08
de desembre
del
2022
Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) continua sent un dels noms emblemàtics de la Catalunya contemporània. Advocat i activista nacionalista, cofundador de la democristiana Unió Democràtica de Catalunya, en el moment de l'esclat de la Guerra Civil, Carrasco no va dubtar i, malgrat que no compartia la laïcitat del règim, es va posicionar al costat de la República i fou sempre lleial a la Generalitat. Caigut en mans de les tropes franquistes, fou processat i afusellat.
Fins ara, disposàvem de bons estudis sobre la seva biografia (Manuel Carrasco i Formiguera, un cristià nacionalista, d'Hilari Raguer) i el seu processament (Divendres de passió, del mateix Raguer, i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat, de Josep Benet). Faltava una anàlisi del seu pensament, que acaba de publicar Lluís Duran: Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció (Viena).
Lluís Duran, doctor en Història, coneix a fons la història del catalanisme. Amb aquesta monumental obra, de 900 pàgines, se submergeix en l'obra ideològica de Carrasco amb una investigació d'anys que ha seguit tota la producció escrita del líder nacionalista des de la seva tasca al diari La Veu de Catalunya fins a les seves col·laboracions amb la premsa del Partit Nacionalista Basc dels darrers anys. Una formació política, la basca, amb la que sentia identificació màxima.
El llibre aprofundeix en la ideologia del polític, de qui destaca algunes originalitats. Lluís Duran les explica a Nació: "La seva teoria sobre el dret d'autodeterminació, que defensa en la negociació dels Pactes de Sant Sebastià amb les forces republicanes espanyoles, és un moment important". També destaca la seva maduració com a pensador cristià i el defineix com "un nacionalista republicà d'inspiració cristiana" més inspirat en les encícliques papals de Lleó XIII i Pius XI i la doctrina social de l'Església que influït pels corrents de joves pensadors del moment com Mounier o Maritain.
Duran destaca la seva defensa del compromís dels cristians pel benestar dels treballadors, l'oposició a un estat sense controls i la prioritat dels interessos comunitaris sobre els individuals. Com a patriota, té en Prat de la Riba el gran referent, però molt crític amb el partit pratià, la Lliga, que no veu que respongui a la seva tasca històrica. Considera Macià un referent de combat i Pau Claris el seu heroi històric. L'autor subratlla les particularitats d'un nacionalisme que el fa ser autodeterminista però sense expressar-se com a separatista: "Defensava uns pobles lliures en una humanitat fraterna. Potser en això va influir el tenir un pare castellanoparlant procedent del País Valencià". Per ell, l'estat era una construcció dels homes. La nació, una obra de la providència.
Si sabíem com i en quines circumstàncies va ser assassinat legalment pel franquisme, gràcies a aquesta obra històrica podem comprendre millor el context en què es van forjar les idees de Carrasco i el trajecte que el va dur al sacrifici. Un Carrasco i Formiguera complet apareix en aquestes pàgines com un contrapunt a la majoria de dirigents de la Catalunya d'ordre, espantats davant la guerra i la revolució. Si Cambó se'ns apareix en tots les seves contradiccions com a polític i dirigent burgès, i les reconeix, Carrasco és l'home que opta per jugar-s'ho tot a una carta, la de la seva fe en Catalunya, que posa per davant d'interessos de classe. Fins al sacrifici final.
Fins ara, disposàvem de bons estudis sobre la seva biografia (Manuel Carrasco i Formiguera, un cristià nacionalista, d'Hilari Raguer) i el seu processament (Divendres de passió, del mateix Raguer, i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat, de Josep Benet). Faltava una anàlisi del seu pensament, que acaba de publicar Lluís Duran: Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció (Viena).
Lluís Duran, doctor en Història, coneix a fons la història del catalanisme. Amb aquesta monumental obra, de 900 pàgines, se submergeix en l'obra ideològica de Carrasco amb una investigació d'anys que ha seguit tota la producció escrita del líder nacionalista des de la seva tasca al diari La Veu de Catalunya fins a les seves col·laboracions amb la premsa del Partit Nacionalista Basc dels darrers anys. Una formació política, la basca, amb la que sentia identificació màxima.
El llibre aprofundeix en la ideologia del polític, de qui destaca algunes originalitats. Lluís Duran les explica a Nació: "La seva teoria sobre el dret d'autodeterminació, que defensa en la negociació dels Pactes de Sant Sebastià amb les forces republicanes espanyoles, és un moment important". També destaca la seva maduració com a pensador cristià i el defineix com "un nacionalista republicà d'inspiració cristiana" més inspirat en les encícliques papals de Lleó XIII i Pius XI i la doctrina social de l'Església que influït pels corrents de joves pensadors del moment com Mounier o Maritain.
Duran destaca la seva defensa del compromís dels cristians pel benestar dels treballadors, l'oposició a un estat sense controls i la prioritat dels interessos comunitaris sobre els individuals. Com a patriota, té en Prat de la Riba el gran referent, però molt crític amb el partit pratià, la Lliga, que no veu que respongui a la seva tasca històrica. Considera Macià un referent de combat i Pau Claris el seu heroi històric. L'autor subratlla les particularitats d'un nacionalisme que el fa ser autodeterminista però sense expressar-se com a separatista: "Defensava uns pobles lliures en una humanitat fraterna. Potser en això va influir el tenir un pare castellanoparlant procedent del País Valencià". Per ell, l'estat era una construcció dels homes. La nació, una obra de la providència.
Si sabíem com i en quines circumstàncies va ser assassinat legalment pel franquisme, gràcies a aquesta obra històrica podem comprendre millor el context en què es van forjar les idees de Carrasco i el trajecte que el va dur al sacrifici. Un Carrasco i Formiguera complet apareix en aquestes pàgines com un contrapunt a la majoria de dirigents de la Catalunya d'ordre, espantats davant la guerra i la revolució. Si Cambó se'ns apareix en tots les seves contradiccions com a polític i dirigent burgès, i les reconeix, Carrasco és l'home que opta per jugar-s'ho tot a una carta, la de la seva fe en Catalunya, que posa per davant d'interessos de classe. Fins al sacrifici final.