Entre els agreujants hi ha el fet d'utilitzar la impremta. El text és tot un compendi del pensament tradicionalista espanyol, en un context de feixistització a Europa. També mostra la visió de la moral catòlica més retrògrada. L'article 428 és significatiu: "El marit que, sorprenent en adulteri a la seva dona matés a l'acte els adúlters o a algun d'ells, o els causés lesions greus, serà castigat amb pena de desterrament. Si els produeix lesions d'altre tipus, quedarà exempt de pena". La dona patia una desigualtat flagrant de drets respecte el marit. No podia, per exemple, ser considerada víctima d'un delicte de violació pel marit. El seu no consentiment era irrellevant. Ignacio Jaime Tébar, de la Universitat d'Alacant, va fer un estudi molt aprofundit sobre el text i destaca com vetllava pels principis de la moral tradicional. L'avortament i l'ús d'anticonceptius eren considerats delictes socials.
Vint anys per a un codi renovat
No va ser fins al 1995 que es va aprovar un nou codi penal, considerat el de la democràcia. Feia vint anys que Franco havia mort. Sí que el codi havia anat reformant-se. L'adulteri va caure el 1978, i es van anar introduint modificacions sensibles, moltes fruit de la nova Constitució, com l'abolició de la pena de mort, o el delicte contra la hisenda pública o la despenalització d'algunes tipologies d'interrupció de l'embaràs.
Del canvi de clima polític a l'estat espanyol en dona mostra la diferent actitud de la dreta política actual del PP del 1995, que es va abstenir en la votació final del projecte. Ara, una reforma d'aspectes puntuals del text, malgrat que afecti un tema sensible com el del conflicte polític a Catalunya, ha generat una crisi política. Pel que fa a fer atractiu un estat compartit, no sembla que un projecte nacional que ha de fer del codi penal un element de cohesió pugui convocar moltes voluntats.
Es pot seguir la història de l'Etat a través dels canvis produïts en el contingut del seu marc legal. De fet, no va ser fins a mitjans del segle XIX que es va instaurar un codi penal amb una vigència que s'allargués durant uns anys. El 1822, durant l'anomenat Trienni Liberal, es va aprovar el primer codi, però va estar pocs mesos en vigor per una reacció absolutista. Aquest text del 1822 establia el delicte de sedició -en una Espanya fracturada per les faccions armades-, fixant la pena de "treball perpetu" sempre que més de deu sediciosos haguessin actuat amb armes de foc, acer o ferro per "excitar una guerra civil" o resistir-se a disposicions del govern. Ho deia l'article 292.
El codi de 1848: l'aigualit liberalisme espanyol
La història oficial presenta el codi penal del 1848 com el primer text unificat en aquest àmbit del règim liberal espanyol. Es va aprovar, això sí, sota el règim del Partit Moderat, que tot i el nom era d'un conservadorisme profund. La petjada del general Narváez, un dictador a la pràctica, es va anar notant en diverses reformes posteriors, sempre amb un sentit autoritari. Proclama el principi de legalitat -absent en el règim absolutista- i les indemnitzacions a les víctimes, però el capítol de penes mostra un biaix autoritari acusat. El podeu consultar aquí.
Cal tenir en compte que es va validar just després de les revolucions de 1848 a Europa, que a Espanya no van arribar. L'article 139 és molt explícit de l'extrema duresa de les penes: "La temptativa per destruir la independència o la integritat de l'Estat serà castigat amb la pena de la mort". També condemna a pena de mort als qui promoguin una rebel·lió, i una pena entre cadena perpètua i mort als qui hi tinguessin una participació secundària (articles 168 i 169). Es va establir un jutjat i un fiscal especialitzats en "delictes d'impremta".
1870: un codi progressista
Després de la revolució de 1868, que va derrocar la monarquia borbònica, es va instaurar un règim liberal liderat pel general Joan Prim. Després, vindria l'italià Amadeu de Saboia per regnar breument a Espanya. El codi penal del 1870 és fill d'aquest moment i es va caracteritzar per una major indulgència penal: se suprimeix pràcticament la cadena perpètua, es limiten les penes a 30 anys de presó, la prescripció de les penes lleus es redueix de 10 a 1 any, s'eliminen la major part de delictes vinculats a l'ofensa a la religió catòlica, i l'intent d'atemptar contra el rei ja no es castiga amb la pena de mort. Aquí hi ha un bon estudi sobre el codi del 1870, elaborat pel jurista José Anton Oneca.
La República, un altre parèntesi
El codi del 1870 es va mantenir, a grans trets, fins al 1928. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va decidir imprimir un gir dur al text i va introduir modificacions molt repressives. S'hi inclou el concepte de defensa social i inicia un camí que el franquisme farà més extrem, equiparant les actituds de protesta social a la conducta antisocial i establint l'internament en manicomis en cas de conductes "irresponsables".
La caiguda de la monarquia l'abril de 1931 i la proclamació de la Segona República va suposar una ruptura històrica. Els primers dos anys i mig del nou règim, especialment, van ser una experiència reformista, amb el predomini d'una coalició de republicans i socialistes. Fruit d'aquest moment va ser el restabliment del codi del 1870 i una reforma posterior l'any 1932, amb una considerable disminució de les penes que va tenir com a símbol l'abolició de la pena de mort -tot i mantenir-se per a casos d'atemptats amb explosius- i la cadena perpètua. La reforma també va instaurar la llibertat condicional. El paper del jurista Luis Jiménez de Asúa, dirigent del PSOE, va ser crucial en l'elaboració del nou text. Però val a dir que la República va legislar alhora lleis d'excepció, com la de Defensa de la República, que van generar una forta controvèrsia.
Repressió i patriarcat
El triomf franquista a la Guerra Civil va comportar l'adveniment d'un règim d'excepció amb clares influències feixistes. Les lleis de repressió de la maçoneria i el comunisme (1 de març de 1940) i de seguretat de l'estat (29 de març de 1941) van preparar el codi penal del 1944. Estudis com el d'Andrea Iribarren -Anàlisi de la regulació de la perillositat social en el Nacionalsocialisme i el Franquisme -han explicat la influència de pensadors filonazis com Carl Schmitt en el text espanyol, que introdueix penes desproporcionades, des de la reinstauració de la pena de mort a la reclusió major o mort "a l'espanyol que recluti gent per fer la guerra contra Espanya sota banderes enemigues, sedicioses o separatistes o per atemptar contra la seguretat de l'Estat de qualsevol altra forma" (article 121).
El codi castiga especialment els "ultratges" a la nació espanyola o al sentiment de la seva unitat. Entre els agreujants hi ha el fet d'utilitzar la impremta. El text és tot un compendi del pensament tradicionalista espanyol, en un context de feixistització a Europa. També mostra la visió de la moral catòlica més retrògrada. L'article 428 és significatiu: "El marit que, sorprenent en adulteri a la seva dona matés a l'acte els adúlters o a algun d'ells, o els causés lesions greus, serà castigat amb pena de desterrament. Si els produeix lesions d'altre tipus, quedarà exempt de pena". La dona patia una desigualtat flagrant de drets respecte el marit. No podia, per exemple, ser considerada víctima d'un delicte de violació pel marit. El seu no consentiment era irrellevant. Ignacio Jaime Tébar, de la Universitat d'Alacant, va fer un estudi molt aprofundit sobre el text i destaca com vetllava pels principis de la moral tradicional. L'avortament i l'ús d'anticonceptius eren considerats delictes socials.
Vint anys per a un codi renovat
No va ser fins al 1995 que es va aprovar un nou codi penal, considerat el de la democràcia. Feia vint anys que Franco havia mort. Sí que el codi havia anat reformant-se. L'adulteri va caure el 1978, i es van anar introduint modificacions sensibles, moltes fruit de la nova Constitució, com l'abolició de la pena de mort, o el delicte contra la hisenda pública o la despenalització d'algunes tipologies d'interrupció de l'embaràs.
Del canvi de clima polític a l'estat espanyol en dona mostra la diferent actitud de la dreta política actual del PP del 1995, que es va abstenir en la votació final del projecte. Ara, una reforma d'aspectes puntuals del text, malgrat que afecti un tema sensible com el del conflicte polític a Catalunya, ha generat una crisi política. Pel que fa a fer atractiu un estat compartit, no sembla que un projecte nacional que ha de fer del codi penal un element de cohesió pugui convocar moltes voluntats.